MÉS BURROS QUE TACÓ I ROÏNS COM LA TENCA PUDENTA

MÉS BURROS QUE TACÓ I ROÏNS COM LA TENCA PUDENTA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 d'abril de 2013

El PP de València és una desgràcia per a la cultura i per al País, així de clar. No són els únics, perquè el PP de les Balears també són una altra desgràcia per a les Illes, també ho dic així de clar. Estan demostrant-ho, per exemple, en el tema de l'idioma, negant-se a reconèixer la unitat de la llengua catalana, amb arguments tan banals, que totes les llengües tenen superades, com les diferències dialectals.

En aquest aspecte, Bauzá vol anar més lluny que ningú i vol fer textos escolars en mallorquí, en menorquí, en eivissenc i, supose, en formenterenc. Ja posats, el govern d'Aragó tampoc vol que el català de la Franja siga català, sinó un xapurriau. No seria d'estranyar, doncs, que el govern valencià intentara fer els textos escolars en castellonenc, en alcoià, i en catarrogí. Són més burros que Tacó.

A més a més, adopten mesures restrictives per al seu ús i el seu ensenyament, i fins i tot, volen envair les competències estatutàries i implantar aquestes mesures a tot Catalunya. O siga, que som davant de tota una declaració de guerra.

La idea d'aquesta política agressiva ve de Madrid, s'ha covat a la FAES que dirigeix el famós Aznar (l'Ansar, que deia Bush) i l'encarregat de dirigir l'atac és el troll Wert (com el bategí). Els responsables autonòmics executors són la púrria de consellers que patim, a les Illes, al País Valencià i a l'Aragó, amb el suport de la morruda catalana, tots plegats tan roïns com la tenca pudenta.

Més coses que demostren com són de burros. Al Palau de les Corts han inaugurat l'exposició “Nosaltres. 30 anys d'Estatut d'Autonomia”, per a commemorar el 25 d'abril. A banda del detall oportunista que els botiflers vulguen commemorar aquesta data de maulets, el fet és que quan el president de les Corts, Juan Cotino, anava a beneir-la, amb la consellera de Cultura fent de padrina i els diputats del PP, patatum!, se'ls ha caigut el món al damunt.

Açò què és? deien espantats els prohoms populars. Cotino es queda mut; la consellera no cau espatarrada de miracle; Maluenda s'ha de prendre “una pastilleta”, segons afirma; hi ha una espantada popular, com si se'ls haguera aparegut el dimoni. L'exposició està plena de quadribarrades, de llengua catalana, de País Valencià, fins i tot hi ha els Països Catalans. I hi són Joan Fuster, Raimon, Estellés...

Pel que es veu, ni coneixien el contingut de l'exposició que el superconseller Serafí Castellano havia encarregada i pagada. Ara no saben si censurar-la i clausurar-la, i gràcies que el periòdic de dretes, Las Provincias, ha penjat en PDF el catàleg, s'ha immortalitzat aquesta rocambolesca història.

Un altre cas tan esperpèntic el protagonitzaren fa 35 anys uns altres burros del GAV, que actualment estan integrats en el PP. Editaren en facsímil la “Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana” del Pare Fullana, sense llegir res més que el títol. Una vesprada de primavera envaïren els aparadors de les llibreries de la ciutat tot de gramàtiques, que hagueren de retirar l'endemà de bon matí, excepte tres que jo, estupefacte i divertit, havia comprades.

Aquella mateixa nit, algú, que sabria llegir, se n'adonà que Fullana proclamava que el valencià “no és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rónegament existixen certes diferències dialectals...”, entre altres coses. Aquella nit a València no hi hagué sang, de miracle.

Són dos casos significatius que es tracta de persones especialment illetrades, potser que analfabetes, però que, per a la nostra desgràcia, estan al front de les institucions, fent el cafre. Per a la nostra vergonya (ells no en tenen) donen la talla del país absurd i desgraciat que, amb la seua pobresa intel·lectual i prepotència, han dut al paroxisme xovinista més tronat.

Doncs amb aquesta gent ens les hem d'haure. I com? em demana un grup d'ensenyants mallorquins amb els qui prenc cafè aprofitant una visita als néts. Doncs, com sempre, resistint, oposant-nos, desobeint... i fent vagues i escratges. Els explic que estic d'acord amb la catalanització de la paraula argentina escrache, entre altres raons perquè porta bojos als del PP i la volen prohibir i, doncs, que es foten.

