VALENCIANS MALANATS O DESGRACIATS

VALENCIANS MALANATS O DESGRACIATS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de juliol de 2013

En una conversa recent, al bar de la plaça, parlant de la crisi i de la corrupció política, un contertulià sentencia: els valencians som uns malanats. Ens sorprèn l'expressió, que jo no havia sentida mai. Qui l'ha emprada subratlla a continuació: som uns desgraciats. En efecte, és el que diu el diccionari, que malanats és sinònim de desgraciats, i per tant m'agrada el títol d'aquests repunt i si la setmana passada vaig escriure dels malparits del govern, avui ho faré dels malanats valencians.


La conversa és sobre el tema de les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC), ja que els valencians cobrem un 72% menys que la mitjana espanyola. Un agricultor valencià cobra 1.780 euros, mentre que un castellà, per exemple, en cobra 10.269. Damunt, l'agricultura valenciana, que és la que rep menys ajudes, aporta un 6'78% del Producte Interior Brut de l'Estat, o siga la que més. Això és com fer de puta i pagar el llit.

Entre els components de la tertúlia els polítics valencians estan molt mal vistos, i n'hem parlat a bastament sobre Camps, la Gürtel, el Fabra, Blasco, Rita, Emarsa... Concloure, doncs, que el que ens passa als valencians és per culpa dels polítics és prou lògic. No hem tingut sort en la història i mentre uns han nascut amb estrella nosaltres ho hem fet destrellats, sentencia algú.

Amb aquesta amarga constatació, la conversa deriva al tema de la llengua, a l'intent del PP d'atiar la batalla de la llengua, tornant a la maniobra secessionista i de la confusió de fa trenta anys. Quan tothom creia que s'havia arribat a un consens amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ara volen que no.

L'interés a reproduir aquella guerra ha d'estar relacionat amb les males perspectives electorals dels populars, que necessiten recuperar alguna credibilitat entre el popurri blaver; segurament. De pas, també responen a les orientacions emanades de la FAES de destruir els nacionalismes perifèrics, i al Pais Valencià la llengua és a la base d'aquest nacionalisme que temen. O siga que d'un tir els populars volen fer-se de voler per uns i per altres.

Com ja han demostrat al llarg de la història que no tenen cap estima pel valencià, que ni parlen ni estudien, i que són més espanyolistes que els espanyols, no senten ni vergonya de les barbaritats que diuen, ni dels entrebancs que provoquen les seues malicioses intrigues. No tenen vergonya, no tenen moral i per tant són uns miserables.

Els components de la tertúlia no podem dissimular el disgust que sentim per tot el que està passant, des de la corrupció dels populars i dels socialistes, la crisi econòmica i social que estem vivint, la mala política del govern de Rajoy, les tristes i fosques perspectives, l'atur, la llengua.

Algú suggereix que la crisi acabarà encara d'ací cinc anys, cap a 2018, perquè serà una dècada (2008-2015) a la qual els historiadors li posaran un nom: la Dècada miserable. Els efectes seran devastadors, talment com els d'una guerra, conclou. Els qui visquérem la postguerra i el franquisme estem especialment commoguts, i així ho manifestem. Tant que s'ha patit en aquest país, i tant que ha costat guanyar les llibertats i el benestar i ara, per culpa d'uns malparits, tot s'ha perdut.

Si és cert, com s'ha suggerit, que ens queden cinc anys de crisi, mentrestant és necessari que en aquest Estat de la pandereta es produïsquen una sèrie de fets polítics, concretament electorals. Per començar s'ha de produir un tomb i el PP ha de ser durament castigat, per tota la bàrbara i enorme corrupció que han protagonitzat. Han de perdre les eleccions europees i espanyoles i han de perdre les autonòmiques a Madrid, Galícia, País Valencià i les Illes, concretament per corruptes. Els socialistes també han de rebre un fort càstig a Andalusia, pel cas dels ERE.

En front de l'hecatombe popular i socialista han d'emergir aires de renovació, de la mà dels partits nacionalistes i comunistes. Si els socialistes són capaços de renovar-se i de fer fora el llast que representen les velles mòmies que encara controlen el partit, podran aprofitar la conjuntura, sinó, merda per a ells. En qualsevol cas, el proper Parlament hauria d'estar repartit entre una gernació de xicotets partits. La pregunta és si Espanya serà governable amb un Parlament tan dividit i sense un gran partit al front.

A la vista del que s'ha vist fins ara, pitjor no podrem estar, mentre que millor és possible, perquè si hi ha més partits participant en els governs hi haurà més democràcia i tot al contrari, si hi ha menys partits també hi ha menys democràcia; l'equació és així de senzilla.

El que ens preocupa als tertulians és el paper dels partits valencians en la nova conjuntura que s'espera. Concretament, com estem més compromesos, o pròxims, a l'òrbita nacionalista ens preocupem per Compromís, i hi confiem. Marxem a casa capficats i compromesos a seguir parlant després de l'estiu.