UN CAPELLÀ AMENAÇADOR
18/05/2020
El Repunt 31. SAÓ
Un capellà conegut m’ha enviat un correu amenaçant-me “fraternalment i
pels anys que fa que ens coneixem”, amb una penalitat eclesiàstica, per
fer escarni d’un príncep de l’església, o siga, de l’església, em diu;
segons ell, comet un pecat mortal cada vegada que m’hi pose. Li he
contestat amistosament i pels anys que fa que ens coneixem, que ja en
porte molts de pecats mortals d’aquest tipus i que no me’n penedisc. Li
explique que intente fer un retrat d’una persona de gran relleu
eclesial, però de dubtós comportament social, que, evidentment, em
mereix molt poc de respecte. L’escarni no és el que li faig jo, sinó el
que fa ell a la societat, aixoplugat sota la porpra cardenalícia. I li
recorde que desobeeix l’autoritat civil, mentre que Crist manà donar al Cèsar
el que és del Cèsar; que exalta als altars, polítics sospitosos de
corrupció; que incita a la prevenció contra els immigrants i fugitius de
la fam i les guerres (todos no són trigo límpio, va dir), en
lloc d’obeir el Papa i acollir-los; incompleix els mandats del Concili
Vaticà II, en l’ús del valencià a l’església; presumeix ostentosament i
vanitós d’una capa magna, tan llarga com la cua d’una princesa el dia de
la boda, en lloc de practicar la humilitat. Etc.
El meu amic capellà i jo ens estimem i respectem, malgrat que estem
situats en les antípodes l’un de l’altre. Ara ja som uns lamentables
jubilats, però quan érem més joves, sovint fèiem llargues xerrades, o
algun viatge de recerca arqueològica i artística per esglésies i
jaciments. Jo feia de Satanàs, el de les temptacions a Crist, i
l’aconsellava penjar la sotana, però la seua vocació era de continuar
fent la seua feina i no cedia en absolut; era i és un home de fe, cega
però fe. Sempre ha estat una bona persona i en les diverses parròquies
on ha treballat s’ha involucrat amb les necessitats de la gent i ha
deixat bons records. La procedència familiar, rural i modesta, l’ha
ajudat a entendre i solidaritzar-se amb els problemes del camp i per
això ha estat sempre al costat dels llauradors; fins i tot un sindicat
agrari l’invità a integrar-s’hi més, però ell sempre ha preferit ajudar
sense protagonismes.
Sobre el famós cardenal, finalment m’ha dit que ja té alguns dubtes i
que en algunes coses que critique, em dóna la raó. I doncs, li dic, per
què no trenques palletes? Em respon que no té el suficient valor i que
ara ja és massa tard i que tampoc no sabria fer altra cosa que ser
capellà. Entenc que el rentat de cervell que li feren al seminari i
l’ensinistrament a què el sotmeteren durant dotze anys, encara li dura i
continua pensant que obeir la jerarquia és un manament de Déu. Per
demostrar-li que no és així li faig un repàs d’alguns jerarques catòlics
totalment rebutjables, com els cardenals opositors al Papa, per
exemple, o alguns tipus sinistres de la Cúria valenciana, la llista
seria llarga. Alguna vegada li he demanat si li sembla raonable
l’actitud franquista i antidemocràtica dels bisbes que encapçala Rouco
Varela, i m’ha reconegut que no.
La seua família va patir molt durant la guerra, amb dos morts en el
Front de Terol i un al poble a càrrec de la FAI. Després patiren la
repressió de la dictadura, amb un tio afusellat a Paterna, un avi
exiliat i parents amb llargues condemnes de presó. Com son pare era
carlí i tenia amics falangistes ben col·locats en l’administració, això
els valgué per a obtenir alguns favors, com treure de la presó altres
familiars; també per a obtenir beques per a sufragar els estudis al
seminari d'ell mateix. Per tot plegat, ell mai no ha tingut cap dubte sobre la dictadura i
sempre ha estat un discret antifranquista. Crec que fou dels primers a
traure de la façana de l’església el mural dels Caidos por Dios y por España.