Aquests ensenyants són gent jove i no visqueren ni les misèries del franquisme, ni l'estafa de la transició. Volen que els conte alguna cosa de la Batalla de València, o siga una de les batalletes del iaio, que sóc jo. Els conte els tres anys posteriors a un Pla Experimental que posàrem (posí, en certa manera) en marxa el curs 1978-79 per a ensenyar el valencià de manera oficial per primera vegada en la història moderna. Els explic com lluitàrem i resistírem els ensenyants, fins que arribaren els socialistes, signaren un pacte d'interessos amb ACPV i s'acabà tot... Fins ara, que estem com estem.

Una joveneta diu que un company valencià no para d'insistir-los perquè donen suport a coses valencianes, concretament les d'Acció Cultural del País Valencià; que què és tot això. Els explique que són maniobres de distracció i de traïdoria a les que no han de fer cas, que tot és una mentida i un abús de la confiança aprofitant-se de la bona fe de la gent...

Plou a Mallorca i plou a València, la mateixa aigua. A Mallorca i a València la mateixa llengua està patint la mateixa agressió espanyolista i miserable del PP i del troll Wert. A Mallorca i a València hi ha els mateixos ensenyants fent els mateixos esforços per a resistir els atacs. La sort d'uns i d'altres és la mateixa. Mengem rubiols i crespells i bevem herbes seques i dolces, perquè demà tornem a la guerra i ens hem de trobar amb forces.



LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 d'abril de 2013

Un amic em recrimina que blasme a tort i a dret contra els xoriços, del PP i del PSOE, cosa en la qual està d'acord, mentre que als de CIU ni els nomene. Sembla que els perdones la vida i això no està gens bé, això és sectarisme, em diu.

Reconec que el meu amic té raó i que puc semblar sectari i, per tant, faig una declaració solemne també contra aquests xoriços “de casa”. Dit açò és com si m'haguera descarregat d'un gran pes. En realitat, tampoc no m'ha vingut de nou, perquè com ja he explicat alguna vegada, ja fa anys que fiu una denúncia explícita del holding d'Eliseu Climent, en què jo hi participava, tan errat, i també aleshores em descarreguí d'un gran pes.

En tots els casos de corrupció que estan eixint a la llum pública passa que l'afany de diners converteix els homes en deslleials. Ja ho deia Salusti: paucis carior fides quam pecunia fuit, pocs són els que han preferit la lleialtat als diners. Açò és un mal universal i antic, i l'afany de lucre ha estat el motor que ha impulsat monarques, papes, pobles sencers, el descobriment d'Amèrica... La història, en definitiva, és un seguit de deslleialtats.

En realitat, la idea que “els qui manen” fan els diners a cabassos està molt estesa, per no dir que tothom se la creu, és com un mal inevitable, com un designi dels déus. Però especialment ara, quan definitivament els prohoms han perdut la vergonya i han rapinyat més que mai i més ràpidament. És per això que s'ha generat tanta desconfiança,  en els gestors de l'administració, de la banca, de la monarquia...

Com, malgrat el magma de xoriceria i de rapinya que patim, encara hi ha qui té l'esperança que tothom no siga igual, que l'alcalde del teu poble siga honest, que ho siga el partit que votes, el govern, el banc en què has treballat tota la vida, quan una persona descobreix que hi ha comportaments tan deslleials com els que llegim a la premsa, la frustració que sent és enorme.

És el que està passant amb els bancs, especialment amb els de la gran estafa de les preferents i les quotes participatives, que estan generant més que desconfiança, odi. No m'estranya, doncs, que la gent comence a mirar, amb més interès cada dia, la banca justa, així com tampoc és d'estranyar que molta gent, si no fora perquè estem entrampats amb crèdits i hipoteques, deixaria d'anar-hi. Fins i tot hi ha qui m'ha contat que pensa tornar al vell sistema de guardar els diners a casa.

