CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de juny de 2012

Caure del cavall equival a dir obrir els ulls, adonar-se'n d'un error, rectificar. És el que li va passar a sant Pau, camí de Damasc, on anava a empaitar cristians, quan una llum el tombà a terra, cosa que aprofità el mateix Crist per a fer-lo canviar de bàndol. Des d'aquella caiguda Saule es canvià a Pau i es dedicà a predicar la nova religió. Per això, quan diem que tal persona ha caigut del cavall, és que s'ha adonat de l'error que estava cometent i rectifica radicalment. Per a completar la idea, diem que rectificar és de savis. Tot el contrari és no voler rectificar i, entossudits, acabar fotent-se una hòstia.

Precisament hem tingut dos exemplars d'aquest segon tipus, amb els dos darrers presidents del govern, primer amb Zapatero, que negava l'evidència que hi havia una crisi de mil collons, i ara amb Rajoy, que nega que estem tan malament que ens han hagut de rescatar. No sé com ho diuen això del rescat, perquè recorren als eufemismes més increïbles per a no haver de reconèixer la realitat pel seu nom, però ho diguem com ho diguen, la puta realitat és que estem vivint un malson, que no hi ha ni un euro i que el país està fet una merda. Com entre tanta desgràcia encara els queda temps als xoriços i furtamantes per a deixar-nos pelats, i com cap dels polítics cau del cavall i es converteix a la causa del bé, podem assegurar que el destí inexorable de tots nosaltres, per la seua culpa, és de pegar-nos la gran hòstia, i que, quan arribarà això, qui alce el cap encara donarà gràcies.

Perquè el més gros encara està per vindre: encara han d'apujar més l'IVA; retallar més les pensions i els salaris dels funcionaris; retardar més l'edat de la jubilació: contribuir més encara a la “salvació” de més bancs, a càrrec de l'erari públic; pagar més per l'atenció sanitària; veure més reduïdes tot tipus de prestacions socials. O siga, la gran hòstia. Per la seua banda, la miserable púrria política no està disposta a reconèixer la realitat i ens condueix, dient tantes mentides com volen, fent un camí de calvari, cap a la ruïna total.

Ara mateix, la darrera gran operació del rescat, que no és altra cosa que el rescat dels bancs, ens obligarà a pagar, a més a més, els desfalcs bancaris: el rescat dels bancs l'hem de pagar els ciutadans. Si hi ha alguna cosa més injusta encara, és que els qui han dut l'estat a la ruïna, els polítics populars i socialistes i la banca, se n'isquen amb la seua i no els coste ni un cèntim el rescat, i que els ciutadans i ciutadanes, sense culpa, haguem de, a més de fer-los de puta, pagar-los el llit.

No cal repetir la nòmina de polítics, jutges i banquers corruptes, que tots coneixem de sobra, encara que cada dia creix sense parar; si férem la llista dels no corruptes acabaríem abans. Tampoc cal fer la llista de les exigències de capital dels bancs, que augmenta cada dia, sense mesura, com per exemple el cas de Bankia, etc. Si férem la llista dels bancs honestos i solvents també acabaríem abans, perquè si els contàvem amb els dits de les mans ens en sobrarien la meitat. Tampoc cal que fem una nova relació de les misèries que ens estan fent engolir, perquè les coneixem de sobres.

Esperarem, com diu que fa Rajoy, a saber els informes de les agències, i de les institucions financeres internacionals, per a saber l'abast de l'hòstia que estem pegant-nos. I haurem d'esperar que, finalment, la gent reaccionem, com estan fent avui mateix a Grècia, o no fa molt a Islàndia, perquè és precisament la ciutadania que podem posar fre a la ignomínia dels actuals governs neoliberals, ja que Crist no té el detall d'ajudar-nos.

Me n'he anat a esmorzar a la plaça, per a celebrar que l'Eduard ha vingut de Mèxic. Eduard sap que ací estem tan malament, encara que els mexicans encara estan pitjor, diu. És que Mèxic és una de les caguerades colonials dels espanyols, exclama Martínez. I nosaltres, els valencians, per què som tan malparits que no gosem dir que ja està bé i fem fora els polítics corruptes que ens han dut tanta desgràcia?, diu Jesús, que està especialment exaltat perquè acaba de fer la Declaració de Renda... Els explique com li anà a sant Pau el viatge a Damasc i com caigué del cavall i canvià de registre, i de dolent passà a bo i a sant. Com cap dels amics que estem esmorzant creu en els miracles, estem inexorablement abocats a pegar-nos la gran hòstia, diu Laura. Doncs, que Déu ens agafe confessats, arrodoneix Xavier.