Un dia que em comentava coses de la seua vida al seminari, em
confessà l’estupor i el disgust que li van produir les instruccions que
reberen només entrar, sobre el comportament a taula, l’ús dels coberts,
la manera de servir-se els plats, de seure, de beure, l’ús de les
tovalloles. Todo esto no lo hacíais en casa, però ahora teneis que comportaros como futuros sacerdotes, els deien. Allò el turmentà durant els anys de la seua formació, però es resignà.
Al tall d’aquestes converses li vaig preguntar si va coincidir amb
Canyissars a Montcada; no eren del mateix curs, però el recorda, perquè
els companys del futur cardenal li feien bromes, empaitant-lo quan es
quedaven sense llum, cosa que passava sovint, especialment quan plovia,
al crit de “a pel xurret, a pel xurret”, mentre que aquest, s’amagava
com podia.
En un altre moment li vaig comentar que havia decidit valencianitzar
el cognom Cañizares per Canyissars, com una protesta i denúncia a la
seua oposició a l’ús de la llengua i concretament al missal en valencià:
si el cardenal, abusant de la seua preeminència, ho vol tot en
castellà, jo li responia valencianitzant-li el seu cognom. Com
al meu amic li féu tanta gràcia, des d’aleshores i amb la seua implícita
complicitat, sempre use la meua versió i crec que hi ha alguns capellans i laics
que també ho fan.
Tornant al tema del pecat mortal amb què m’anatematitza tan
cordialment, per fer burla de Canyissars, recorde el dia que discutírem
sobre el contrast entre el Déu jutge i sense ambages de l’Antic
Testament i el Déu-Crist, més comprensiu i pietós; sobre l’Esperit Sant
no hem parlat mai. Això és el misteri de la Santíssima Trinitat, em
confessà, que jo encara no he entès molt bé, però que m’ho crec. Doncs jo veig
que en el tema del cardenal et poses de la part del Pare Etern, li deia.
Haig de confessar que m’encanta pertorbar els pocs capellans i bones
persones, que he conegut, començant per dos oncles, capellans a Terol,
els pobres.
A punt de deixar-nos sortir al carrer, m’he posat en contacte
telefònic per saber com estan passant el confinament i sobrevivint. Ell i
la seua germana, que l’atén i que a mi m’estima molt i em manté al dia
de les vicissituds que passen, viuen tranquils amb les seues paguetes de
vídua de llaurador i d’ex-capellà de poble. El meu amic fa missa en un
convent de monges i té la tasseta de xocolate assegurada cada matí. Jo
els visite de tant en tant, ara menys perquè tinc dificultats per
conduir, i sempre em fa el regal d’algun llibre religiós o en llatí, com
un de poesies líriques d’Horaci, traduïdes i anotades pel P. Urbano
Campos, que fou molt polèmic en el seu moment; l’edició és de 1783,
Madrid.
En realitat, li dol desfer-se de qualsevol llibre i si ho ha de fer
és donant-los a alguns amics. Fins ara, llevat d’Horaci i alguna cosa
més, com una selecció de textos castellans clàssics, tota la resta són
coses més aviat repulsives, però de les quals jo tampoc gose
desfer-me’n. No sé si finalment en faré un paquet que remetré al Palau
arquebisbal, perquè ells saben com fer desaparèixer llibres, com feia la
Inquisició. En salvaré un, emulant que al Quixot li salvaren de la
crema dels seus llibres de cavalleries, el Tirant lo Blanc; jo em
guardaré Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa Maria de Santa Inés, la famosa Pepa Inés de Benigànim, de Felipe Benavent, 1882, València, per si tinc temps algun dia de llegir-lo i fer qualque comentari. Laus Deo.
