L'ESTAT DE LA NACIÓ ÉS LA PUTREFACCIÓ

L'ESTAT DE LA NACIÓ ÉS LA PUTREFACCIÓ

Article publicat a elPunt/Avui el dia 24 de febrer de 2013

Tal com sona, l'estat de la Nació és la putrefacció. Aquesta és l'opinió de la immensa majoria del veïnat, o siga dels qui paguem i no cobrem; evidentment no opinen el mateix la minoria de privilegiats que cobren i no paguen. La gent, en lloc d'això de la putrefacció, que sona tan gros, diuen que tots els polítics són uns lladres, que vol dir el mateix. L'espectacle de corrupció, de lladronici institucionalitzat, de desvergonyiment contumaç d'alguns polítics és tan insuportable, que el veïnat està al límit de la seua capacitat de resistència amb escreix i, per tant, la valoració que fan del que està passant és profundament negativa.

Com adverteix el famós president càntabre Revilla, la cosa està que rebenta. Ell ho sap, diu, perquè va pel carrer, parla i escolta les opinions irades de la gent; crec que té raó. Contràriament, els polítics no parlen amb la gent, ni copsen l'opinió del carrer, sols parlen i parlen i prometen. Això ho dic pel que fa a la dreta, però també per l'esquerra que, precisament, si encerta en alguna cosa és quan secunda les protestes ciutadanes (indignats; desnonaments; sanitat; educació...). La iniciativa de les reivindicacions l'ha presa la gent al carrer, davant la passivitat de l'esquerra, i encara gràcies.

Mentrestant, no es posa fre a la disbauxa, sinó que, tot al contrari, cada dia que passa els escàndols són majors i afecten a la monarquia, als partits polítics i a la banca. I mentrestant, la pressió fiscal sobre les famílies i les empreses va en augment, com també va en augment l'atur. L'han feta tan grossa, però, que sembla que s'han espantat i estan mirant la manera de tornar a estafar-nos amb noves promeses i propòsits d'esmena. Tot fals.

En efecte, el PP i tots els partits s'estan apressant a fer propostes perquè no tornen a passar més xoriçades com les que ja han fet. Les propostes aniran, en gran part, destinades al futur, “y lo pasado pasado”, que ha dit el portaveu popular, Alonso. Si això fora així seria tan injust, tan repulsiu, que pense que significaria l'afonament de l'Estat, panderetes incloses.

Jo he estat atenent les propostes que fan uns i altres i tant de bo que s'aprovaren la meitat i que se n'aplicaren almenys un 10%. Ho veurem d'ací a ben poc. Per si ningú va de bona fe, jo també vull col·laborar amb tres propostes.

La primera, que es limite per llei la formació de cap majoria absoluta d'un sol partit al parlament, a les diputacions i als ajuntament, obligant a una política de pactes, que facilite el control intern dels governs (jo he estat alcalde de Silla amb 4 partits: Bloc, EU, UV i PP i anà prou bé). Crec sincerament que les majories absolutes obren, de bat a bat, les portes a la corrupció. Ja ho deia Séneca: haec pars maior esse videtur, ideo enim peior est, o siga si un partit té la majoria, doncs açò és el pitjor. Argumentum pessimi turba est, continuava Sèneca, el vot de la majoria absoluta és cosa pèssima. (De vita beata. II)

La segona proposta és més contundent: que els polítics responguen amb els seus propis béns dels actes corruptes que cometen, amb la confiscació cautelar de les propietats, i la separació dels càrrecs que ocupen, a partir dels informes policials i la instrucció ràpida del jutge. I que, subsidiàriament es confisquen els béns dels partits polítics i dels membres de les executives que els han nomenat. En tots els casos, al marge i a l'espera del que finalment decidisca la Justícia.

La tercera proposta té a veure amb les presentacions públiques de les declaracions de renda. Molt bé, que ho facen, perquè en realitat ja ho havien d'haver fet sempre. Però aquestes declaracions són dels diners oficials que paguen impostos. El problema són els diners que cobren els polítics en negre, en B, que són els que no tributen ni consten en cap paper oficial i són el producte de la corrupció.

Els partits no acceptaran cap d'aquestes tres propostes, ni voldran, estic convençut, que es cree un cos especial d'inspectors dedicat a perseguir els fraus dels polítics, que també seria positiu. I no voldran perquè tots els partits estan tacats, especialment els dos més grossos. A més a més, perquè dels polítics en podem fer dos grups: els qui ja estan untats o s'estan untant i el grup dels qui aspiren a tindre l'oportunitat. Parle en general, deixant a banda les honroses excepcions. Per tant tinc el convenciment que no s'acabarà mai la corrupció.

A banda de saber l'opinió de la premsa d'ací, amb la sorpresa del Mundo inclosa, m'entretinc, de tant en tant, a llegir premsa estrangera. Quin escàndol i quin descrèdit. Segons una enquesta, en el rànquing mundial de la corrupció som a la posició 30, exactament al nivell de Bostwuana, que és on el rei anà a caçar elefants amb l'amiga, a costa de la nostra butxaca.

Insistisc que és simptomàtic que les institucions i els partits més patriotes, més espanyolistes, són els més corruptes. I que els ciutadans que haurien de ser els més honorables, són els més corruptes. I que davant dels escàndols Bàrcenas, Gürtel, Indurgarín, etc. el PP, en lloc de donar la cara, aprofita la seua majoria absoluta per a tractar d'eixir-se'n.

Davant d'aquest panorama, l'únic consol que podem tindre és que aquest Estat, que ol a putrefacte, perquè ho està, tinga els dies comptats.