M'he rellegit el Cant II de l'Enèida, que és el que tracta de la guerra de Troia, perquè volia treure-li punta per a l'article d'avui. Tinc el text llatí i la traducció de Miquel Dolç, que ningú discuteix que és excel·lent, fins que el mestretites Mira, retraductor de textos clàssics lliures de drets d'autor, vulga esmenar-li la plana, com ha fet amb Sagarra, amb Déu Nostre Senyor (els evangelis, paraula de Déu), i com pretén fer amb Riba. Com que li tinc un enorme respecte al meu antic professor, el mallorquí Dolç, i gens de respecte i molta prevenció al mestretites indígena (la iguana, segons l'anomena un veterà sociòleg), em torne a delitar, com fiu per primera vegada fa quaranta-vuit anys, amb Virgili i amb Dolç.
Haig d'advertir que abans d'escriure res, he pegat una ullada al google, a veure què hi ha del tema. La Mare de Déu: hi ha 62.400 entrades! Això del cavall de Troia dóna per a molt, és un tema mundial i té a veure amb la literatura, evidentment, però també amb les arts plàstiques, la moral, la política, i fins i tot amb el futbol, la televisió, les noves tecnologies, etc. Trie a l'atzar, i sense eixir de casa: Sandro Rosell és el cavall de Troia que malbaratarà el Barça; Duran i Lleida és un cavall de Troia en el govern de Mas, segons López Tena, que també serà un altre cavall d'aquests, estic segur; Trias també ho és, per al PP. Hi ha uns youtubes de Polònia (TV3) que fan entrar el fill de Pujol al despatx de Zapatero, dintre d'un cavall de fusta. La informàtica està infectada pels cavalls de Troia (que diuen troians, per a fer-ho breu), que foten el sistema; l'iPhone ho és, per no sé quina martingala, segons una altra empresa del ram...
Jo, que no tinc aquests maldecaps tecnològics, perquè ni en sé ni vull saber-ne, el que pretenc amb la meua reflexió és una cosa més immediata i higiènica: advertir de l'arribada d'algun cavall de Troia, o siga d'un virus (de fet, en informàtica els consideren així), a casa; perquè un partit és com una casa, la casa de tots. Vull fer una cosa pareguda a la que féu la sacerdotessa Cassandra, que va predir la fi de Troia (fatis aperit Cassandra futuris), encara que ningú no la va creure; sembla que a mi, tampoc. Ja sabem com acabà allò, els troians acceptaren el cavall de fusta que havien bastit els grecs, perquè pensaren que era una ofrena graciosa, i l'introduïren dins de la ciutat. Quan els troians estaven dormint, del cavall on s'havien amagat i amb l'ajut d'un espieta, sortí un tropell de guerrers, que obriren les portes de la ciutat i començaren una degolla general. I així s'acabà Troia.
En política, aquests regals enverinats, o cavalls de Troia, tenen tràgiques conseqüències i repassant una mica la història podem recordar, per exemple, l'arribada de Lluch al PSPV, que actuà com un cavall de Troia, que acabà amb l'entrada dels socialistes valencians en el PSOE i la seua posterior desaparició. Un altre cas, molt notori i especial és l'actuació de Rafael Blasco com a cavall de Troia en el FRAP, després en el PSOE i finalment en el PP. Però, de tots els cavalls de Troia qui més en sap és Eliseu Climent, que n'ha anat introduint per tot arreu, en totes les institucions polítiques, universitàries, culturals, religioses, inclòs el Vaticà, i financeres; la diferència és que la missió dels cavalls de Troia climentistes no és atacar des de dins, sinó dedicar-se al pillatge, perquè ix més a compte.
En el cas que comente i que m'ha tret el son, l'intent climentista d'introduir un cavall de Troia en el CVC (institució que ningú sap per a què serveix, però on es cobra molt bé) ha consistit en presentar tres candidats, a veure qui cau: Villalonga, que fou conseller del PP; Alfons Llorens, que fou assessor de Lerma; Mira, que ha estat o no ha estat en tots els enterros, segons la dieta. I finalment ha col·locat el seu cavall de Troia, tempus quo prima quies mortalibus aegris incipi et dono divum gratissima serpit, en l'hora en què els infeliços mortals ja comencen el primer son, present diví, que els inunda de calma. I doncs, qui haja oblidat que Mira ha estat cobrant d'El Temps, i ja sabem d'on eixien els diners; que presidia Acció Cultural, mentre allí insultaven a Pere Major, com abans ho havien fet de Joan Fuster, i hi muntaven Esquerra Republicana, per a fotre'ns, és que és idiota.
