Festes pandemials i alitúrgiques

El Repunt 49. Publicat a SAÓ, el 28 /12/2020

Dissabte passat vaig escriure (Levante, -Panorama) novament sobre la pandèmia, com ja vaig fer a SAÓ fa quinze dies, però en ambdós casos per puntualitzar la idea que el Papa, tant com l’aprecie, no hi havia col·laborat amb els governs a fer estar la gent a casa, tots muts i a la gàbia i sense fer xivarri, per evitar els contagis del coronavirus. Què hauria d’haver fet, al meu entendre? Una cosa que sols pot fer ell: decretar urbi et orbi que, enguany, els Nadal, Cap d’Any i Reis (Pare Noel inclòs, ja que en realitat és sant Nicolau), enguany aquests dies es declaraven pandemials i alitúrgics, o siga que no serien festius i que tothom quedava dispensat d’anar a missa. Evidentment, si el Papa arribava a un acord amb ortodoxes, luterans, anglicans, etc. millor que millor. En no ser festa, la gent afluixaria i el rebombori s’acabaria i amb això les reunions, els grans àpats, les visites als familiars i a l’allegado o l’allegada, les concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de carrers, etc. o siga que els contactes de la gent amainarien i l’extensió de la pandèmia també, ja que aquest virus s’encomana amb tanta facilitat. Jo avançava que el santoral implicat (Sagrada Família, Sant Manuel (?), Reis Mags, i el pare Noel, no s’ho prendrien a mal, sinó que estava i estic convençut que trobarien encertat quedar-se sense festa per la pandèmia. L’any que ve, Déu dirà, comentarien entre ells. I per què hauria d’haver tingut la iniciativa el Papa? Lògicament perquè com un dels màxims responsables li correspon tenir la iniciativa de la seua supressió i/o modificació i, a més a més, és l’únic líder religiós amb capacitat per fer que les altres congregacions, sectes i religions acceptaren la proposta, ja que la pandèmia també afecta llurs esglésies.

Crec que ha estat una llàstima que el Papa Francesc, tant com l’estime, no haja tingut la inspiració, ni el reflex, perquè als governs els costa moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els amics. Com la gent ara ja no es convenç tan fàcilment, els governs han hagut d’imposar vigilàncies extraordinàries: de carrers i llocs d’esbarjo; confinaments des de municipals i autonòmics a estatals, recuperant fronteres i duanes sanitàries… Tot això ha obligat a fer unes enormes despeses, que haurien estat innecessàries si s’haguera fet el que dic, amb tot el respecte. El mal ja està fet i els qui no han pogut resistir-se a infringir les normes, ja han estudiat les trampes necessàries per a obviar les prohibicions tot arriscant-se a les multes corresponents. També és evident que si la gent no haguera estat incitada a la festa amb tanta “animació” pels carrers i les places (llums, arbres artificials de coloraines rutilants), als cims de les muntanyes i al mig de prats entre les vaques, als vaixells encesos de nit, etc. Si no hi haguera hagut aquesta gran contradicció, també hauria estat més fàcil que els ciutadans hagueren obeït els governs. Quines reflexions podem extraure de tot açò? Que en aquest món cadascú va per ell i que si tot no peta és per pura xamba.

És el que li passa a l’Estat espanyol, que tampoc peta per pura xamba, malgrat la corrupció que hi ha establerta i en actiu. Hi ha tanta corrupció i en totes les esferes, que una propaganda que fan a la televisió i diu que som el país més ric del món, perquè tenim els millors productes de menjar i no sé que més, aquest anunci ja hi ha qui el reinterpreta així: som el país més ric del món, perquè malgrat tot el que han furtat els ignominiosos lladres d’upa que ens han governat, encara en queda per a pagar nòmines i despeses de la família reial, sous de bisbes i capellans, armament de guerra (?)… i les jubilacions, incloses les dels militars franquistes que volen afusellar 26 milions de hijos de puta. Aquests militars no s’han amagat per a dir-ho, sinó que han signat un escrit, que curiosament el govern, en lloc de fer-los callar i de dur-los davant la justícia, tracta d’entendre, i en certa manera de justificar i és per això que tot seguit, van apareixent militars en actiu que, braç en alt, s’afegeixen a la idea perversa dels jubilats. A Europa ja estarien tots dimitits i expulsats de l’exèrcit i dels càrrecs, ministra del ram inclosa.

