CAP ON TIREM?

CAP ON TIREM?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de juny de 2012

Les societats, en general, i de vegades la humanitat sencera, de tant en tant fem barrabassades, de les quals és difícil d'eixir, com per exemple les guerres mundials del segle passat; en conseqüència entrem en crisi, d'idees, de valors i ens envaeix el dubte de no saber cap a on tirar. De vegades els dubtes són de gran importància, perquè segons el que decidim mourem el món d'una manera o altra o, almenys, hi col·laborarem, com passa amb la crisi energètica, o amb l'ecològica.

A les persones en particular també ens passa que de tant en tant tenim una crisi i no sabem per quin camí tirar: quina carrera, quina parella, o si cal desemparellar-se, a qui votar, etc. o siga que tenim dubtes de tota mena. Total, que estem instal·lats en el dubte sistemàtic: dubito, ergo sum, som perquè dubtem i des d'aquesta constatació sols hi ha un pas cap a la bogeria, o siga que vivim entre el dubte i la bogeria. Un exemple de crisi personal esdevé amb motiu de la jubilació, perquè de sobte ja no has de fer allò de tota la vida, sinó que t'has de buscar una nova marxa, has d'elegir cap a on tirar.

Ara bé, al món no hi ha solament els cagadubtes, els ciutadans normals que som la majoria, perquè també els hi ha que, més pragmàtics, tiren pel dret i avant; normalment aquesta gent són els polítics, que si són raonables i honestos, i estan dispostos a rectificar si s'equivoquen, val. Ai, però, també hi ha els il·luminats, que ho saben tot i no dubten de res, i que s'imposen, fanàtics, per sobre de tots. Aquestos són perillosíssims, com els talibans afganesos, o, més a prop, com el ministre Montoro, el de les ganyotes, que està tan convençut que la solució de la crisi és collar-nos, retallar-nos la vida, que el seu cabet no para d'inventar malifetes. I quina alegria que li entra quan descobreix una nova matèria per a pegar la tisorada, perquè gaudeix, com la seua cara de follet malèfic delata; fins i tot hi ha moments que sembla que està a punt de caure-li la bava. Aquest no rectifica per res del món.

A aquest ministre d'hisenda, se li encengué un llum dalt la calba saberuda, un dia de bon matí: havia descobert un xollo de fer diners! La magnífica idea era invitar els evasors de capitals a l'estranger, a dur els seus milions i blanquejar-los, a canvi d'una amnistia fiscal. Els perversos delinqüents es descollonaren i tothom titllà la proposta de burra, d'ingènua, o d'increïble; jo la qualifiquí d'immoral. Ara s'ha vist que tothom tenia raó, perquè en lloc que cap evasor retorne ni un euro el que ha passat és tot just el contrari i els diners estan fugint més que mai. Segons el Banc d'Espanya, durant el primer trimestre de l'any, ja havien fugit cap a l'estranger 97.000 milions, i això que encara no havia saltat al carrer el cas Bankia. O siga que les perspectives són terribles, gràcies al geni de Montoro, a qui propose al Premi Nobel d'Economia, o un ex-aequo per a tot l'equip econòmic de Rajoy.

Amb aquests polítics, doncs, tenim un motiu suficient perquè no sapiguem cap a on hem de tirar. Perquè, damunt d'estar la cosa com està, ells no paren de tirar més llenya al foc, com apujar l'IVA; no aclarir el desfalc de Bankia; no denunciar el jutge Dívar, etc. Nosaltres, què hem de fer? Ens tirem al carrer? Tirem cadascú pel nostre cantó i partim peres amb Madrid? Perquè tirar-nos coll avall tota la merda que volen fer-nos empassar, seria una catàstrofe... Per què s'estranyen que tirem llamps i pestes contra ells i que els maleïm; no és això el que es mereixen?

La situació, doncs, és tot un seguit de dilemes, fins i tot existencials. Jo contemple l'espectacle amb indignació infinita, perquè tinc fills i un nét i el món que estan heretant és una merda. Com, a més a més, tinc el dilema personal de la jubilació, dubte si dedicar-me a l'agricultura; si fer una activitat física, jo que no n'he feta cap en ma vida; si posar-me a escriure novel·les; si continuar fent encreuats sense parar; si continuar malparlant de tot en el Repunt... Una cosa sí que la tinc clara i és que vaig a dedicar-me a la relectura de Sèneca, per si puc trobar una eixida de l'atzucac. També puc demanar consell a Xavier Cunyat, que és un filòsof entre hermenèutic, pragmàtic i eclèctic, però crec que em marejarà massa i a la meua edat cal cuidar la tensió. Així que, decididament, m'incline per Sèneca i de fet, ja he començat i he obert un llibre a l'atzar i m'he trobat amb una carta al seu amic Lucili a qui explica els avantatges de la vellesa, cosa que a mi em va de perles: quocumque me verti, argumenta senectutis meae video, on siga que em gire, veig mostres de la meua vellesa, la casa de camp gairebé en estat ruïnós (aedificii dilabentis), els plàtans envellits (platanos vettulus), un veí que coneixia quan era xicotet esdevingut un vell decrèpit...

Davant l'espectacle de senectut que contempla, com reacciona Sèneca? Doncs fa de la necessitat virtut i diu que la vida, quan va de davallada, és més agradable que mai, iucundissima ets aetas devexa iam. Fins i tot troba la clau per a acceptar que cal resignar-se quan amainen les apetències, ja sabeu, les sexuals; ell ho troba positiu: quam dulce est cupiditates fatigasse et reliquisse, com és de dolç haver abandonat i acabat els desitjos vehements..., o siga que això d'anar d'eixida, s'ha acabat i és millor. Impressionant Sèneca. Continuaré llegint i espere trobar algun consell estoic per a suportar la tragèdia política, social, econòmica i moral que estan fent-nos patir els il·luminats que ens governen.