Per acabar, faré meues les paraules d'Anquises: Iuppiter omnipotens, precibus si flecteris ullis, adspice nos, hoc tantum, et, si pietate meremur, das deinde auxilium, pater... Júpiter omnipotent, si et mous per alguna preguera, mira'ns, res més, i dóna'ns socors, en fi, si la nostra pietat s'ho mereix, oh Pare...Fantàstic Miquel Dolç!
diumenge, 10 de juliol del 2011
EL CAVALL DE TROIA
diumenge, 3 de juliol del 2011
CLÀSSICS A LA PORTA DE L'ESTIU
Encara no han passat ni dues setmanes de les eleccions, per tant és aviat per a exigir res als polítics, sobre tot sobre les promeses electorals. A més, tradicionalment es concedeixen cent dies de cortesia, abans de començar a fer cap crítica. Però, hi ha un tema que no pot esperar, que són els sous dels polítics, perquè només han accedit als respectius governs, han començat a escudellar-se'n; també tot el que fa als nomenaments i càrrecs de confiança. I ja estem veient casos d'infracció de les promeses electorals, amb sous abusius, augments de sou exagerats, nomenaments a dit...
Jo no sé quina barra tenen els polítics que sobrevaloren el seu treball tant com per a posar-se sous de toreros. Un polític, durant el temps del càrrec, hauria de cobrar un sou fix, moderadament just, però en absolut haurien de donar-se casos, com els que hem viscut darrerament, d'alcaldes que sense ofici ni benefici, sense estudis superiors de res, sense cap treball ni experiència assegurats, sense altra cosa que la seua cara dura i els vots del seu grup, han estat cobrant gairebé com un ministre. Enguany, encara haurien d'haver-se limitat més aquests sous, donada la situació de crisi. A més dels sous, hi ha els nomenaments d'assessors i de personal privilegiat, i fins i tot hi ha un cas, a València, on s'ha canviat l'organigrama d'una conselleria, per a fer lloc al president d'Unió Valenciana, que s'ha passat al PP, contravenint la norma moral de Roma traditoribus non praemiat, Roma no paga els traïdors.
Per què han incomplert les promeses electorals tan ràpidament aquests polítics? La resposta és senzilla: perquè la gent els ho consent; la gent vota i passa de tot, de manera que els polítics fan el que els rota. Fins i tot presumeixen que si ho fan és perquè conten amb el suport electoral i, fins i tot, que el recolzament electoral els exonera de responsabilitats, incloses les penals (Camps). Quin cinisme! I la veritat és que la gent no diu res, fora d'algun comentari de bar; la gent es resigna i calla, oblidant que qui tacet, consentire videtur, qui calla, consent (Bonifaci VIII).
Contràriament a aquest estat d'apatia jo crec que el tema dels sous extralimitats i dels nomenaments a dit, s'hauria de “perseguir” d'ofici per part dels advocats de l'Estat i, com no ho fan, per les plataformes ciutadanes, associacions de veïns, assemblees d'indignats, etc. Els sous són públics, perquè els paguem entre tots. Per altra part, com formen un capítol molt important dels pressupostos, la seua fiscalització seria un bon exercici d'allò que diem pressupostos participatius, que els Indignats del M-15 reclamen.
Jo, que en aquest tema sóc molt sensible, sempre he tingut molta de prevenció, i no me n'he fiat gaire dels polítics. Històricament, dels de l'època de Franco, que a més de feixistes eren uns furtamantes descarats, però més encara dels de l'etapa “democràtica”, que si no són tan feixistes com aquells, tenen una cosa en comú, la seua enorme afecció als diners. Ja ho deia Suetoni: vulpes pilum mutat, non mores, la rabosa canvia el pèl, però no els costums.
Evidentment, entre la indiferència del veïnat, per un costat i les males arts i la poca vergonya de molts polítics, per l'altra, en aquest Estat de pandereta, la política és una bona “col·locació”, una bona oportunitat per a folrar-se, com digué un polític que continua mamant de Canal 9. I açò passa perquè tot està a mig fer. El que diem democràcia, per exemple, porta pocs anys d'exercici, i la capacitat de crítica i els mitjans de control popular, estan per desenvolupar, per no parlar de la moral, que sembla que se l'ha menjada un burro. I pel mal exemple dels polítics, passa el que passa en la societat. Ja ho digué Claudià: in vulgus manant exempla regentum, els exemples dels governants s'estenen entre el poble. Possiblement els més pareguts als polítics són els banquers, dels quals la premsa està donant cada dia informació escandalosa, sobre els seus sous i sobresous supermilionaris. D'açò escriurem la setmana que ve.
