"Podemos" fagocitarà Compromís?

 

«Podemos» fagocitarà Compromís?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 de desembre de 2015

La setmana passada, en aquesta mateixa columna, demaní el vot nacionalista del proper diumenge, per a Compromís-Podem. Immediatament, Joan M. Txeic m'advertia que “arribarà un moment i no trigarà gaire (que) els de Podemos us fagocitaran (a Compromís)...”. Li contestí que això era possible, però que impedir-ho dependrà únicament de Compromís. Altres persones, també molt preocupades i de bona fe, m'han dit el mateix que Txeic i per això vull insistir, per si serveix de res.

La fagocitosi política és un fenomen tan natural com la dels organismes unicel·lulars, quan algunes cèl·lules fagòcites engloben, destrueixen o en digereixen altres distintes que elles o patògenes. En el cas dels partits i des de sempre, també uns en fagocitem uns altres. Dit d'altra manera, els peixos grossos es mengen els més petits. Si a un partit se'l vol menjar ningú, i finalment ho aconsegueixen, és perquè el fagocitat no té capacitat per a reeixir-se'n. És el que explicava Darwin. Però, en tot cas, la culpa de qui serà?

Com estem referint-nos a nosaltres mateix, crec que devem repassar si fins ara algú ho ha aconseguit, que se'ns haja fagocitat. Si ens trobem en l'actual posició política, en la qual ningú somiàvem, fins fa quatre dies, que hi seríem, és perquè ningú no ens ha fagocitat ni menjat, almenys encara.

Sí que és veritat que el nacionalisme valencià altre que el que representa actualment el nostre partit, ha passat per moments difícils. Per exemple, quan els socialistes del PSPV es deixaren fagocitar pel PSOE. Però aquells eren uns altres i no érem nosaltres, i voluntàriament, aquells alegres professors (Fuster dixit) es deixaren fer, i molt agraïts.

També varen ser difícils els dies que, al sí del nacionalisme que representem, una mena d'anguiles de la casa i algunes de camal, intentaren arrossegar-nos amb una tercera via, sense aconseguir-ho. O quan pactàrem amb EU i entràrem a les Corts Valencianes (Pere Major), ens va fagocitar ningú?

Podem dir, doncs, que estem experimentats en la resistència i que ara, amb Podem, tot anirà bé. Això no obstant és lògic el recel, la precaució i fins i tot el temor que senten algunes persones. Una cosa no està renyida amb l'altra, però; jo també tinc prevencions. Supose que als altres, pot passar-los alguna cosa pareguda.

De cara a les immediates eleccions del proper diumenge, cal tenir en compte que aquestes no són municipals, ni autonòmiques, en les quals si que hem pogut assolir uns bons resultats, nosaltres sols o amistançats. Recordem que en les passades eleccions europees formàrem un pacte amplíssim, amb altres partits, amb un bon èxit i que ningú ens ha fagocitat.

Ara hem pactat amb Podem en les condicions que ja sabem. Així que cal animar-nos i animar la gent i col·laborar perquè l'èxit d'aquest nou pacte també ens siga propici i que continue la bona ratxa. Fer altra cosa, com no votar, ara mateix seria negatiu. Qui no ens vote, i qui no vote, en realitat votarà l'enemic. Vivint amb l'ai al cor no en guanyarem res, sinó treballant i arriscant-nos.

Puc posar el meu testimoni, respecte dels pactes, perquè jo vaig participar, a Silla, durant vuit anys en un quadripartit del Bloc, EU, UV i PP. L'alcaldia fou per al Bloc i si ningú va traure més “profit” que els altres, sincerament crec que fórem els nacionalistes.

Curiosament, acabats aquells vuit anys, la nostra gent decidí que allò havia estat un fracàs, en contra del parer dels dos militants que havíem estat donant la cara i governant el poble. Finalment fórem apartats i se'ns prohibí parlar-ne'n, cosa que jo no faig, evidentment. Per fortuna, el partit ha sabut reorientar-se i actualment tornem a formar part d'un altre quadripartit, que ens permet tenir responsabilitats municipals, encara que ara sense l'alcaldia.

