RATES POLÍTIQUES I RATOLINS

RATES POLÍTIQUES I RATOLINS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'abril de 2013 (dia de la República)

Una rata no és un ratolí, malgrat que habitualment els confonem. Les rates són del gènere Rattus, són grans i algunes arriben al mig quilo, són poderoses, mentre que els ratolins ho són del gènere Mus, són més xicotets i domèstics, una poqueta cosa en definitiva. Entre les rates hi ha les pardaleres o de teulada; les d'arrossar o de sèquia; les albelloneres; les de camp o tragineres; les dormidores; etcètera. També hi ha, en sentit figurat, les rates de sagristia, que són les persones beates i les rates de biblioteca, que són les persones que passen les hores consultant llibres. Però, i les rates polítiques?

En realitat aquestes rates me les he inventades en un mal somni que he tingut i que vull contar. He somiat un país que es vantava de ser el millor del món, encara que en realitat no era ni pena ni glòria, que patia sistemàticament la depredació dels seus polítics, que eren les rates polítiques, que s'havien emparat del poder per a fer els seus estralls sistemàtics, amassant fortunes a costa de l'erari públic, cobrant comissions de constructors i de banquers...

El país, que és delmat sense parar, de sobte es assaltat impetuosament per una munió d'aquestes rates polítiques, com si hagueren embogit totes alhora. N'hi han per tot arreu, pels ajuntaments, per les diputacions, per les autonomies, en el govern central, en els partits polítics... Les rates del meu somni s'aboquen a rosegar-ho tot, amb una voracitat fora de mida, com si el món s'acabara, i abusen tant que acaben arruïnant i conduint el país a la misèria, a l'hecatombe.

Encara que totes les rates són improductives i corruptes, les hi ha de més grosses, que són les que acumulen incessantment autèntiques fortunes, que guarden zelosament fora de tot control, en paradisos fiscals. Aquestes cerquen el concurs d'altres rates, a les quals corrompen amb sobresous, amb obsequis, amb regals... Com les rates són prolífiques i promíscues, han arribat a tot arreu, fins i tot a cal rei del país. Són difícils de caçar, perquè són astutes i tenen recursos i amics fins en l'infern. A més a més, en el meu somni tenen immunitat.

En un país que governen les rates, la moral dominant és la de les rates, i tot s'hi ajusta amb dues vares de mesurar la justícia, la que s'apliquen les rates i la que s'aplica als súbdits, que són els ratolins, com veurem. S'ha establert la màxima cuius regio, eius religio, que vol dir que els súbdits han d'acceptar la moral del qui mana. Així que el país fa fàstic, put a rata i a pixum de rata i està a punt de rebentar. Quin somni més terrible, no?

Els ratolins, que són els súbdits, també roseguen el que poden, però en comparació, res. Fan alguna trampeta en l'IVA, en la declaració de renda, algun treballet en negre... poqueta cosa, en definitiva, però suficient perquè les rates els ho retreguen. La contradicció que viu el país és molt gran, perquè mentre les rates roseguen a l'engròs, els ratolins ho fan a la menuda; mentre les operacions de les rates són de milions d'euros, les dels ratolins no són més que operacions de quatre rals.

Ai, però, els ratolins pagaran la gosadia de voler fer com les rates. Hi ha la gran rata política que ho vigila tot, amb els seus ulls que treuen foc i fan por i les seues dentetes afilades i amenaçadores, que ha proclamat que ai del ratolí que siga sospitós, perquè els seus ratolins inspectors els fotran tant, que ja no els quedarà més ganes de fer cap sisa. Les grans rates pensen que els únics que poden ficar mà a la caixa són elles.

I les poderoses rates calen rateres de tota mena, per a caçar ratolins; a l'inrevés és impossible, que els ratolins cacen les rates. Entre les rateres les hi ha de forats, que el ratolí posa el cap i queda atrapat; les de pega, on els ratolins s'hi enganxen; les de barra de ressort, on al ratolí que hi posa les potetes se li ve el món al damunt i plaf; la ratera elèctrica, on moren electrocutats; les de ratolins vius, on hi entren i ja no poden eixir; i hi ha uns paranys especialment cruels, perquè són verinosos i el ratolí que els tasta mor entre dolors inimaginables.

Els ratolins cauen com a mosques, perquè els ratolins inspectors d'hisenda els dediquen tots els seus esforços. Els ratolins inspectors no persegueixen les rates, sinó els ratolins. I els mateixos ratolins els fan el joc a les rates, sense voler, els pobres. Per exemple, hi ha els ratolins agricultors que, farts que els furten les collites dels camps, demanen a les grans rates que endurisquen la justícia contra els ratolins que els pispen les cebes.

O siga que mentre les grans rates furten els milions descaradament i se'ls enduen a Suïssa, a qui volen perseguir és al ratolí que furta quatre melons. Faig una regla de tres: si 500 quilos de taronges són tres anys de presó per al ratolí, quants anys li pertocaran a la rata que furta 30 milions?

Finalment en el meu somni els pobres ratolins ho tenen ben pelut. Sols poden fer cartes al director, escriure i fer filosofia, manifestar-se, fer escratges. Tot dins d'un ordre i fent un bon ús de la democràcia, els diuen. I a 300 metres de ca la rata xoricera. Em desperte amerat de suor, amb el cor accelerat. Què ha passat, on estic?