LA CORT DELS MIRACLES I NOSALTRES

LA CORT DELS MIRACLES I NOSALTRES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de setembre de 2013

Comparar la situació actual de tot l'Estat amb la que pintava Valle Inclán en “La Cort dels Miracles” podria ser un exercici profitós, que aconselle a qui li vulga treure profit, perquè l'esperpèntica situació actual ho és tant o més que la de l'època d'Isabel II. Vull dir que ens fa falta un cronista agre i anarquista que es dedique a retratar el món de corrupció en què s'ha convertit tot l'Estat actual, que no té res a envejar del que pintaven Valle, o Pérez Galdós. La monarquia, el partit popular i el socialista, l'església, la banca, el futbol, els feixistes, els columnistes aduladors, els xoriços, els farfants i perdonavides... Res no ha canviat, tot és igual i Vico tenia raó. Confie, doncs, que aviat irromprà una merla blanca que s'hi pose a fer la crònica, un Ferran Torrent per exemple.

Un dels moments més impactants d'aquesta tràgicomèdia que és Espanya ha estat l'episodi dels Jocs Olímpics del 2020, que volien celebrar a Madrid. Quin ridícul més espantós! Des de qualsevol angle que s'hi mire. Un Estat, que no té ni per a pagar l'educació, la sanitat, ni els serveis socials i que ara mateix viu de les almoines i dels préstecs, com pot tindre la pretensió de voler organitzar tan gran sarau com són uns jocs olímpics?, es preguntava una representant del COI, de manera clara i aguda.

Sobre l'afer ja s'ha dit de tot, en la premsa estrangera i en la d'ací, especialment en la de la closca amarga i no vull repetir-me, doncs. Ara bé, m'ha cridat l'atenció les poques al·lusions que s'han fet al tema de la corrupció, com si això no ho hagueren tingut en compte els membres del COI i jo crec que no ha estat així, sinó que aquest punt ha estat un dels decisoris. Jo m'imaginava aquella col·lecció de mòmies “olímpiques” (no els podrien posar més joves?) pensant a l'hora de votar: si home, i quan arribarem a Madrid haurem d'anar agafant-nos la cartera per si ens la furten, ni pensar-ho.

Vull imaginar-me que la presència de la delegació espanyola, la més nombrosa de les tres, amb més càrrecs polítics que esportistes, tots de gorra, també va ser mal vista pel COI. Sobre tot si la comparaven amb les delegacions japonesa o la turca. Si no m'ho han dit malament, els japonesos eren uns 80 i els turcs uns pocs més, mentre que els espanyols passaven dels 200! I en la comitiva hi havia el Wert, que ha retallat les subvencions a l'esport.

L'episodi de l'anglès de la famosa Botella és un quadre esperpèntic, més metafòric que res i innecessari, perquè, quina necessitat tenia aquesta senyora d'intentar parlar en anglès, quan podia haver-ho fet en castellà, ja que hi havia un servei de traducció? Inexplicable i grotesc. Si haguera parlat en castellà també l'hauria marrada, perquè el missatge amb què volia acabar de convèncer el món que Madrid era la millor opció, era d'una pobresa que ratllava l'encefalograma pla: banalitats i bodoqueries.

Doncs, bé. Jo què hauria fet si haguera tingut que organitzar-ho? Per començar, com digué el batlle Trias, l'única ciutat capaç d'organitzar uns jocs olímpics en aquesta península és Barcelona. Però, ja que volien que fora Madrid, jo hauria comptat amb la princesa Corinna, que ella sola hauria estat capaç de convèncer tot el COI. Per a donar-li més morbositat, en lloc del príncep de Girona hauria enviat el rei en persona. En fi, ara ja està i, com digué la filla de Fabra: “que se jodan”.

Altra cosa ben distinta ha estat la Via Catalana de l'11 de Setembre. Quin èxit per a nosaltres i quin problema per a l'Estat espanyol, no? Açò ja no hi ha qui ho pare i més d'hora del que alguns ens pensàvem Catalunya haurà aconseguit escapar de la rèmora que és Espanya. El treball que els espera és dur, però estic convençut que el faran bé. És tota la història intentant-ho, des dels Trastàmara, però especialment des del Decret de Nova Planta.

De moment, davant de l'èxit de la Diada, la cara d'espant que han posat els dolents de la dreta i els tebis socialistes, ja ho diu tot. Crec que no caguen dur des del dimarts passat. I tot el món n'ha quedat assabentat, tota la premsa mundial n'ha parlat. Crec que la idea que Catalunya vol l'autodeterminació ha quedat suficientment clara i que ha obtingut la simpatia i l'interés universals. Fins i tot he observat que hi ha gent, cada dia més, a l'Estat que ja va comprenent el sentit de la reivindicació catalana.

Què hauríem de fer, doncs, els valencians en aquestes circumstàncies? Jo sempre he tingut clar que si hem d'anar a remolc de Catalunya, serà millor que aquesta siga forta i per tant la missió dels valencians hauria de consistir a ajudar-los en els seus propòsits. Una cosa pareguda a la que feien els independentistes sud-americans (Bolívar i San Martín) amb l'alliberament dels seus respectius països, Veneçuela i Argentina i dels del veïnat també, de tot el continent. Nosaltres, si ens espavilem, podríem ser els següents dels països d'ací.

Acabe recordant que el món escolar està en peu de guerra contra Wert, per tant invite tothom a fer les vagues a què ens convoquen els sindicats i organitzacions educatives. Demà crec que comença una vaga general a les Illes; el dia 24 hi ha una vaga general a tot l'Estat... Ens hi veurem!