Dones, capellans i sexe

Article publicat a SAÓ, el dia 15 de setembre de 2016

El cardenal Cañizares (jo li dic Canyissars, en revenja pel seu comportament contra el valencià), ha anunciat la creació d’una càtedra de la Dona, en la Universitat Catòlica. Doncs, això serà per a dissimular la seua misogínia, perquè ell a les dones les vol sotmeses a l’home i esclaves del Senyor, com, per cert, ho volia l’apòstol Pere. El cardenal també vol les dones lluny de l’exercici sacerdotal, però en això ja no està d’acord amb els apòstols (Pau als gàlates; als romans; als corintis; a Timoteu), ni amb el llibre del Fets dels Apòstols, on surten dones predicant i dirigint cerimònies. Sant Pere mateix recomana als romans que acullen la diaconessa Febe, perquè és una activista de la causa.

Amb la càtedra que impulsa el cardenal, s’estudiaran els textos del Nou Testament i podran assentar-se les bases que milloren els comportaments dels capellans, bisbes i cardenals misògins? Així mateix, s’investigaran les “desviacions” anti-feministes, que s’han produït en l’església al llarg de la història? Cal tenir en compte que la creació d’una “càtedra” universitària no és garantia de res, si no hi ha rigor científic, ja que hi ha moltes càtedres al món on s’ensenyen aberracions, com les creacionistes… També cal recordar que la Secció Femenina de la Falange tenia càtedres, que deien ambulantes, dedicada a ensenyar “labores”, a cuinar per als marits i a ésser bones xiques. Què farà la càtedra de Canyissars?

El cardenal no està sol en el seu anti-feminisme, perquè l’acompanyen altres bisbes i molt de clero, tant a la diòcesi que ell regenta com a d’altres. Curiosament, una bona part de la nòmina clerical vigent, que té la paella pel mànec a tants llocs, es formà al Seminari de Montcada, en els anys 60 i posteriors. Què passava aleshores en aquell centre de formació de capellans i futurs bisbes? Com és possible que d’allí n’isquera tant de clero reaccionari? Hi hagué alguna passa demoníaca? Aquestes preguntes les poden contestar els ex-capellans que hi estudiaven. He parlat amb alguns d’ells, que actualment són de la flamarada (de la càscara amarga, en castellà) i em diuen que ells també es fan les mateixes preguntes.

Continuem amb la càtedra per a suposar que s’hi faran estudis i debats, que hauran d’ésser entre franciscanistes (seguidors del Papa actual) i antipapistes (contraris), o no seran res. Tal com estan les coses, donaran molt a parlar i podran arribar a l’espectacle. Pel bé de les persones de bona voluntat, inclòs el clero, que estan interessades a fer que la societat siga més igualitària, i més progressista, confie que guanyaran els bons.

Suposem, fins i tot, que per una gràcia de l’Esperit els bisbes carques, faran una reconversió i es passaran a la causa feminista, acceptant la igualtat de gènere i que les dones puguen exercir el ministeri, com promovia Jesús, els apòstols i els primers pares. Doncs, seria perfecte per a la congregació, per a la institució vaticana i sobre tot, per a les dones catòliques. També els qui som fora del ramat, ens alegraríem.

Vull contar ràpidament una actuació que vaig protagonitzar a Silla l’any 2007. Intentaven commemorar el centenari del robatori de les hòsties i del copó de l’església, que foren trobades uns dies després en un camp i que es mantenen incorruptes des d’aleshores. No se’ls va ocórrer altra cosa que demanar a l’alcalde, que era jo, un text per a representar aquells fets en públic i els vaig fer una adaptació de l’auto sacramental de Joan Timoneda, El Castell d’Emaús, on vaig introduir  unes “manipulacions”, que ja contaré en detall.

Una d’aquestes manipulacions, que ara ve a compte, fou de donar tot el protagonisme doctrinari a les tres Maries (Cleofàs, Salomé i Magdalena), en detriment dels apòstols mascles. Es tractava d’explicar a un pobre pastor què era tot allò de l’eucaristia. Per a preparar el text i donada la meua ignorància bíblica, em vaig assabentar del debat que hi ha obert a l’església, des de fa segles, sobre si Jesús tenia o no dones en l’apostolat i sobre si les dones han exercit mai el sacerdoci. M’apuntí a defensar que sí,  amb la treta que acabe de dir. Ho vaig fer per feminisme; supose que també per pura lògica… Sobre tot, crec, per emprenyar els anti-feministes. A Canyissars encara no l’havien “destinat” a València.