Però sobre tot, aquest desengany està afectant a la gent de bona fe que diposità el seu vot en el PP i en el PSOE. L'ensopegada que s'han endut és de tal magnitud que dubte que ningú se n'oblide tan fàcilment, cosa que sabrem en les properes eleccions, per no dir que ja ho van avançant les enquestes. Els dos grans partits estatals patiran una davallada considerable, augmentarà l'abstenció i els partits no corruptes seran els beneficiaris, com és el nostre cas, em diu l'amic que també milita en Compromís.

En les circumstàncies que estem vivint, jo he fet costat als indignats, a les víctimes dels fraus bancaris, a les dels desnonaments; he protestat per les retallades en sanitat, educació i en assistència social; per les retallades salarials; he protestat per l'enorme atur que estem patint; he denunciat les trames Gürtel, Brugal, Emarsa, els ERE andalusos, tot això de Barcenas, la compatibilitat en negre del PP, el cas de la infanta i el gendre del rei...

Així que no tinc cap inconvenient a dir ben clar i en català que també proteste pels casos en què estiguen implicats polítics de CIU. En aquest cas, si es demostra que el que està en mans dels jutge és cert, em sentiré molt més estafat que en el cas de pinxos com el Bigotes, Barcenas, Urdangarín, etc. El meu amic em diu que ell també ho sentirà així, perquè, per alguna raó ens havíem cregut que nosaltres no érem d'eixe món.

La deslleialtat al País dels qui crèiem que donaven la cara, i si calia la vida, per la recuperació de les nostres llibertats nacionals, i que per això gaudien de tot el nostre crèdit, és molt més insuportable, per a mi, que totes les barbaritats espanyoles. En certa manera, jo les d'aquells ja me les pressuposava, i no m'han sorprès tant com les d'esta altra banda de la trinxera.

Quan hem caigut del burro i hem vist l'actuació “dels nostres”, la decepció és major i, per tant, vull dir ben clar i en català, que si han fet el que diuen, que ho paguen. A més a més, que no compten amb mi a partir d'ara, cosa que és molt trista de dir i de fer, quan has estat tota la vida donant la cara per ells. La lleialtat al País no es pot trair per diners.

SILLA EN LA TRAMA GÜRTEL

SILLA EN LA TRAMA GÜRTEL

Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 d'abril de 2013

Silla ha de saber que el magistrat que instrueix el cas de la trama Gürtel, de presumptes xoriços, ha demanat a les delegacions municipals del PP de 32 pobles i ciutats que l'informen dels contractes que signaren amb aquesta gent. Exactament el jutge vol saber el mateix que el fiscal anticorrupció. Concretament tots els contractes de “tot tipus d'actes, siguen electorals o no”, referits a les campanyes electorals de les municipals de 2007. Silla hi figura en el llistat. Quin honor!

Es tracta, sobre tot, de 28 grans ciutats: les tres capitals, i Elx, Benidorm, Sagunt, Alzira, Gandia, Vila-real, Alcoi, Oriola... i de quatre de menors, entre les quals hi som nosaltres. O siga que els sillers i silleres tinguérem “l'honor” d'equiparar-nos-en a les ciutats importants.

Jutge i fiscal volen saber, i nosaltres també, quins actes es feren, quines despeses es generaren en la campanya electoral, en quines activitats “electorals o no”, qui pagà tot això.

Nosaltres, fent memòria, podem recordar que s'organitzaren com a mínim dos grans actes en el Coliseo, amb berenars inclosos, organitzats pel Bigotes en persona, amb el suport tècnic d'Alfonso Machancoses. També recordem que Silla fou envaïda literalment per un allau de banderoles, com mai se n'havien vistes tantes, penjades de cada farola de les avingudes, pancartes de balcó a balcó amb les fotografies dels candidats; una invasió de publicitat.

Davant d'aquesta informació podem fer dues coses: intentar entendre per quines raons el PP posà tant d'interès en la nostra campanya local. L'altra pregunta la farem al final i va adreçada als partits polítics actualment en l'oposició.

El PP local havia estat implicat durant dues legislatures en el pacte del quadripartit, però sense haver tingut mai en les seues mans l'alcaldia (primer d'EU i després del Bloc); a canvi s'havia vist obligat a assumir uns quants compromisos, entre els quals el de fer el projecte de pluvials. En conseqüència, Isidro Prieto creia que li havia arribat l'hora de treure-li profit, o siga d'obtenir l'alcaldia i estava summament nerviós.