A Europa tampoc haurien consentit que el malfactor rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué), el que digué “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir” quan es trencà els malucs a Botsuana (què hi estaria fent amb l’allegada Corina? Diuen que matant elefants), a Europa dic, no el deixarien continuar impunement i li haurien retirat tots els honors començant pel títol de rei emèrit, que haurien canviat pel de rei demèrit, li haurien retirat la protecció policial, el passaport, etc. Ací tot és diferent, ací l’actual rei, segon de la dinastia borbònica-franquista, es treu les puces de damunt o ho intenta i ja està. Ara mateix, tothom esperava que diria alguna cosa en el seu discurs nadalenc i sols ha dit el mateix que son pare: que “tots som iguals davant de la llei”; quin morro. Els periodistes i comentaristes polítics de la corfa amarga, han trobat el discurs una decepció, algú que el rei d’ara ha perdut una ocasió d’or per a desfer-se de son pare definitivament i salvar la institució, etc. Però la majoria, més promonàrquica i llepaculs, li han vist valentia i prudència per a dir el que ha dit sense dir res, i diuen que ha deixat molt clar que tots som iguals davant de la llei, quan tothom sap, començant per ells, que això no és veritat. Merda! aquests borbó-franquistes sempre se n’ixen amb la seua, diuen mentides en què no hi creuen i la gent diu amèn, o siga que ells es passen pels collons, tot el que no els convé, que per això són uns borbons, i tot és un paripé (perdoneu les rimes fàcils, però estem en Nadal). He d’investigar com desaparegueren les monarquies de Portugal, d’Itàlia, de Grècia, dels països balcànics, dels eslaus i dels germànics… Recorde molt bé que els francesos guillotinaren els seus i els russos els passaren per les armes, però crec que sempre és millor que siga la voluntat del poble que faça l’operació de canvi per vies democràtiques i pacífiques i que no mora ningú.

I la pandèmia continua, però no acaba. Ja han començat a vacunar el veïnat, a poc a poc. Al mateix temps continuaran aflorant els nous contagis dels Nadal pandemials, omplint-se les UCI dels hospitals i morint més gent. En la mida que la població vacunada arribe a ser un nombre significatiu (el 70% de la població) anirà disminuint l’empestament, malgrat que el virus no desapareixerà mai. Les farmacèutiques s’han espavilat davant l’enorme negoci que se’ls ha obert i no deixaran d’investigar traient medicines al mercat cada vegada més eficaces i omplint la caixa cada dia més. Com el coronavirus no és una malaltia rara, de les que afecten poca gent, sinó una d’universal, el negoci de la investigació en fàrmacs anti coronavirus és segur; és un gran negoci, el més gran del segle XXI i açò ens torna a fer pensar en la històrica i no superada dialèctica entre els rics i els pobres, entre els pobles rics i els pobres… (recordem que ja digué el Senyor que pobres sempre en tindrem, ignorant així la lluita de classes (Mateu, 14, 2-6 i Joan 12, 1-8, com ja comentàrem en altre Repunt). Hi ha malalties de rics i malalties de pobres. Posem per cas l’obesitat, que afecta enormement els Estats Units i Europa, mentre que és minoritària a l’Àfrica subsahariana. O preguntem quantes consultes psiquiàtriques hi ha a Sud-amèrica, en comparació al Canadà, Nord-amèrica i Europa. Quant de menjar es llançarà a perdre durant les festes pandemials a les cases riques de Madrid i Barcelona, per exemple, i quant a les barriades pobres. Quantes famílies tindrien menjar per a tot un mes amb el que es farà malbé en una casa de rics. Aneu preguntant-vos, que com canta Raimon: qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta.

Ara veurem el que passarà amb les vacunes contra el coronavirus, perquè ens hem de vacunar la majoria de la població del món, siguem pobres o siguem rics, perquè el virus no reconeix les diferències socials i un empestat pobre pot encomanar la malaltia a un ric i a l’inrevés. Estarem segurs en aquest món si ens vacunem tots, si no, no. Açò no és com la sida que com inicialment sols afectava els homosexuals, els drogoaddictes i els negres, el mateix president nord-americà Reagan (republicà com Trump) es va atrevir a dir que la malaltia afectava els pecadors perquè era un càstig de Déu, fins que començaren a aparèixer afectats entre les classes riques. També s’intentà menystenir i aïllar l’ebola en zones africanes, fins que el virus aparegué a Europa i als USA. La resposta de les religions fins ben entrada l’edat moderna, era que eren càstigs divins. Ara mateix hi ha els negacionistes, com Bolsonaro i alguns líders religiosos que continuen predicant el mateix que en l’edat mitjana. Alerta, doncs, perquè no se sap qui són els més perillosos.

Confiem en les raons científiques i els seus avanços, acabem el millor que puguem les festes pandemials d’enguany; no fem l’ase més de l’estrictament imprescindible; vacunem-nos quan ens ho diguem i resignem-nos pensant que encara no ho he vist tot i que serà ideal que el que està per vindre no siga com el que estem passant: en gran part tot depèn de nosaltres. Salut i República.