divendres, 11 d’octubre del 2019

NI 9 D'OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

11/10/2019
EL REPUNT Nº 8
NI 9 D’OCTUBRE NI POLLES EN VINAGRE

Com no m’agraden les festes, ni els amuntegaments, ni el gregarisme, ni fer esport, serà la raó perquè, de manera inevitable sempre he defugit d’aquestes activitats. En conseqüència no faig festa el 9 d’Octubre, encara que també hi ha raons polítiques, com les contradiccions d’exaltar València i al mateix temps ofrenar glòries a Espanya; o exaltar la llengua mentre el seu ús va decaient per la manca d’interès dels polítics i de la societat… Hi ha més coses, com la hisenda, ja que som l’autonomia més mal pagada (?). També hi ha el fet que és una festa autonomista i jo sóc independentista, o siga que la festa no va amb mi. Durant el temps que vaig ser alcalde de Silla no vaig assistir a cap festa fallera, ni andalusa, ni taurina, ni esportiva, ni religiosa.

Aleshores he tingut tot el dia per a fer altres coses i he esmorzat a la plaça. He fet uns encreuats i els dos articles del Repunt; he posat col i pastanagues en vinagre; he abaixat la meitat dels llibres a terra, perquè m’han de pintar les humitats de la paret… I he vist les notícies i vull referir-me a tres d’elles, que les englobe en les polles en vinagre del títol.

Estem a punt de patir una gran crisi, per culpa del tronat Boris Johnson i el Brexit, i de la mala bèstia de Trump, el qual cada dia en fa una de ben grossa. Ara mateix ha abandonat els kurds de Síria a la seua sort, deixant que els turcs els massacren, després que han ajudat als nord-americans: Trump és així de miserable. La segona cosa que m’ha indignat és tot el que es refereix al Suprem i les vares de mesurar tan distintes que empren, si es tracta de Catalunya i d’Euskadi, o si es tracta d’Espanya. La tercera és la condescendència d’uns i d’altres amb els patètics Francos i el feixista abat d’on està soterrada la mòmia de l’abuelito.

dilluns, 30 de setembre del 2019

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       

NO PACTAR AMB IGLESIAS I FER-HO AMB ERREJON?

Tota aquesta broma de tantes eleccions, que no arriben a rams de beneir, no passa per casualitat, sinó perquè els polítics, en lloc de preocupar-se pel bé comú i posar-se a la feina, es dediquen a  agranar cap a casa, fent els càlculs que els convenen a ells per a pactar o no. Per exemple, Sanchez no volia pactar amb Iglesias i ha fet tot el possible per evitar-ho. És segur que al darrere tenia la pressió de banquers, grans empresaris i dels barons socialistes, però això al poble ens l’ha de bufar, perquè és un problema d’ells i no nostre. Iglesias, per la seua banda, no ha entès res, perquè si diu que Sanchez l’ha enganyat, és perquè havia confiat amb ell i, per tant, ha posat la pata tant com ha pogut, demostrant, doncs, que no és tan hàbil com creu, ni tan intel·ligent, o que també ha posat els seus interessos per damunt dels nostres. U i l’altre han demostrat, també, que, en realitat no són més que uns milhomes.

Ara tornen a convocar-nos a unes altres eleccions, amb la sorpresa, però, que la maniobra d’Errejon tindrà una evident incidència i és possible que els socialistes ara hagen de pactar amb els dos, sempre amb el suport/abstenció dels nacionalistes, això sí, perquè són més de 30 vots. No crec, com alguns han dit, que Sanchez confie en l’autodestrucció dels dos líders, per a poder pactar amb Rivera, perquè això sols ho pensen els bojos, encara que n’hi ha molts; no diré que no ho somnie Sanchez, només faltava, encara que jo no posaria la mà al foc. Ja veurem. I que no guanye la dreta franquista és menester. Jo, personalment, he recolzat que Compromís pacte amb el jove madrileny, malgrat que és madrileny, perquè com a mínim se li veu més espavilat i dúctil.

De moment, doncs, i ja no importa de qui ha estat la culpa del no-pacte entre Sanchez i Iglesias, s’ha complert el presagi dels qui temien que no hi hauria cap pacte. Durant tot l’estiu, com recordareu, comencí a fer-los uns versos, als dos milhomes de Sanchez i d’Iglesias, titllant-los de burros, de frau, traïdors, cagacalces, superbiosos, fracassats… Recordeu que em semblava estrany que durant tot l’ínterim dedicaren “més temps a insultar-se que a conxorxar-se, o siga a pactar; i que ho feren en públic i a cara descoberta”. Em preguntava si els faltava un bull.  Pot ser que són molt immadurs, perquè dir que no se’n refiaven l’un de l’altre era una imbecil·litat! Aleshores jo vaig dir que “a tot el món, cap partit se’n refia dels altres i fins i tot dintre del mateix partit hi ha malfiances entre els diversos grups i famílies, però ningú ho publica als quatre vents, llevat d’aquesta parella de galifardeus”. I al respecte jo advertia “que és millor que els qui pacten recelen recíprocament, que no que s’hi confien, sobretot per evitar temptacions i mals rotllos”.

