dimecres, 7 d’abril de 2021

EL Repunt  56 

VALL DE LLÀGRIMES O DE FESTES

Article publicat a SAÓ el dia 7 d'abril de 2021

 Aquest món ha estat sempre una vall de llàgrimes, especialment per als qui mai han tingut res, ni esperances que la sort canvie, com les víctimes d’infortunis insalvables; i en els casos més extrems, els esclaus, els fugitius de les guerres, les catàstrofes i la fam, els negres americans... Per als qui ho han tingut més fàcil, com els de casa bona i de bon bressol, els dèspotes i explotadors, els posseïdors de grans fortunes, aquesta vall no és de llàgrimes, sinó una festa contínua. D’aquests, avui no parlarem directament i els deixarem que païsquen les mones; ja els arribarà l’hora, si és de veres que ho tindran difícil per a anar al cel, com diu l’Evangeli. Ocupem-nos doncs dels primers, que casualment són la immensa majoria, tants que si s’organitzaren farien tremolar el món, encara que molts temen que si intenten fer res, potser que serà molt pitjor, perquè poden perdre fins i tot la vida. He tornat a reveure la pel·lícula Espàrtac, d’Stanley Kubrick, amb Kirk Douglas, que va del que dic. Es tracta d’una gran rebel·lió d’esclaus en l’època romana, que posa en perill la mateixa Roma, fins que són derrotats i destruïts. Tant la pel·lícula com el director i molts dels artistes, foren posats en la famosa llista negra maccarthista de la comissió d’activitats anti-americanes, acusats de comunistes. La pel·lícula és, doncs, molt recomanable; ha estat doblada en català.

 Com la vall de llàgrimes que és el món ve de tant lluny i no està per acabar-se, mirarem de puntualitzar les contradiccions d’uns i dels altres i de tots plegats. Potser que el millor és que parlem de les coses més immediates i jo vull fer-ho de set temes que m’amoïnen ara mateix: les properes eleccions de Madrid; la persistència del feixisme; la lenta actuació judicial contra la corrupció; l’actuació de la gran banca i els banquers; els perniciosos comportaments de les religions; la immigració i el fariseisme dels països rics; l’estat de la nació que encara no és Estat, Catalunya..

 Les properes eleccions de Madrid són l’esperança de Casado, després dels fracassos a Euskadi i a Catalunya, si vol continuar optant a presidir el govern, cosa que no té fàcil ni dins del seu partit ni fora, amb amics/enemics delerosos de substituir-lo o que el substituïsquen. Tampoc no té més remei que “confiar” que l’Ayuso serà la seua taula de salvació, perquè si nó serà el llast que l’afonarà definitivament. De la candidata, Isabel Diaz Ayuso, les inicials de la qual formen l’adjectiu IDA que en castellà vol dir persona boja, malament del perol, se n’ha dit de tot i jo he tret bona nota. La gran contradicció serà que la classe treballadora madrilenya, els barris obrers, els botiguers, la gent d’aquella vall de llàgrimes, voten a la IDA i als de Vox; o encara pitjor, que no voten a ningú, com feren a Andalusia. A Madrid tenen tres opcions a elegir: Psoe, Podem o Més, per a fer fora la rècula pepero-voxista

 La persistència del feixisme, amb la irrupció organitzada de Vox, significa el revival del franquisme, que fins ara estava a joca amagat entre la brossa del PP, amb els padrins Fraga i Aznar. És un problema que no sols afecta la península, perquè també ho fa a tota Europa. Malgrat la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, amb els milions de morts, els camps d’extermini dels nazis i la misèria a què abocaren els nostres pobles, aquesta gent continua amb les proclames de revenja i d’antidemocràcia, de xenofòbia i de retorn a la caverna... Lamentablement, Casado i Ayuso els animen i tracten d’emblanquinar-los, de manera suïcida. I encara és pitjor i absolutament contradictori que hi haja obrers i pobres desgraciats que els voten!

 La lenta actuació judicial contra la corrupció és un greu problema, per la imatge que donen alguns jutges que protegeixen els malfactors, quan l’única que haurien de protegir és la justícia que representa la deessa Themis, amb els ulls embenats i la balança amb els platerets equilibrats a la mà, mesurant-nos a tots per igual. Lamentablement la justícia espanyola té fama de no ser totalment així i, a més a més, és lenta i especialment en els temes de la corrupció dels polítics. Com els més beneficiats són els populars, és natural que la gent sospitem maniobres obscures i tractes de favor, o siga que hi haja dues vares de mesurar la llei.