Encara ho estava més perquè el Bloc, per boca meua i per escrit, havia fet saber que mai no el votaríem d'alcalde. A més a més, la meua participació a títol personal escrivint i organitzant l'auto sacramental pel centenari de les Formes Incorruptes (Els deixebles d'Emaús i el triomf de l'Eucaristia), el posà encara més nerviós, fent-li pensar que perillava el vot conservador arrimat a l'església. Don Fernando, amb la seua bona fe, acabà d'arrodonir-ho, perquè, pel seu compte, feia campanya al meu favor.

Un altre terreny que també el tenia nerviós era el respecte que el Bloc tenia en el món del camp, i per això no parava de fer esforços per a recuperar aquests vots, que veia amenaçats pel suport que homes, com Pepe Valero i altres, havien donat i mantingut al Bloc.

Tot plegat, doncs, feu que Prieto perdera l'oremus i es llançara la campanya més cara que mai no s'ha fet a Silla. Com pagava la trama Gürtel, a ell què? Curiosament, Prieto no millorà els resultats electorals i es quedà sense l'alcaldia que somiava, afegint-se a la llista d'alcaldes frustrats de Silla (Romeu, Melero el malo i ara ell).

Ara faré la pregunta als partits de l'oposició, Bloc (Compromís), Verds i EU; també inclouré el PSOE. Què pensen els partits en qüestió d'aquesta història? Què pensen dir o fer, sabent que el PP ha sufragat les seues campanyes amb diners il·legals de la trama corrupta Gürtel?

Si han disposat dels diners per a pagar-se les campanyes que el Bigotes i etcètera de la trama han obtingut de manera corrupta, amb diners públics, o siga de tots, què pensen fer ara que ho saben? Pensen demanar responsabilitats?

Jo demane responsabilitats, perquè, a més a més, personalment em puc considerar un afectat directe, ja que la campanya de Prieto tenia com a objectiu erosionar la meua candidatura. De fet, jo vaig dimitir i ni prenguí possessió del càrrec, decebut per aquells resultats. Ara que sé que hi hagué tant de joc brut, què puc pensar i què puc dir? Ja ho estic dient.

I els partits polítics? La informació de la participació de la trama Gürtel a Silla es féu pública el dia 7 d'abril, ja fa deu dies, i els partits encara no han obert la boca. Com tampoc l'han oberta per a protestar per l'increment desmesurat dels rebuts de l'aigua potable, ja que estan fent pagar al veïnat tot el frau del sanejament de Pinedo (per cert, ja hi ha una pista per a saber qui és el polític de Silla implicat en aquesta altra trama de corrupció).

I així va tot. Els receptors de la publicació del Punt que estan lluny de casa, ja saben més coses que els podran ajudar a entendre els misteris polítics del nostre poble. Com escrivia Joan Mas, des de Suïssa, entendre el poble cada dia li resulta més difícil: “entre de tant en tant en la pàgina web de l'ajuntament, però no em serveix de res; si no fora per vosaltres que informeu en el Punt, no m'hauria assabentat del merder que hi ha organitzat. Com van els pressupostos?”

La propera setmana parlarem dels pressupostos, tal com demana Joan. Tant si els partits polítics diuen alguna cosa, com si continuen muts i tant si la pàgina web municipal informa com si no.

RATES POLÍTIQUES I RATOLINS

RATES POLÍTIQUES I RATOLINS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'abril de 2013 (dia de la República)

Una rata no és un ratolí, malgrat que habitualment els confonem. Les rates són del gènere Rattus, són grans i algunes arriben al mig quilo, són poderoses, mentre que els ratolins ho són del gènere Mus, són més xicotets i domèstics, una poqueta cosa en definitiva. Entre les rates hi ha les pardaleres o de teulada; les d'arrossar o de sèquia; les albelloneres; les de camp o tragineres; les dormidores; etcètera. També hi ha, en sentit figurat, les rates de sagristia, que són les persones beates i les rates de biblioteca, que són les persones que passen les hores consultant llibres. Però, i les rates polítiques?

En realitat aquestes rates me les he inventades en un mal somni que he tingut i que vull contar. He somiat un país que es vantava de ser el millor del món, encara que en realitat no era ni pena ni glòria, que patia sistemàticament la depredació dels seus polítics, que eren les rates polítiques, que s'havien emparat del poder per a fer els seus estralls sistemàtics, amassant fortunes a costa de l'erari públic, cobrant comissions de constructors i de banquers...