I posats a fer una càtedra de la Dona, què en pensen fer del tema de la sexualitat aquests importants i rancis personatges, per als quals aquest és l’altre leit motiv de les seues dèries o obsessions. Sense cap dubte, el celibat que han de practicar, obligatòriament, els amarga l’existència i els manté amb tantes contradiccions internes i externes. Són víctimes de la repressió sexual amb què s’han de mortificar i que, al seu torn i doctrinalment, traslladen als seus parroquians.

Aquest és l’origen d’un dels drames dels capellans, que vehiculen de molt mala manera, tantes vegades. Especialment són greus els seus “pecats” de pederàstia que, malgrat que és ara que han eixit a la llum, han existit al llarg dels temps, silenciats i disfressats. En aquest tema, l’església sí que ha estat catòlica, en el sentit d’universal, i és per això que hi ha casos per tot arreu del món on hi ha col·legis catòlics i escolanets que semblen àngels. Canyissars es queixava que molts pares no volen que els xiquets estudien religió, per a separar-los de Jesús. Jo crec que de qui volen separar-los és, sobre tot, dels professors de religió i dels capellans.

Si accepten el meu suggeriment i creen també la càtedra del Sexe, haurien de comptar amb les aportacions de la medicina, de la psicologia i de la sexologia, per a, degudament informats, poder deixar de dir i d’aconsellar disbarats sobre la sexualitat i l’homosexualitat i d’inventar-se “remeis curatius” per a tot el que ells consideren malalties i pecats “nefands”. Haurien de canviar de registres en matèria de moral sexual. En aquest tema han d’espavilar-se, perquè es poden quedar definitivament sols. 

Recorde una visita de Joan Pau II a Xile (1987), en plena dictadura de Pinochet, a qui, per cert, li donà escandalosament la comunió. Feia una missa per als joves, a l’estadi de Valparaiso, ple de gom a gom i començà a arengar-los i a preguntar-los una sèrie de qüestions, perquè es reafirmassen en la fe. Veritat que esteu contra la fam en el mon? Tots cridaven, siií! Veritat que esteu contra la injustícia? Siií! Veritat que esteu contra les guerres? Siií! Veritat que esteu contra la pobresa? Siií! Engrescat degué pensar que havia arribat l’hora definitiva i tronà: veritat que esteu contra el sexe? Nooo! La resposta havia estat tan atronadora que el Papa es quedà mut i no sabé per on tirar i s’acabà la missa. Aquesta història ha desaparegut del google, però la recorde.

Finalment a aquesta tropa de Déu els estaria més a compte ésser tan pragmàtics com el poble que adoctrinen i haurien de deixar-se de romanços de moral estricta i repressora, de clara influència jueva. El poble, més realista, sempre ha dit que el Senyor se’n riu dels pecats del piu. Recorde que, quan jo era escolanet, un franciscà que venia al poble durant la Quaresma a convertir els pecadors, deia: feu el que us diem els capellans, però no feu el que fem. Mai no vaig saber perquè insistia tant, ni perquè ho deia exactament. Al llarg de la vida he vist que, en efecte, el que fan els eclesiàstics és, massa sovint, contradictori amb que prediquen.

Crec que les sis contradiccions més importants d’aquest clero, a més de l’anti-feminisme i de la qüestió sexual, que ja he comentat, són el seu afany de riquesa, que és una perversió de la recaptació de l’òbol de sant Pere. També l’ostentació de les grans patums, que no té res a veure amb la senzillesa del missatge i del testimoni de Jesús. Crec també que la compra/venda de la salvació eterna per als parroquians més esplèndids i més arrimats, és una altra perversió. I la diferència d’estatus en l’interior mateix de l’església rica i l’església pobra…

Evidentment no estic en el rotllo i sols escric reflexionant sobre el que llig i hi veig, recordant les pròpies experiències. En aquest sentit, vull acabar fent memòria de dos oncles meus, capellans de diversos poblets de Terol, o siga més pobres i sols que les rates, que sols tenien, per exemple, una abuela per a soterrar a l’any. Res en comparació als capellans de l’horta, que en tenien dos o tres cada setmana. I batejos, i matrimonis sense parar. Quan jo era jove els anava a veure molt sovint i recorde que en una visita del bisbe (un simpàtic franciscà) un dels meus tios es féu famós per la resposta a la seua pregunta sobre el celibat: si no nos dejan casar, por lo menos que nos dejen festear. En realitat estaven tan sols que em donaven molta pena…