 Pel que fa a la banca i als grans banquers és més que evident que són negocis obscurs, que escapen a les actuacions de la inspecció pública, que en realitat ells controlen. Hi ha casos que han traspassat fronteres i que no s’han pogut amagar (Mario Conde, Ruiz Mateos. Rodrigo Rato, Miguel Blesa i etc.), però la part més grossa del que s’ha defraudat, l’Estat ho ha eixugat amb una operació de salvament, que estem pagant entre tots, també els treballadors i treballadores, i que continuarem pagant fins a saber quant, segons la tenebrosa maniobra dels ministres del PP (Montoro, Guindos...), que ens mentiren com uns bergants. Com les milionàries estafes d’aquest gremi criminal, inclosos els sous i sobresous que s’autoadministren, tot ho hem de pagar el poble pla, també és una enorme contradicció que ni un sol obrer vote els partits que donen suport a aquesta mala gent.

 També m’amoïna el tema de les estafes de les religions en general. Com m’he definit epicurista estic al marge de qualssevol maniobra de salvar ànimes i el món sencer, previ el pagament de delmes, primícies, deixes hereditàries, més la voluntat. No hi ha cap religió que escape del meu repudi, encara que les respecte totes, i excloc el budisme perquè no és cap religió sinó una filosofia de vida. Ací, el que tenim més a prop són les estructures diocesanes, que s’han dedicat entre actes de caritat, misses i pietat, a l’enriquiment, apropiant-se sistemàticament de béns que no eren seus, però que gràcies a Franco i Aznar, els bisbes han pogut apropiar-se sense cap base documental que la seua pròpia avarícia i emparant-se, diuen, amb la capa de Déu, cosa que jo crec impossible, si és que hi ha cap Déu. No m’explique que hi haja gent que encara es deixa engalipar per aquestes il·lustres eminències, amb la promesa que Déu els ho pagarà.

 I en aquesta vall de llàgrimes és especialment dolorós veure milers i milers de persones, famílies senceres amb xiquets i xiquetes, fugint dels seus països en guerra, o sumits en la misèria i les persecucions. Aquesta pobra gent segueix el mateix impuls que ha fet emigrar al llarg de la història poblacions senceres en les mateixes circumstàncies, intentant salvar llurs vides i de la família. Cerquen treball, com el cercaven els nostres avantpassats quan emigraven a Amèrica, i una vida més segura i venen a Europa, la terra de la llibertat, la igualtat i la fraternitat i troben uns partits i uns governs que els rebutgen, que posen “concertines” perquè no hi passen, que els confinen en camps de “refugiats”, o que els deixen morir ofegats en mig de la mar. Quina hipocresia la dels nostres governants que sí que accepten la mà d’obra dels immigrants quan els necessita, com per a la recol·lecció de la fruita, i els margina i expulsa quan ja no els necessita. Quina contradicció la nostra falta de solidaritat amb persones que encara estan pitjor que els pitjors de nosaltres. No m’explique que cap pària de la terra vote cap partit xenòfob europeu, com és el cas de Vox.

 I acabaré amb el setè tema que m’amoïna: l’estat de la Nació sense Estat que és Catalunya, amb unes reflexions que poden ser transferibles a totes les nacions sense estat de tot el món, en les mateixes circumstàncies. Per les raons administratives que sabem, Catalunya ha fet unes eleccions, que han guanyat els partidaris de la independència i han perdut els contraris o espanyolistes. Em referisc als primers perquè s’han posat d’acord per a nomenar la presidenta del Parlament, però no s’entenen per a nomenar el president del Govern. Quina contradicció. I a continuació de nomenar el president, en lloc d’acordar entre ERC, JubtsxCat i la CUP, la manera posar-se a la feina i governar, amb la falta que fa, estan discutint no se sap què. La Constitució per a la República Catalana ha de ser feina dels partits i de la societat civil, que s’ha d’aprovar en referèndum i que s’ha d’acordar amb el govern central i això va per a llarg i és una altra cosa que començar a governar ara mateix, que és el que han de fer. Acabeu-vos les mones, doncs, i poseu-vos a treballar, vosaltres que podeu. Nosaltres continuarem en la nostra particular vall de llàgrimes de la comunitat, contemplant-vos atònits.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap comentari: