SILLA I EL CAMP. 2016

SILLA I EL CAMP. 2016

Vull referir-me a la situació del camp de Silla, que és un tema que coneixia molt bé, quan tinguí la responsabilitat política, com regidor d’Agricultura i com alcalde (1999-2007). Ara que ja estic jubilat i sense cap obligació directa, sols em queda l’enyorança d’aquells temps i, sobre tot, el compromís de continuar defensant els agricultors i el camp de Silla, que sempre jurí, ni que siga testimonialment. Per aquest motiu faig els comentaris d’avui, amb les millors intencions.

Abans d’escriure res, he fet el que sempre: m’he informat directament de Pepe Alapont l’estellaor. Aquest il·lustre personatge i amic està com jo, jubilat de la responsabilitat directa com a president executiu del Consell Agrari i de la Séquia Real del Xúquer, a nivell local. A nivell general, forma part de la Junta Directiva d’aquesta institució, a València. Ell també manté el mateix compromís de sempre de defensar els interessos dels agricultors i del poble.

Josep Alapont i Josep Pitarch. FOTO: Raquel Sánchez

Esmorzem i fem una repassada, ben trista, del desinterès dels polítics, de la ineficàcia del Consell Agrari, de la deficient neteja de sequiols i barrancs, de la nul·la inversió en el manteniment dels camins rurals, de l’abandonament de tants camps, i en general de la desinformació dels temes del camp, a excepció d’algun projecte d’agricultura ecològica.

Recordem i comparem els anys en què ocupar-se del camp era un actiu per als polítics locals, especialment esperonats o forçats a prestar-hi atenció, com fèiem nosaltres dos. Sense cap dubte, la nostra jubilació, jo primer i ell després, no ha tingut relleu, ni entre els polítics, ni entre els llauradors i, en conseqüència, el camp ha desaparegut dels pressupostos municipals, cosa que no ocorregué mai quan nosaltres dos hi érem, cadascú en la seua posició, cordial, crítica o enfrontada, però sempre segura. Podriíem dir, doncs, que els polítics actuals, tenen una ignorància absoluta del camp, a excepció de la litúrgica de presidir algun acte o reunió, fer-se alguna fotografia i proveir d’algun projecte, immediatament poc segur?

En aquestes circumstàncies no és d’estranyar la fossilització progressiva del Consell Agrari, per a la renovació del qual no s’ha trobat cap candidat, ni candidatura. Cosa ben distinta de quan n’hi havia dues, la imbatible que encapçalava Alapont, i la que sempre perdia. Finalment sols se’n presentava la d’Alapont i finalment cap, quan aquest ho ha deixat estar: el buit més absolut. Què podria fer, però, un Consell sense pressupost per a fer res? Precisament, aquest fou el motiu de la retirada d’Alapont, a qui pregaven que continuara, però que ell trobà inacceptable: o hi ha diners per a fer coses, o res!

Actualment es mantenen algunes accions d’aquelles, perquè hi ha subvencions externes que les permeten, com la neteja de sequiols i barrancs. Poca neteja, però, en comparació a les que es pogueren fer quan el Consell i l’ajuntament aconseguien la implicació més efectiva de la Confederació Hidrogràfica, per als barrancs i de l’ajuntament de València, per a les parts finals dels sequiols i motes de tanca de l’Albufera. També, i per la gestió personal d’Alapont, s’aconseguí la col·laboració de les màquines de Sollana. Cal dir que aquestes tasques de neteja són de vital importància per a la prevenció de desbordaments i inundacions en casos de pluges intenses. Li pregunte a l’estellaor si la feina que està fent-se ara és com quan s’encarregava José Maria Hostalet el parrantó. En absolut, em contesta. Ara mateix llegim a la premsa que l’ajuntament de la capital va a netejar els sequiols i ens preguntem si el de Silla haurà exigit que també netegen els nostres, com férem nosaltres.

El manteniment i les millores dels camins rurals, que era una altra de les preocupacions d’aleshores, també ha amaïnat o desaparegut. Ja no hi ha cap projecte d’eixamplament dels camins més importants, o de consolidació del ferm de cap d’ells. Ni la possibilitat de forçar inversions importants, com les que aconseguí Alapont d’Aquamed, a canvi de facilitar-los la col·laboració de la Séquia per a les canalitzacions de Pinedo-Benifaió, que, per altra part, ell criticava. Durant les negociacions, els responsables municipals eren tan sols espectadors i, a tot estirar, comensals de gorra, perquè qui pagava era Alapont. Des de fa temps, als camins sols es fan alguns parxes i para de comptar.

Donades aquestes circumstàncies, que coincideixen amb les jubilacions de tants llauradors de les nostres edats, que no han tingut relleu generacional, no és d’estranyar l’abandonament de moltíssims camps, absolutament perduts, amb pinets de més d’un metre, males herbes, argelagues... i brutícia, que són nius de plagues de caragols i d’insectes. Recordem que en la nostra època, el Consell Agrari obligava al manteniment en condicions d’aquests camps, els propietaris dels quals rebien una primera carta d’advertència i posteriors requeriments. Així mateix s’obligava als productors de quequis i d’altres arbres, a la recollida de la fulla caduca, per a evitar molèsties als camps veïns, sorregades, etc. Tot això ara ja no es fa? Precisament allò no costava ni un euro a l’erari públic, perquè era cada propietari qui se n’havia d’ocupar.

Tenim el sentiment que tants esforços que férem no han garantit la continuïtat de la gestió. El camp es mor, li dic. Anem morint-nos nosaltres... No ens posem tristos, perquè ja som massa majors i, a més a més, coincidim que tenim la consciència tranquil·la d’haver fet el que crèiem just i “sense cobrar”. Ho fèiem pel morro, li dic, perquè ens crèiem en l’obligació. Molta gent no ho ha vist així i encara manté els seus dubtes o maledicències, però és més inquietant el desinterès dels polítics locals actuals.

Comentem sobre la situació dels polítics i sobre on han anat a parar alguns d’ells. I sobre els casos de corrupció que estan eixint als diaris cada dia, perquè finalment ja estan els casos instruïts als jutjats. Jo emfatitze sobre la corrupció dels populars i ell afegeix la dels socialistes. Estem d’acord. Li recorde que el PP de Silla està implicat en el cas Gürtel, per la campanya electoral de 2007; en el de Ciegsa, per la construcció de col·legis; en el cas d’Aquamed...

Ens fem una cassalla, Rios evidentment i marxem a la feina. Alapont continua treballant els seus camps, encara que sense l’èmfasi que uns anys enrere, hi posa la mateixa dedicació de llaurador fi i professional. Jo me’n torne a casa, a escriure aquesta mena de necrologia del camp de Silla.