Així és que tinc molta experiència en això de pactar, de despactar, de resistir que ningú ens talle el cap, i sobre tot a no deixar-se fagocitar. El perill no és que el peix gros et vulga menjar, sinó deixar que ho faça. En política cal fer sempre el que més convé al partit i al País, i, sense mamar-se el dit, tractar d'obtenir els millors resultats.

A Catalunya, per exemple, estic convençut que el que més convé al país, a Junts pel Si, que és un pacte entre partits i a la CUP, que és un pacte assembleari, és arribar a un pacte, perquè així els nacionalistes continuarem governant. I qui, sinó un govern de pactes governarà l'Estat, després del diumenge que ve?

Espere haver convençut del que dic, o haver fet pensar, a Txeic i a tots amb els qui he parlat sobre el tema. Confie que m'ho faran saber. I als espanyols que els bombin. Salut i república!

 

«Daesh» rima amb FAES i amb “votaes”

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de desembre de 2015

Un bon amic que escriu versos i que guanya alguns euros fent llibrets de falles, ha rebut l'encàrrec de confegir els d'una comissió fallera de les de soca-rel (en castellà dirien de pata negra), o siga, crítica i defensora del valencià. La falla la dedicaran, com solen fer, a temes de política nacional i internacional, enguany amb més èmfasi.

Una escena tractarà del caos del Pròxim Orient, del terrorisme dels fanàtics, de la guerra. El poeta ja sap de quin costat es posiciona la falla: contra la guerra. Exactament ja ho feren quan Aznar ens posà en la de l'Iraq, amb els tràgics successos que se'n derivaren amb les bombes de Madrid.

Però, el poeta té el problema que ha de triar entre ISIS o DAESH, per a referir-se a l'Estat Islàmic, que és un terme que la comissió rebutja. Amb el Diccionari de la Rima de Ferrer Pastor a la mà, ha intentat cercar paraules que rimen amb els dos termes. Ha començat per –“isis” i sols rimen les crisis i els vents alisis; cap de les dues li fan el pes.

També ho ha intentat amb -“daes” i no n'ha trobat cap, encara que vol explorar la possibilitat de rimar amb FAES, que és la fundació de dretes que dirigeix Aznar, i fer broma amb això. De fet, em diu que quan sent per la tele DAESH, automàticament té la sensació que diuen FAES. Li produeixen la mateixa torbació, un terme o l'altre. No pot evitar-ho.

Em demana més mots que hi rimen i crec que no té més remei que recórrer a les formes incorrectes, però populars, de la caiguda de la d intervocàlica: “burraes”, “putaes”, “animalaes”, “cagaes”, “salvatjaes”... Li insinue, doncs, que intente fer versos amb aquesta desaconsellable solució, però sense abusar i posant aquests mots entre cometes, o amb lletra cursiva.

Comentem que quina casualitat que estiguen a favor de fer la guerra als terroristes, i de manera immediata, els Ciutadans; i que estiguen tractant d'evitar pronunciar-se abans de les eleccions, els Populars. I els Socialistes? Coincidim que per molt que diguen, arribada l'hora de la veritat, també estaran a favor de la guerra.

La comissió de la falla tenen clar que aquesta no és la solució, em diu. Continuen a favor de la pau, perquè les guerres no serveixen per a res, com s'ha demostrat a l'Afganistan, a l'Iraq, al Iemen, a Mali. Anit, quan ho debatien, afirmaven que en lloc de fer guerres el que ha de fer Europa és cercar l'origen del descontent en aquells països i ajudar-los. En lloc de la guerra, la pau.

Toni Porta, que és un col·lega meu i quinto, parlava de la hipocresia dels països implicats. Uns que diuen una cosa i en fan una altra, com Turquia, que compra el petroli als terroristes a baix preu i diu que no ho fa. Aquest mateix govern ataca els kurds, que són els bons. Hi ha governs musulmans que ajuden el president siri i altres que l'ataquen, amb l'excusa que si són xiïtes o sunnites. Governs que permeten la venda d'armament dels seus fabricants...