Com advertia el diputat Rufian, ja que no feren el pacte abans de l’estiu, ara serà més difícil, pensant en la sentència del Procés i en la justa i inevitable reacció dels catalans, si la sentència és adversa, perquè no l’acataran; jo tampoc ho faré i tampoc mitja Europa, la més  civilitzada. Jo també afirmava i afirme que qui més perdrà serà Espanya. I em preguntava i em pregunte com pensen governar Catalunya, si la majoria no els accepta. I em preguntava i em pregunte per què no aprenen a Madrid res dels seus errors històrics, que sempre s’han oposat a les reivindicacions indígenes, fins que  han anat perdent totes les colònies. Però sobre aquest punt ja m’he compromès a fer un Repunt extraordinari el 12 d’octubre, com faig cada any, per cert.

La majoria dels militants socialistes i dels podemites també, i un gran espectre de l’opinió pública, segons les enquestes, volien un pacte i un govern progressista i aquests desitjos foren frustrats. Ara els podemites ho tenen més fàcil, perquè podran optar per Errejon o per Iglesias i per aquest costat no es perdran els vots d’esquerra. Als socialistes és a qui haurà de convèncer Sanchez, perquè no es queden a casa, com feren a Andalusia. L’argument és que l’Estat necessita un govern que pose en marxa totes les promeses, començant per derogar la llei mordassa, i la reforma laboral, aprovar els pressupostos, apujar les pensions dels jubilats i sous dels funcionaris, començar converses amb Catalunya, i amnistiar els presos polítics i exiliats. Tot açò, o siga governar, no pot demorar-se més, després de tant de temps perdut.

Contràriament, ai de tots nosaltres, si guanya el santíssim tripartit franquista, perquè pronostique, si es dóna el cas, que la negra nit, les mòmies corruptes i una sinistra nòmina de voltors delerosos de arrossegar-nos les entranyes, s’abatrien sobre nosaltres. No vull ni pensar-ho. I no m’entra en el cap que els “nostres” polítics siguen tan insensats i temeraris com han demostrat fins ara. I que tinguen en compte tots ells que l’alegria que hem sentit quan hem sabut que podrem veure traure Franco d’on el posà el rei que hagué (pronuncieu: rei cagué) es quedarà en res si fracassen en la conformació del pròxim govern progressista.

Sobre la famosa ex-humació, aprovada pel Suprem, hi ha un altre jutge de menor entitat, que no vol autoritzar-la, perquè diu que pot ser perillós per a la salut de la gent que s’hi pose a fer la feina. Aquest jutge és contrari a la llei de la Memòria Històrica i jo em pregunte com es pot ser jutge i estar en contra de la llei; typical Spanish. Si tot açò no és un mal somni o una broma pesadíssima que m’ho explique algú, encara que, per si té raó aquest jutge franquista i hi pot haver perill, seria prudent repartir carassetes a tots els escolars, embarassades i ciutadans de la tercera edat de Madrid, l’Escorial i el Pardo, no siga cosa que el perill siguen les emanacions de la mòmia i que coste més car l’espart que l’escurà.

FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS...

Revista SAÓ 30/09/2019

EL REPUNT  nº 7                                                       
FAKE NEWS POLICIALS I FISCALS…

Ara diuen fake news al que sempre hem dit mentides, enganys i falsedats per a fer creure el que no és, i així conduir la gent interessadament. Açò és tan antic com la humanitat i la història que estudiem, la major part de les vegades se l’han inventada els que han manat i que han escrit i escriuen els governs i els “historiadors” a sou. Per exemple, la història d’Espanya, en la qual nosaltres quedem tan malament, que ni existim o som marginals. Per al proper dia de la Hispanidad faré un Repunt extraordinari, al respecte.

