A FAVOR DE LES TERCERES ELECCIONS, SI FAN FALTA

A FAVOR DE LES TERCERES ELECCIONS, SI FAN FALTA

Sembla que cap partit vol que hi haja unes terceres eleccions, això juren. Possiblement és que tenen por a tornar a fer el ridícul, més del que estan fet fins ara. També poden tenir por al cabreig del veïnat i, en conseqüència, a que molta gent deixe d’anar a votar-los. Però, com la incapacitat dels partits a arribar a cap acord, ja ha quedat en evidència davant de tot el món, amagar-ho ara ja és inútil.

En aquestes circumstàncies, Rajoy diu que a Europa se’n riurien de nosaltres, si tornàvem a repetir unes eleccions. Això és mentida, perquè ja se’n riuen i especialment d’ell. Rajoy també diu que sense ell no pot haver cap govern i això és una altra mentida. Amb ell no s’acaba el món, ningú és imprescindible i ell no és cap lumbreras. El que li passa és que, si torna a fracassar, s’haurà acabat la seua carrera política i, de moment, llevat de Rivera, no compta amb ningú més que el recolze. Per tant, Rajoy té motius de sobra , més que ningú, per a estar tan nerviós i amoïnat.

Desesperats com estan els populars, i com no tenen on agarrar-se, ho fan amb la fantàstica proposta que els socialistes els salven la cara, per sentido d’estado. Una imbecil·litat, evidentment. Quina barra i quin cinisme la d’aquesta gent popular. Només faltava la zitzània que van sembrant les mòmies socialistes (González, Bono, Borrell, Guerra...) que estan d’acord que Sánchez ha de fer que governe Rajoy: per a cagar-se i no torcar-se! En realitat, els qui estan d’acord són els empresaris, de les canongies dels quals depenen aquestes mòmies.

Cada dia, la púrria de comentaristes i de periodistes de pa sucat o beneficiats, repeteixen els mateixos arguments, per tal d’engalipar el veïnat. Totes les cadenes de televisió, totes les tertúlies, totes les columnes periodístiques estan en el tema. Llevat d’unes poques excepcions, tothom es dedica a pressionar els socialistes, explícitament o implícita, perquè facen bondat, a favor de Rajoy. Jo també vull dir la meua, doncs, encara que sense cobrar.

L’esquerra no ha de fer cas a les pressions i encara menys ha de tindre por a repetir les terceres eleccions, amb què tracta d’amenaçar-los el PP. L’esquerra no té res a perdre, mentre que és la dreta que en té, de por i de cagueroles, perquè tornar a fracassar, per a ells si que seria un desastre. Així que, si Rajoy no fa ambo, Sanchez ho ha d’intentar al seu torn. I si fracassen els dos, que es facen unes terceres eleccions, com passa a tot el món.

És evident que, en aquest cas, els partits haurien de facilitar les coses, suspenent definitivament Rajoy i Sanchez, i possiblement Iglesias i Rivera, per haver esgotat les dues convocatòries sense cap èxit. Tots suspesos, doncs, i. carn fresca al tall. El veïnat ens mereixem alguna satisfacció.

Ara bé, tant si és ara, o en les terceres eleccions, l’esquerra haurà de deixar de fer més cagades i, comptant amb els nacionalismes, han d’arribar a uns punts d’acord, immediatament. No és la primera vegada que dic que estic a favor d’un front popular,  de la mateixa manera que la dreta ja té la seua “unió patriòtica”.

Han d’arribar a acords, com no fer-se la guerra entre si; recolzar el candidat més votat; comprometre’s a derogar la llei laboral i l'educativa; dotar la justícia de mitjans perquè els corruptes tornen el que han furtat i els tanquen a la presó; evitar cap vet als partits nacionalistes... Tots plegats, el 26J fórem més d’onze milions, dos-cents seixanta-cinc mil vots. Més que els vots de la dreta.

Per cert que la dreta té un sol líder i un sol pacte entre els pòpulo-ciutadans, els empresaris i la jerarquia catòlica. I tenen acords per a no canviar les polítiques reaccionàries actuals i per a atacar els nacionalismes... Nosaltres en tenim més de vint, de líders i no un pacte, sinó una dotzena. Així és que, senyors de l’esquerra i nacionalistes de tota mena, si hem de renunciar a res, fem-ho. Serà molt poca cosa en comparació a la possibilitat d’acabar amb les malifetes dels populars i posar en marxa projectes progressistes de veritat. Posats en pla molt solemne, la història ens contempla i serà implacable amb els tèrbols, els cagadubtes i/o els traïdors.

Em preocupen, però, les actituds estretes, de mirada curta, els recels, les desconfiances entre les esquerres, i entre aquestes i els nacionalismes. Sé que són respostes humanes a problemes humans, alguns històrics, però paga la pena de fer l’esforç i superar aquestes misèries humanes. S’ha de posar sentit comú i intel·ligència o estem perduts.

Ara mateix estic a la porta de casa, mentre passa la processó del Santíssim Crist de Silla. Parle amb una il·lustre esquerrana, que li sembla bé tot el que li dic, encara que al remat s’exclama que els de Podem s’han portat molt malament amb ells. Ahir era un veterà socialista qui em malparlava dels nacionalistes. Aquest matí, esmorzant en la plaça, que és el que fan els homes de Silla mentre les dones van a la missa solemne, un company nacionalista em deia coses paregudes sobre els podemites i sobre els sociates. Així no arribarem enlloc...