INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de juny de 2012

Invitat per les AMPA de Silla, he assistit a una concentració de protesta, davant de l'ajuntament, per les mesures anti-educatives del govern de Rajoy. Les raons de la protesta són conegudes a bastament, ja que estan movent tota la geografia de l'estat i ocupant les pàgines de tots els periòdics, estatals i de l'estranger. La concentració de Silla responia, com totes les que es convocaren el mateix dia, a la frustració i la ràbia, a la indignació que estan provocant en les famílies, en els claustres, en les aules i en la societat, les mesures del govern del PP.

El que em cridà enormement l'atenció fou veure tantes criatures en la concentració, participant en la protesta. Aquests populars estan fent arribar la indignació, cada dia a ciutadans més joves, com vam veure amb les concentracions dels Indignats, però significativament en les mogudes de la primavera valenciana, amb aquells xiquets i xiquetes de l'Institut Lluís Vives de València, que alçaren en peu de guerra pacífica tota la joventut de València i de l'estat. Encara mire amb emoció les imatges tan contradictòries d'una massa de joves alçant cara al balcó de l'ajuntament de València les mans i els llibres escolars, front a una policia, armada i contundent rebent “ordres d'atacar l'enemic”.

Dijous passat a Silla, encara eren més joves, els indignats concentrats a la Plaça, perquè als alumnes ja un poc experimentats de la primavera, dels dos instituts, s'afegien els dels centres escolars. Jo, aprofitant que saludava els més coneguts, vaig poder comprovar que tenien les idees molt clares. Protestaven pels retalls que vol aplicar el govern en l'ensenyament públic: l'eliminació de programes específics; el retràs de la incorporació de noves tecnologies; la desaparició o reducció de les beques i ajudes; l'augment del nombre d'alumnes per aula; les restriccions en les substitucions de professors per baixes laborals; el retard i els retalls en les assignacions de recursos de manteniment i neteja dels centres; la congelació de l'oferta educativa de 0-3 anys; la disminució del professorat i l'augment de les seues jornades lectives; la desaparició dels programes de reforç per als alumnes amb necessitats educatives especials; la reducció de l'oferta d'opcions lingüístiques i formatives; la de l'oferta dels nous títols de formació professional; l'eliminació generalitzada de grups de batxillerat.

O siga que aquest govern popular ha organitzat un atac, gairebé total, a l'ensenyament públic, en contra de tota lògica i al revés del que estan fent els països més civilitzats, que saben que invertir en educació és invertir en el futur. L'intent popular, si el materialitzen, significarà retrotraure l'ensenyament als nivells més lamentables de l'època del franquisme, que molts d'ells encara enyoren, augmentant enormement les diferències amb els països del nostre entorn. Quin estat més lamentable és el que estan “decidint” aquests polítics elitistes? Els ho podem consentir? Les criatures i els jovenets i les jovenetes concentrats a la Plaça del Poble, les famílies que havien convocat, els ensenyants que també hi participàvem, el veïnat que ens havíem solidaritzat, evidentment dèiem que no, que no estem d'acord.

Com s'encarregaren de dir-nos en solfa tres braus i entusiastes cantaires, guitarra en mà, corejats pels concentrats, “empresaris de gola ampla, els banquers més usurers, corrupció entre els polítics: açò és el que no pot ser”, “sistema capitalista, economia de mercat, amb l'oferta i la demanda, ens tenen enganyats”, “i què dir dels polítics, dels legisladors, alcaldes, congressistes, diputats i senadors, què fàcil és gastar diners quan no són teus, els dóna igual que siguen d'un o d'altre color”... Tothom hi estàvem d'acord.

Entre els assistents hi havia representants del centre ocupacional TOLA, que està travessant també una crisi profunda, ja que estan mig any sense rebre ni un cèntim de la Generalitat. Hi havia, doncs, una solidaritat tàcita i una coincidència en el maltractament per part del govern valencià i per això foren invitats a participar en primer lloc. Amb un breu però intens discurs, encengueren els ànims dels concentrats,: “No anem enrere, pensem que entre tots junts farem un futur millor per als nostres fills. L'educació és el futur!” Aquella vesprada es foneren en el mateix crit els treballadors socials i el món de l'atenció especialitzada a les persones amb discapacitats, amb el món de l'ensenyament públic.

Parlant clar i fent-ho ràpid, a la plaça no hi havia cap representant de la dreta del partit del govern perquè els seus fills van a l'escola privada i tenen assegurat el futur professional, polític i financer. És per això que no sols no els preocupa l'escola pública, ni la qualitat de l'ensenyament públic, sinó que més bé els fa nosa veure estudiar els fills dels treballadors, com els fa nosa l'estat de benestar en general. Com aquesta gent, que té la visió més cavernícola de les coses, tenen el govern a la mà, el que estan fent respon a aquesta idea. I per això es fa urgent que la gent ens organitzem a resistir. Jo em felicite pel que vaig veure el dijous passat a la Plaça del Poble, perquè pense que tot no està perdut, com em demostraren aquelles criatures i aquells joves reclamant contra les retallades del govern.