RECTORS MÉS DORMILEGUES QUE LES MARMOTES

RECTORS MÉS DORMILEGUES QUE LES MARMOTES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 d'abril de 2013

Mai visite les esglésies, sinó és per interessos estrictament culturals, com ja he explicat alguna vegada, però tinc molt d'interès a fer-ho i per això em fot moltíssim trobar-me-les tancades. Com la meua curiositat és cultural, folklòrica i lingüística, m'agrada veure altars, pintures, imatges, l'ambientació més alegre o més fúnebre d'unes i altres, quins sants són objecte de veneració en cada cas, quina llengua empren els feligresos i llurs rectors. Si hi entre quan no hi ha culte, puc passejar lentament i anar mirant, sense molestar la beateria; si hi ha culte, amb respecte i un poc d'atenció en tinc suficient per a intuir la mena de capellà que està actuant, si és progre o carca; si canten, es pot calibrar la qualitat de les veus i dels orgues. En qualsevol cas, si fa fred al carrer, s'hi està calentet, i a l'inrevés.

La llàstima, però, és que la major part de les esglésies les trobe tancades, a l'hora que hi vaig, sobre tot si és a primera hora. On estaran els rectors, dormint? Quan jo era escolanet, fa més de seixanta anys, el rector del meu poble començava la primera missa a trenc d'alba, gairebé fosc i com jo era molt voluntariós, l'ajudava. És increïble que ara, amb la poca feina que tenen els rectors, no li dediquen un poc de temps a estar-s'hi per allí, amunt i avall, remirant i endreçant les coses, atenent visites, donant explicacions, confessant beates.

Tothom sap que les esglésies solen tindre objectes artístics, històrics i culturals importants, acumulats al llarg dels anys, i dels segles, que formen part del bagatge cultural dels pobles. A més a més, els béns que acumulen estan relacionats amb la religió i per això crec que és evident que el seu respecte i el seu coneixement podrien prendre-s'ho els rectors com una acció de pastoral, però, pel que es veu, no ho fan.

L'observació la tinc feta i documentada no sols a Silla, que és on visc, sinó als pobles dels entorns on hi vaig de passeig, com Beniparrell, Alcàsser. També ho he comprovat a Llíria, Rafelbunyol, l'Alcúdia, Alboraia, Massamagrell, Rocafort, Burjassot, Godella... on hi he anat amb el metro a passar el matí passejant.

El cas de Silla, per exemple, és de nota alta, perquè en un rocambolesc camí de Santiago (de València a Madrid, passant per la Manxa...), arribats a Silla, s'aconsella visitar i contemplar les magnífiques pintures al fresc de Vicent López que hi ha a l'església. Els pobres i incauts peregrins es queden com fava, perquè l'església sempre està tancada, així com la Torre i el Museu, que també són recomanats de visitar. Jo sóc testimoni del que dic. Per altra banda, qualsevol ciutadà que vulga ensenyar el seu poble a llurs visites no pot fer-ho, sinó aprofita que el rector tinga alguna cerimònia i s'hi colen de matute.

Fa uns dies he tornat a Palma de Mallorca, concretament a l'església de Sant Francesc. Hi tinc predilecció pel fet que allí hi sojornen els ossos del beat Ramon Llull, a l'espera que algun dia el nomenen sant, o que vinga la fi del món. Jo, quan he pogut entrar-hi, sempre hi he dipositat un euro per a contribuir a la causa, com diu la caixeta de les almoines. Diumenge passat mateix, dia ben assenyalat perquè era la Pasqua, trobí l'església tancada, a les vuit del matí, amb el sol ja fora, i també em quedí com fava, com els pelegrins de Silla. Així mateix ho estaven la propera església de santa Eulària, i la dels jesuïtes de Mont-Sió. Més tard, de la part forana, puc donar testimoni de les esglésies de Santa Maria, d'Alaró i d'Orient, que tampoc puguí visitar. Quina vergonya, pensí; això és que anit, després de la missa de Glòria, els rectors se n'anaren de festa.

Les excepcions, i vull remarcar-les, foren les monges de santa Clara, que des de les 7 del matí o abans ja s'havien posat a la feina, cantant sense parar amb les seues veus dolces i gregorianes. Vaig llegir en un full informatiu, que s'hi estarien fins a la nit, sense deixar de cantar les glòries del Senyor. Molt bé, pensí, aquestes mongetes si que es guanyen la sopa que es mengen, però els altres, franciscans inclosos, rai que no. No m'hi vaig poder quedar molta estona, malgrat que m'entrava un sopor celestial. Com les mongetes cantaven en castellà, anar-me'n no em costà tant. Si ho hagueren fet en llatí o en català no me n'hauria pogut resistir.

L'altra excepció fou la dels caputxins, on un rector jove de barbeta ben retallada feia missa en català, molt ben dita; la gent li responia, i també ho feia molt bé. Mirí els altars i m'estranyà que no hi havia cap altar dedicat a sant Sebastià, que és el patró de la ciutat i s'hi troba per tot arreu. Tots els altars eren dedicats a sants franciscans i caputxins, o siga que molt d'hàbit i poca carn, que és, precisament, el que ofereix el sant masoquista de manera torbadora. Una altra nota és que entre la parròquia hi havia dues dones de color, que empraven un català perfecte.

Crec que l'església s'hauria de plantejar seriosament posar a disposició de tothom unes hores fixes, segures i profitoses al llarg del dia i obrir les portes a les visites de veïns, de visitants i de turistes. És el mínim que se'ls pot exigir, ja que aquests béns no poden ser privatius de l'església catòlica, sinó patrimoni de tot el poble. Els rectors, que tenen el privilegi del seu usdefruit, haurien d'entendre-ho i compartir-los. Això o que paguen l'IBI i els impostos, o que els els confisquen.

Ara més que mai, quan cada dia la gent passa més de les religions, si els rectors volen assegurar-se i perpetuar-se al front de tots els tresors que han acumulat al llarg dels segles, haurien d'acceptar unes mínimes condicions, que són les que jo propose. És evident que si el clero continuen creient-se els amos absoluts d'uns béns que han acumulat amb el concurs del poble, de vegades amb enganys i promeses celestials, la cosa, al final, se'ls acabarà tornant a la contra.

El tema és profundament polític i caldria que se solucionara de manera assenyada, però em tem que, com en tants altres casos, i lamentablement, els polítics de l'estat miserable que és Espanya, la cagaran. Són molts segles de perversió, d'abús, de submissió i de por a donar la cara, que no tenen fàcil solució. A veure si ara que faran fora el carca de Rouco i que el nou Papa ha anunciat que van a canviar tant, a veure si ara els entra l'enteniment.