UN PASTOR, PERÒ DE CABRES

UN PASTOR, PERÒ DE CABRES

La imatge dels bisbes pastors d’ovelles, a imatge del Bon Pastor, ve de les escriptures, o siga que està molt documentada. Jo m’he entretingut recercant en la Bíblia i no tinc cap dubte que la idea que els creients són un ramat d’ovelles i els seus bisbes i rectors són els pastors, és fundacional, paraula de Déu, doncs.

A partir d’aquesta constatació i a la vista que el cardenal Canyissars va a la seua bola, en matèries tan fonamentals com el paper de la dona en la societat i en l’església, o en els temes de la sexualitat, la pregunta que cal fer-se és si en lloc d’un pastor d’ovelles ell se sent més com un pastor de cabres, que no és igual, com tractaré d’explicar.

Els pastors d’ovelles són gent senzilla, bondadosa i solidària, com els ramats que menen. Ho sé de primera mà, perquè he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells. Els de cabres, també ho sé, són més solitaris i rústecs, com els seus ramats, avesats a la vida difícil d’uns animals indòcils que, a la més mínima, salten fora de la tanca i són difícils de menar.

Per les maneres i pels seus exabruptes, l’eminentíssim cardenal Canyissars s’assembla més, doncs, a un pastor de cabres que no a un d’ovelles. Mentre el ramader suprem o Sant Pare s’afirma en la seua doctrina d’amor al pròxim, dones i homosexuals inclosos, el cardenal proclama des de la trona, orgullós amb el que  diu, retronant, que els catòlics s’han de rebel·lar contra la llei, contra el govern, i que les dones mut i a la gàbia i que la igualdat de gènere és la fi del món...

No sé què en diuen les dones catòliques, perquè cap monja, cap catequista, cap congregació devota n’ha piulat. Tampoc hi diuen res els pastors de les ovelles parroquials, o capellans, que no pensen com ell. El Vaticà també calla. Canyissars és com Rita Barberà, que donen por i ningú gosa denunciar-los.

Em pregunte qui em dóna veu en aquest assumpte, perquè a mi no m’afecta en absolut el que diga o deixe de dir el famós cardenal, però si que em preocupen les repercussions polítiques de les seues paraules, perquè tenen o poden tindre una influència negativa en les consciències i influir en les conductes socials i fer-les esdevenir antisocials.

Hi ha també un altre motiu per a tenir alguna opinió i expressar-la, i és que, precisament si algú no pot fer “política” contra les lleis de l’Estat són els jerarques catòlics, que viuen a expenses de les dotacions pressupostàries, les subvencions i les exempcions fiscals. No m’explique per quina raó cap partit polític pren posicions per a esmenar la irregular situació i acabar amb els privilegis de què fa ús i abusa, en nom de Déu, la jerarquia catòlica. Quin temor els infonen? Supose que no tindran por a l’infern. O és que accepten la fal·làcia franquista que Espanya és catòlica, apostòlica i romana?

L’Estat és aconfessional segons la Constitució. Per molts ciutadans i ciutadanes que hi haja d’inscrits als llibres parroquials, en realitat els catòlics practicants són una minoria,  perquè la majoria ho són pel folklore familiar. O han deixat d’ésser-ho, amb tots els respectes per uns i per altres. També hi ha els creients d’altres religions i sectes i sobre tot els agnòstics i ateus. Com la Constitució és igual per a tots: o tots moros o tots cristians, però privilegis per a ningú.

A part que crec que la justícia no pot continuar protegint aquests bisbes casposos, pastors de cabres monteses. Per això, com estan arxivant les denúncies que es presenten als jutjats contra ells, l’obligació que tenim és d’exigir que la justícia siga igual per a tots. Demanar-ho no està de més, perquè no ha estat així en el cas de la infanta i ara dels bisbes...

Hi ha també el fet ben cridaner que el Vaticà deixa fer aquests personatges, quedant en evidència la comunió episcopal (es diu així? Escric de memòria). També deixen en evidència el papa Francesc i, de fet, si s’aclamen a algun papa no és a l’actual, sinó als antecessors més retrògrades, especialment a Joan Pau II. Per menys motius dels que fan aquests bisbes, a altres els han excomunicat. Aquests tenen butlla?

Seguint en la línia bíblica. sense mofar-me de res, i acceptant la hipòtesi que al darrere dels bisbes hi ha el mateix Esperit Sant, la pregunta que s’han de fer els qui s’ho creguen és: per què hi ha tantes contradiccions entre uns bisbes i altres? Per què tantes contradiccions entre les idees que llancen des de les trones uns i altres? A qui hem d’obeir? Per a evitar contradiccions, desviacions i males interpretacions, precisament el Vaticà sempre ha practicat el control més estricte i, per tant, per què no controlen Canyissars, Pla, etc?

Finalment vull reflexionar i fer-me unes preguntes, sobre dos fets, molt relacionats amb aquests pastors tan reaccionaris i sobre nosaltres els valencians. En primer lloc, per quina raó el País Valencià i especialment la diòcesi valenciana dóna un percentatge tan elevat de pastors de cabres com aquests. Quin dimoni s’emparà del Seminari de Montcada en els anys seixanta, que és quan tota aquesta gent s’hi formà. En quines pràctiques perverses foren ensinistrats.

La segona reflexió té a veure amb la relació negativa de tots aquests amb la llengua. Per què el seu menyspreu i el seu odi a la llengua, que els ha impedit fins ara i impedeix d’aprovar els missals i llibres litúrgics en valencià.

Totes aquestes preguntes tindran resposta si els capellans progressistes, que són més o menys coetanis dels pastors de cabres de què estic escrivint, s’ho proposen. Jo els anime a fer-ho i fins i tot a visitar coralment el Nunci, el Vaticà, la Haia i l’ONU, si cal. No percebeu la pudor de sofre que se sent, amics?

Aprofitant l’ocasió i per acabar, dedique uns versos al cardenal, i a les dones valencianes, sense mala intenció:  

       L’eminent Canyissars / la igualtat d’homes i dones / es passa per l’engonal./

       ‘Les dones són esclaves / del senyor’,  diu / doncs que no siguen faves / i que no diguen ni   piu. / 

       Piu, piu, piu, fa la gallina quica / piu, piu, piu, fa el gall quic...