Decididament, la comissió es decantà anit perquè el poeta tracte el tema, de manera clara i inequívoca. Així que la feina que té encomanada el portarà de cap, em diu, per la rima. Comptarà amb mi, perquè li faça una ullada. Aprofite per recordar-li la importància que té que votem el dia 20 pels nostres candidats de Compromís-Podem. M'assegura que ell ho té clar i la comissió, anit, també ho tenia.

Aquesta llarga conversa m'ha fet pensar que els governs i els partits creuen que la gent és ignorant, i ni s'imaginen que aquest tema té molt preocupat el veïnat. Segurament pensen així perquè, malgrat totes les maldats a què s'hi dediquen, les enquestes encara els donen uns bons percentatges, inexplicablement.

Em referiré ara a les “votaes” del dia 20, (que rimen amb Daesh i amb Faes). Faré unes reflexions i una porra, aprofitant que les solc encertar o gairebé. Ja sabem que entre la ignorància de molta gent, els compromisos dels panxacontents, la nombrosa carcúndia, els interessos del món dels negocis i la perversa regla d'Hont, entre tot plegat la dreta pot continuar manant, si pacta. Però, amb qui podrà fer-ho?

Tothom dóna per descomptat el pacte PP-C's, però açò cremaria als ciutadans, que possiblement voldran esperar a les properes eleccions. També podria passar que C's preferira pactar amb un PSOE afeblit. I un pacte entre socialistes, podemistes i nacionalistes?

A mi, la porra que m'és m'agrada seria un empat entre els dos partits de dretes i un altre empat entre els dos d'esquerres i entremig, els nacionalistes i a veure qui paga millor. Seria divertidíssim. Com cadascú diu el que vol, per mi i per fer broma, que no siga.

Espanya o Catalunya, que trie la CUP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de novembre de 2015

Em demana Vicent Bosch i Paús si el PP equival al CDC i el PSOE a ERC, o siga si crec que llurs idearis són els mateixos. Evidentment, ja sabem que no, perquè uns són partits espanyols i els altres, catalans. I ja està.

Intuïsc que el que vol Bosch és que incidim en el fet que encara hi ha qui dubta entre votar els partits espanyols, que finalment són els que manen a Madrid, o els nostres, que sols poden governar en casa i per delegació, i gràcies, de l'Estat.

Diré el que pense, no per Bosch, a qui no li fa falta i el que vol és provocar-me, en el bon sentit. Ho faré pensant en la gent més pusil·lànime, que encara es planteja aquest dilema, especialment al País Valencià. Que al titular em referisca a Catalunya és per aprofitar la situació i cridar l'atenció, avui que sembla que pot ser un dia gros si els de la CUP ho volen. En realitat, el que dic és aplicable a qualsevol poble sotmès, que vulga deixar d'ésser-ho.

Als qui pensen que tant li fa que votem als nostres o als altres, podem recomanar-los que revisen la història, amb textos no manipulats, o espanyolistes. La història l'escriuen els vencedors i sempre la conten al seu favor i fins ara sempre han guanyat ells. És millor, doncs, la història que escriuen els nostres, els vençuts, perquè, com a mínim, tenen més mèrit i és la nostra història.

Per acotar el temps a revisar, i que es corresponga a les pròpies vivències, podem fer-ho del franquisme ençà. Per exemple, els addictes al règim, que estaven a favor de la repressió de totcristo, quan morí el dictador decidiren que era millor tirar terra sobre l'assumpte dels assassinats, exiliats i víctimes de represàlies; a no remoure els records i passar pàgina, deien. Ells mateix es canviaren la camisa, però no de pensament, i es transvestiren de demòcrates. Com els isqué molt bé l'operació, continuen manant; ara són el PP.

Els socialistes són una altra cosa, en alguns aspectes pareguts als populars, com en el tractament dels nacionalismes perifèrics. Aquests, que durant la dictadura havien fet vacances, reafloraren amb la mort de Franco, recuperant banderes, capolls de roses i tornant a cantar la Internacional. Tingueren i tenen la gran xorra que la gent els veié com els salvadors de la democràcia i de les llibertats. Encara que aviat començaren a frustrar les esperances de la gent que els havia votat finalment començaren a mimetitzar-se tant amb la misèria moral dels populars que han acabat repartint-se els governs i suculents negocis.