Per acabar vull agrair als Indignats del M-15 de Silla que han mantingut la pancarta penjada del balcó de l'Ajuntament, que ja he comentat, que deia: si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir. Que no obliden els polítics el que deia Fedre: quamvis sublimes debent humiles metuere, per alts que siguen, els poderosos han de témer el poble. Segons m'han comentat, l'assemblea de Silla ha decidit “fiscalitzar” el govern municipal i presentar propostes al Ple. Jo els aplaudisc i els encoratge a no desanimar, a mantenir-se en la rebel·lia, encara que momentàniament es faça una aturada d'estiu; com deia Séneca, nulla servitus turpior est quam voluntaria, no hi ha esclavitud més vergonyosa que la voluntària.
diumenge, 26 de juny del 2011
HAURAN PASSAT PEL MATEIX CONFESSOR?
Com supose que els presidents han reconegut les faltes comeses, i es manifesten atrits i contrits i, sobre tot, com han fet promesa d'esmena, podem pensar que han anat a confessar-se amb el mateix capellà; ho supose perquè és indubtable que són homes de fe i només cal mirar-los les caretes que posen quan van a missa. Per als qui no ho entenen, els catòlics han de passar pel confessor, que és com l'endreçador, quan fan un pecat, si volen que Déu els perdone, però, com passa en l'administració de la justícia, no tots els confessors, ni tots els jutges, pensen igual, i per això les penitències i sentències són distintes i depenen del pare confessor a qui t'acostes, o del jutge que te toca.
Jo, com tenia dos oncles capellans, vaig heretar alguns llibres d'església i he localitzat les “Instruccions de Sant Carles Borromeu sobre l'administració del sagrament de la penitència” (edició castellana de 1773). M'he posat a fullejar i anote coses curioses: que els homes han d'anar-hi “sin algun ornato, ni espadín... descubierta la cabeza...”, mentre que les dones han de dur un vel o manta espessa “a lo menos hasta las cejas”, o siga com les mores! La dona no pot confessar abans d'eixir el Sol, o després de la posta, ni mai fora del confessionari i sempre “mediando la rexilla”; pel que es veu, sant Carles coneixia molt bé el clero.
Les instruccions fan una repassada de tots els manaments i sobre el sisè hi ha una prolixa descripció de tots els actes de fornicació, amb les penitències corresponents, que no són iguals tractant-se d'homes, dones, clergues, xiquets, etc. El capítol és quasi pornogràfic. Ara, m'ha interessat el setè manament, el de pispar, especialment en els casos de posar mà als béns i interessos de l'església, pel cas de les factures de la visita del Papa; la penitència és restituir la part pispada quadruplicada i fer set anys de penitència i dejunis a pa i aigua! O siga que, quan s'aclarisquen les factures, caldrà obrir l'ull perquè hi haurà per a donar-hi i vendre.
Hi ha una penitència especial per als qui afirmen que es vertader allò que és fals. En realitat, tot aquest capítol, que té aplicació als polítics, pormenoritza pecats com el que fa qui és “suelto de lengua contra el prójimo”; jo de seguida he pensat amb Gonzàlez Pons i amb mi mateix. El cas, però, és que jo no estic sota la jurisdicció eclesiàstica, però els del PP, sí; per tant, que vagen amb més compte. Les drag queen catòliques, per la seua banda, han de fer tres anys de penitència i als qui perboquen per haver menjat o begut en excés, els pot caure una penitència de quaranta dies. Ara, sant Carles, com si s'ensumara el que havia de passar al País Valencià, ordena que no s'absolga els qui fan contractes prohibits, o il·lícits, o dubtosos. Mare de Déu! Tampoc es podrà absoldre els qui havent d'haver restituït el que han furtat, no ho facen. I és molt contundent el tractament que dóna als usurers, en clara al·lusió als banquers.
En definitiva, tornant a l'inici i després de llegir les instruccions penitencials citades, crec que els canvis tan radicals que han anunciat Camps i Rus han de respondre al que deia, a què han anat al mateix confessor i s'han espantat i volen ser millors i no condemnar-se. Ja veurem si els duren molt o poc els efectes, encara que això no els importa, perquè hi tornen al confessionari... i avant. Per altra part, sembla que la majoria de polítics populars, han rebut instruccions per a fer actes religiosos i celebrar l'èxit electoral i, pràcticament tots, “presidiran” aquesta vesprada les processons del Corpus. Encara que l'Estat Espanyol és aconfessional, això a ells els la porta fluixa; i als rectors que els ho consenteixen, també, malgrat que una desobediència tan palesa de la Constitució segurament també serà pecat. ^Però, uns i altres, com tenen la “garantia” de l'ego te absolvo a peccatis tuis... no pensen abaixar del burro.
diumenge, 19 de juny del 2011
QUEDEN DUROS A LA CAIXA?
Però, de moment, als nous governants els va molt bé denunciar els forats que han heretat dels altres i, en aquest tema, hi ha molta mentida, molta hipocresia. Per exemple, la popular Cospedal denuncia els socialistes de Castella-La Manxa, però ella sap que els forats dels seus confrares de Múrcia, València i Madrid, són enormes i que deuen més que divisen; aquesta senyora, doncs, és una hipòcrita i diu el que li convé, però no diu la veritat. Podríem fer un repàs general i anotar les declaracions inculpatòries dels uns contra els altres, i tots dirien els que els convé contra els enemics, o siga que ningú diria la veritat. A l'únic a qui li he llegit unes declaracions inesperadament sinceres és al bocamoll del president de la Diputació de València, Alfons Rus, que reduirà a la meitat els assessors que té al seu voltant, vivint de la sopa boba; diu que li'n sobren la meitat. I afirma que no va a dedicar-se “a tantes obres i a tants romanços”, sinó “a gestionar bé”. Quin personatge aquest, que igual diu que cal acabar amb els mestres, que promet dur la mar fins a Xàtiva, que ordena que poen a corda els invàlids que no disposen d'ascensor, que cobreix la Plaça de Bous amb una cúpula... o que diu que a partir d'ara gestionarà bé, reconeixent que fins ara no ho havia fet.
I bé, com diuen el que volen i menteixen tan descaradament, uns i altres, i no paren, serà qüestió de veure si finalment trobem alguna pista del que passa de veritat. Perquè és cert que estem patint una crisi impressionant i que cal reajustar-ho tot, i per això volen començar per carregar-se l'estat de benestar, o siga la protecció social, la salut i l'ensenyament públic, clar i ras. L'excusa és la crisi, però la situació per la qual travessem no pot ser eterna, cap crisi ho és, i ha d'haver-hi gat amagat. A aquestes altures del fatídic procés ja hauríem d'estar començant a alçar el cap, i encara no l'alcem. Què està passant?
Jo no trobe cap altra explicació que el PP, en connivència amb la banca i amb la dreta europea que capitaneja la Merkel, estan ajornant l'eixida de la crisi, per a després de les eleccions generals; mentrestant, el burro de Zapatero ja s'encarregarà de fer tota la feina bruta que està fent, seguint les ordres alemanyes. L'eixida de la crisi està preparada per a l'endemà de les eleccions i això ho ha dit el generalitíssim Camps, referint-se al País Valencià, en el discurs d'investidura: “som la comunitat més preparada per a eixir de la crisi i ja ens estem preparant per al dia de després. Just el dia després que el PP governe Espanya...”. Més clar, l'aigua. Això ho ha dit Camps a qui, mira per on, excepcionalment avui li done crèdit i ho ha dit a posta, o se li ha escapat sense voler, com a qui se li escapa una bufa.
Així que els hipòcrites populars, que volen guanyar les eleccions generals siga com siga, confabulats amb la banca, estan retardant els crèdits i sacrificant empresaris, treballadors i famílies, fins al dia que governen l'estat, tot just per a l'endemà. O siga que si que hi ha diners, però els populars tenen la clau que obre l'aixeta, i donaran l'ordre si se'ls vota: això si que és un xantatge! Jo ja ho pensava, que hi ha organitzada la jugada d'aprofitar la “crisi” per a facilitar-los la conquesta del poder; o siga que aquesta crisi, encara que dura més que les altres, està “controlada” i acabarà just l'endemà de les eleccions, si guanya el PP! I la democràcia? La democràcia és un concepte abstracte, que es materialitza amb el compromís i la voluntat del poble... però, el poble està en la figuera.
Així que acabe, una setmana més, dedicant unes paraules a qui són una de les poques esperances que ens queden, als qui no som ni d'uns ni dels altres (ni populars, ni socialistes), a tots els indignats. Em referisc als que encara s'apleguen a les assembles, als que encara no ho han fet, als indignats de la trinxera i als de la rereguarda: no cedim! La banca, els polítics i les esglésies (els retors també) no són ningú sense la plebs, sense nosaltres, que som els que paguem, per tant no cedim, ni els concedim cap treva, que ells ja cediran. Algú ha dit que el món està dividit entre els indignats, ací baix, i els indignes, allà dalt; els indignats som més, no tenim un duro, però som més i tenim més moral. Com diu una pancarta que han penjat del balcó de l'ajuntament de Silla, i que ningú s'ha atrevit a llevar encara: si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir.