El país, que és delmat sense parar, de sobte es assaltat impetuosament per una munió d'aquestes rates polítiques, com si hagueren embogit totes alhora. N'hi han per tot arreu, pels ajuntaments, per les diputacions, per les autonomies, en el govern central, en els partits polítics... Les rates del meu somni s'aboquen a rosegar-ho tot, amb una voracitat fora de mida, com si el món s'acabara, i abusen tant que acaben arruïnant i conduint el país a la misèria, a l'hecatombe.

Encara que totes les rates són improductives i corruptes, les hi ha de més grosses, que són les que acumulen incessantment autèntiques fortunes, que guarden zelosament fora de tot control, en paradisos fiscals. Aquestes cerquen el concurs d'altres rates, a les quals corrompen amb sobresous, amb obsequis, amb regals... Com les rates són prolífiques i promíscues, han arribat a tot arreu, fins i tot a cal rei del país. Són difícils de caçar, perquè són astutes i tenen recursos i amics fins en l'infern. A més a més, en el meu somni tenen immunitat.

En un país que governen les rates, la moral dominant és la de les rates, i tot s'hi ajusta amb dues vares de mesurar la justícia, la que s'apliquen les rates i la que s'aplica als súbdits, que són els ratolins, com veurem. S'ha establert la màxima cuius regio, eius religio, que vol dir que els súbdits han d'acceptar la moral del qui mana. Així que el país fa fàstic, put a rata i a pixum de rata i està a punt de rebentar. Quin somni més terrible, no?

Els ratolins, que són els súbdits, també roseguen el que poden, però en comparació, res. Fan alguna trampeta en l'IVA, en la declaració de renda, algun treballet en negre... poqueta cosa, en definitiva, però suficient perquè les rates els ho retreguen. La contradicció que viu el país és molt gran, perquè mentre les rates roseguen a l'engròs, els ratolins ho fan a la menuda; mentre les operacions de les rates són de milions d'euros, les dels ratolins no són més que operacions de quatre rals.

Ai, però, els ratolins pagaran la gosadia de voler fer com les rates. Hi ha la gran rata política que ho vigila tot, amb els seus ulls que treuen foc i fan por i les seues dentetes afilades i amenaçadores, que ha proclamat que ai del ratolí que siga sospitós, perquè els seus ratolins inspectors els fotran tant, que ja no els quedarà més ganes de fer cap sisa. Les grans rates pensen que els únics que poden ficar mà a la caixa són elles.

I les poderoses rates calen rateres de tota mena, per a caçar ratolins; a l'inrevés és impossible, que els ratolins cacen les rates. Entre les rateres les hi ha de forats, que el ratolí posa el cap i queda atrapat; les de pega, on els ratolins s'hi enganxen; les de barra de ressort, on al ratolí que hi posa les potetes se li ve el món al damunt i plaf; la ratera elèctrica, on moren electrocutats; les de ratolins vius, on hi entren i ja no poden eixir; i hi ha uns paranys especialment cruels, perquè són verinosos i el ratolí que els tasta mor entre dolors inimaginables.

Els ratolins cauen com a mosques, perquè els ratolins inspectors d'hisenda els dediquen tots els seus esforços. Els ratolins inspectors no persegueixen les rates, sinó els ratolins. I els mateixos ratolins els fan el joc a les rates, sense voler, els pobres. Per exemple, hi ha els ratolins agricultors que, farts que els furten les collites dels camps, demanen a les grans rates que endurisquen la justícia contra els ratolins que els pispen les cebes.

O siga que mentre les grans rates furten els milions descaradament i se'ls enduen a Suïssa, a qui volen perseguir és al ratolí que furta quatre melons. Faig una regla de tres: si 500 quilos de taronges són tres anys de presó per al ratolí, quants anys li pertocaran a la rata que furta 30 milions?

Finalment en el meu somni els pobres ratolins ho tenen ben pelut. Sols poden fer cartes al director, escriure i fer filosofia, manifestar-se, fer escratges. Tot dins d'un ordre i fent un bon ús de la democràcia, els diuen. I a 300 metres de ca la rata xoricera. Em desperte amerat de suor, amb el cor accelerat. Què ha passat, on estic?