Mentrestant, per les “províncies”, entre els nacionalistes de dreta, els socialdemòcrates i republicans i els més guerrillers, s'ha fet el que s'ha pogut; uns més i altres menys. Alguns han reeixit i han fet importants serveis a llurs nacions, i uns quants també a llurs butxaques. Altres han sobreviscut, heroicament en molts casos. Ara, però, ha passat el miracle que els nacionalistes hem guanyat democràticament les eleccions i tenim molts governs a les mans, o gairebé. Algun dia haurien de guanyar els nostres!

La resposta, doncs, al que em planteja Bosch, sobre si és igual votar un partit espanyol o un nacionalista, és fàcil i la resumiré en dos punts i un epíleg. Primer, que si hem d'aconseguir alliberar els nostres pobles de la submissió i volem fer-ho democràticament, l'única via són les eleccions. L'exemple que tenim més a prop al P.V. és el de Compromís; al Principat, Junts pel Si i la CUP.

Segon, que l'enfortiment dels països sotmesos equival a l'afebliment dels opressors, i en conseqüència, que si guanyem les eleccions podrem estar en millors condicions de negociar perquè la festa continue i tot acabe bé i en pau. Tot al contrari que si guanyen ells, perquè és segur que ens aixafen, com ha passat fins ara i estan intentant a Catalunya.

L'epíleg és que la nostra història és la prova que quan hem confiat amb nosaltres i hem optat pel pragmatisme, pels pactes, hem aconseguit alguns triomfs, encara que molts han estat efímers. Pel contrari, quan ens hem entretingut en subtileses i en el que a València diem fent la mà, ens han encalçat més fàcilment. La solució, doncs, és votar els partits nacionalistes i que aquests s'entenguen.

I una nota final, dedicada a la CUP, és que cal deixar, per a quan guanyem, tot el que ens puga distreure. Nosaltres no som els nostres enemics, sinó que ho són “ells”. Per exemple i ja que estan tan neguitosos, als nostres xoriços els hem de depurar nosaltres, quan siga l'hora, que és quan tindrem l'Estat. Ara no toca, com deia qui tots sabem, distreure's.

Avui, 29 de novembre, tot està a les mans de la CUP. La història serà implacable amb els somiatruites, sobre tot perquè estan advertits i perquè són llestos, si tornem a fracassar.

Després en parlarem i compararem els moments actuals a Catalunya i a València.

Cañizares ja té qui el defensi

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de novembre de 2015

El fet que el cardenal Cañizares digués que no tots els immigrants i fugitius, que venen a Europa cercant refugi i protecció, són “trigo límpio”, fou entès com un acte de xenofòbia i per això li plogueren un munt d'improperis, entre altres els meus (Una eminència, el Cañizares. El Punt/Avui del 18/10). Hagué de retractar-se immediatament, encara que no del tot. Segurament l'obligà el mateix Papa, a qui contradeia o deixava com un nyap.

En realitat el que digué el cardenal és una ximpleria, perquè, evidentment, mai no tot és tan bo com ho pinten, que és “trigo límpio”, però en català. Per posar un exemple, precisament de l'ambient del cardenal, en l'església catòlica tampoc no tots són persones santes o “trigo límpio”; oi que no? No cal fer una repassada històrica, ni referir-nos als escàndols actuals de tants cardenals, bisbes, capellans, i sagristans que han posat mà a l'òbol de sant Pere, o als escolanets...

Aleshores, jo pregunte al cardenal si hauríem d'advertir a la població del tercer món que vagen amb compte amb els missioners que els envia el Vaticà, perquè tots no són “trigo límpio”. I sobre la mateixa cúria vaticana, què hem de dir? I sobre els frares dels col·legis religiosos? En altre àmbit, les tropes de l'ONU que envien a posar ordre per Àfrica, tots són “trigo límpio”? Continue pensant que l'aguda observació del cardenal li la inspirà una xenofòbia implícita, per no dir el mateix Satanàs, de qui de seguida parlarem.

Sa eminència també va dir que totes aquelles famílies que fugien del terrorisme i de la guerra, posaven en perill Europa i la cristiandat. Però, d'això no l'han fet desdir-se'n i crec que aquesta idea és encara més perillosa que l'anterior.