Els qui som escèptics amb tot el que diuen “ells”, normalment hem aguantat i aguantem tant com podem, fins que arriba el moment que diem que ja està bé, que ja n’hi ha prou amb tanta mentida, i aleshores diuen que fem terrorisme, quan en realitat no matem ni una mosca. Per exemple ara amb el bluf de la Guardia Civil i la Fiscalia sobre un tenebrós terrorisme que diuen que hi ha per Catalunya. Jo no m’ho crec, ni moltíssima gent, a més del govern i dels partits nacionalistes, que reclamem que demostren el que pregonen i de manera fefaent, i no amb sospites ni imaginacions, ni muntatges. Ací el Gobierno hauria de fer com a tot el món democràtic i civilitzat. Recorde un cas, de l’època del dictador Franco, que la Guardia Civil enxampà tres gitanos i els escorcollà cercant armes; un duia una navalla, pa cortar el jamon, que ells consideraren una arma blanca; el segon no duia navalla, però li trobaren 200 pessetes, que consideraren que eren per a anar a Albacete a comprar-se una navalla; finalment, el tercer, que era un jovenet, ni duia navalla, ni diners, però rebuscant-li les butxaques li trobaren unes monedes i decidiren que estava ahorrando para comprar-se una navaja en Albacete.

Ja és casualitat que el possible terrorisme català haja transcendit en vespres de la sentència del Procés. Evidentment, a Madrid voldrien que Catalunya rebera la sentència, acollonida i emmudida i amb molta gent a la presó. També és una casualitat la coincidència amb la treta de la mòmia de Franco i també amb tota la revolada que s’ha organitzat per les noves eleccions. Són tan sospitoses tantes coincidències, i tot sembla una tan typical Spanish, que podria ésser un muntatge de Villarejo. No vull fer cap judici temerari, així és que no cal que s’ofenga ningú, ni que ningú se senta al·ludit si no té res a amagar, perquè, com deia Franco, els qui no hagen fet res que estiguen tranquils. Quin paio aquell dictador, sembrant el país, a més de cadàvers, de sospitosos.

dissabte, 28 de setembre del 2019

ENTREVISTA A LEVANTE-EMV

Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats

Levante-emv arriba a la publicació de 7.000 passatemps lingüístics en 20 anys, una tasca que du a terme el professor josep l. pitarch, que porta més de quatre dècades creant-los per a "normalitzar el valencià en tots els camps"

27.09.2019 | 
Dues dècades d'estima per les paraules i la llengua a través dels encreuats
Les planes d'este periòdic celebren haver arribat als 7.000 encreuats. En total, 20 anys de paraules enllaçades, de definicions i de cabòries per a poder completar els reptes que cada dia el professor Josep L. Pitarch proposa als lectors i lectores, des de l'espai que oferix Panorama.
Pitarch fa més de 50 anys que impartix classe de valencià en centres de Batxillerat i la Universitat de València i treballant en entitats en defensa de l'ensenyament i la llengua. De fet, destaca per haver sigut l'encarregat de la implantació de l'ensenyament en valencià als centres educatius, mitjançant el Pla experimental per a l'Ensenyament de la Llengua (1978-79), com a cap del Gabinet Tècnic per a la Normalització i Foment del Valencià de la Conselleria d'Educació, durant l'etapa preautonòmica.
El filòleg recorda que va començar a idear encreuats fa més de 40 anys, «en resposta al repte que si calia normalitzar la llengua, s'hauria de fer en tots els camps». «Una jove em preguntà per què no teníem encreuats en valencià, m'hi vaig posar i li trobí el gust i comencí a publicar-ne», detalla.
«M'agrada fer-los perquè, a més de divertir-me, crec que servixen per a normalitzar la llengua, ja que en totes les llengües se fan i nosaltres no havíem de ser menys».
Però com es pensa des de zero un encreuat? «És com escriure un article, o pintar... et poses davant d'un paper en blanc, quadriculat i comences a posar les primeres paraules i vas avançant cap a la dreta i cap a baix. Totes les paraules s'han de creuar en ambdós sentits i ser correctes», explica. «Posat a la feina, és la 'inspiració' del moment en què estàs treballant, la memòria i alguna consulta als diccionaris, que et permeten continuar i arribar al final. Esta és la part més difícil i jo, concretament m'autoimpose que en cap encreuat se superen les 15 caselles en negre», relata Pitarch, que afegix que a continuació «ve la fase de formular les preguntes que han de servir a l'encreuater o encreuatera per a solucionar l'exercici».
Entre les satisfaccions que li aporta esta tasca, el professor presumix de què «molts ensenyants els utilitzen en llurs classes i això m'omple de satisfacció». A més, també recorda que fer encreuats és recomanable «com a exercici per a retardar l'envelliment del cervell de la gent gran». Per tant, són una activitat adient tant per a joves com per a adults.
En tota la seua vida, Josep L. Pitarch calcula que ha fet més de 8.000 encreuats «de llarg». Fa 20 anys començà a omplir de caselles les planes de Levante-EMV, però abans ja ho havia fet a Valencia Semanal, Noticias, Diario de València, la cartellera Túria o Saó, entre altres.