Al respecte vull dir quatre coses: primer, que aquesta pobra gent representen ben poca cosa, en comparació a la població europea, que supera els 500 milions. Segon, que Europa necessita la injecció dels immigrants per a rejovenir la seua edat mitjana i per a substituir la mà d'obra, a baix preu. Tercer, que Europa és el continent que més emigració ha produït al llarg de la història, fugint de guerres i de la fam. I quart, que Europa actualment és laica, o siga lliure d'obligacions religioses. Per tant, que els immigrants i fugitius del terror no representen el perill que anuncia el cardenal.

Matias Vallés, que és qui surt en defensa del cardenal, creu que els qui el criticàrem (ell diu que l'atacàrem, i que érem un batalló de satanitzadors), ara li hem de demanar disculpes. El fet que la matança terrorista de París l'hagen perpetrat musulmans és la prova que Cañizares tenia raó, diu Vallés. Però, pel que sabem cap dels terroristes implicats formava part dels combois humans que han vingut a Europa, jugant-se la pell i la dels seus fills, a través de la mar, pels Balcans, saltant i fugint i amb els fills al coll.

Al contrari, els terroristes implicats en els atacs de París eren gent que anava i venia a Síria, a cara descoberta i en avió; que hi vivia ací; que hi havia nascut, treballava... Sí que és cert que s'havien preparat a Síria i a l'Iraq per a fer els actes de terrorisme, però els fugitius i emigrants són altra cosa; en realitat són la carn de canó d'uns i d'altres.

El perill que representen per a la cristiandat tampoc no el veig enlloc. No sé a què es refereix el cardenal, però ell sap més que jo, i a més a més té l'Esperit del seu costat. Ell li pot dir, que els europeus han deixat massivament d'anar a missa, de motu propio i no per culpa dels moros, ni d'Alà.

Com jo vaig ser un dels crítics del cardenal, un dels qui el satanitzàrem i que ara ens devem disculpar, vull dir que no faré el que demana el periodista mallorquí, Matias Vallés i no li demanaré res a sa eminència. Crec que qui ha de demanar perdó (a Déu, al Papa i a tots els fugitius i immigrants) és el cardenal. He llegit als evangelis que quan Jesús reclamava l'amor al foraster i l'ajuda als pobres, en cap moment va advertir que no tots els foraster ni tots els pobres eren “trigo límpio”, això s'ho ha inventat el cardenal.

Tot al contrari que Cañizares, Jesús va dir que si es feia res a favor dels desprotegits, la mà dreta no havia de saber el que feia la mà esquerra; crec. Ho dic pel cardenal i pel periodista. Els ho dic perquè estan en el negoci, ja que jo no crec en res del que ells creuen, però sé algunes coses cristianes. Ells s'ho havien de fer mirar.

Per acabar podem anar a per feina. Sóc dels convençuts que s'ha de cercar solució al drama que pateixen els immigrants i fugitius, però en el seu propi país. Ha d'haver una solució, que no pot ser consentir als terroristes les seues atrocitats, que qui més les pateixen són els mateixos musulmans (més de 15.000 morts en Iraq, Afganistà, Nigèria, Pakistan i Síria en 2014).

La solució tampoc pot ser la guerra indiscriminada contra l'islam, aplicant la llei del talió, especialment perquè venen a Europa a matar-nos. Crec que els morts pel terrorisme tenen la mateixa importància si són asiàtics, africans o europeus. Per altra banda els terroristes són una minoria i poden escapolir-se mentre que la immensa població, que no tenen res a veure, són els qui sofreixen els bombardejos.

Finalment devem preguntar-nos qui facilita les armes als terroristes, no siga cosa que siguen indústries occidentals, com les espanyoles, les implicades en aquest negoci de sang. Una altra pregunta a fer-nos és qui els compra el petroli, quins governs hi ha al darrere, beneficiant-se. I al remat també devem preguntar-nos quins governs els protegeixen, no siga cosa que siguen “amics” del golf Pèrsic, per exemple.

Hi ha molta hipocresia en tot açò, perquè damunt cap cardenal vinga a tocar la flauta.