FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS

FAL·LÀCIES DELS SUPREMACISTES ESPANYOLS

Article publicat a SAÓ el dia 27 de juliol de 2017

Les històries que s’escriuen, moltes vegades són mentides, ja ho sabem. Cadascú les conta com més li convé, de manera que tot es presenta molt contradictòriament. Per començar, la història dels vencedors i la dels vençuts no és la mateixa. Podem agafar manuals d’història escolars, algun de Portugal, per exemple i contrastar com conten la guerra de la independència portuguesa contra els espanyols i com la conten els manuals d’ací. O un d’història de França i contrastar-lo amb un dels espanyols, a veure com conten les derrotes napoleòniques a la Península, posem per cas. Etcètera. La història dels vencedors acaba essent la predominant, perquè tenen més possibilitats a imposar-la, ja que detenten el poder i els mitjans de propaganda i la gent, que és crèdula i ignorant, acaba creient-s’ho tot.

Les mentides en les quals els supremacistes espanyols (m’agrada la definició, que s’ha inventada Toni Forner) han basada la història de la guerra civil (la cruzada, que en diuen) i la dictadura franquista, són una altra prova. L’adoctrinament sistemàtic a què sotmeteren el poble, i la por que li infongueren, ha fet el seu efecte i encara hi ha gent que té por d’allò. Cal afegir el silenci còmplice d’alguns partits i d’algunes institucions que s’oposen a la restitució de la veritat històrica, començant per treure de les fosses comunes els ossos dels assassinats pels franquistes. Gràcies, però, als estudis dels historiadors, molts d’ells estrangers, i de la recerca que s’ha fet als arxius, i a la recollida dels testimonis encara vius, ha aflorat la informació veraç sobre l’abast d’aquella tragèdia feixista, encara no resolta (no tancada: les ferides continuen obertes). En aquest assumpte, doncs, tenim enfrontades les dues “històries”: la bona i la fal·laç.

Una altra enorme fal·làcia és el discurs “essencialista” que fan els supremacistes espanyols, atribuint-se, sense cap pudor, la condició de “nació mil·lenària”. S’apropien o abdueixen, els catalans, els bascos i durant el franquisme, també els saharians i els guineans. Tenen tan assumida la fal·làcia que Espanya és més mil·lenària que totes les nacions europees, ho tenen tan clavat als seus cervells de bonyigues, que ho pregonen, sense cap vergonya de fer riure, per tot arreu. Rajoy mateix manté aquesta mentida a Europa estant, i l’Aznar, quan feia de professor il·luminat pels Estats Units, també. Lamentablement, molts manuals escolars encara mantenen aquesta mentida, amagant que l’Espanya de la qual presumeixen sols té dos-cents anys i que fou imposada a conseqüència de la guerra de Successió i del triomf dels borbons francesos, que encara perduren a Madrid i de l’absorció per la força de les armes (por el justo derecho de conquista, segons Felip V) dels regnes i països no castellans, per exemple del País Valencià.

Posats a dir més històries fal·laces, els supremacistes espanyols tan experimentats a la feina impostora, ara mateix s’esforcen a silenciar la corrupció dels companys de partit i de viatge (del PP parle), embolicant la troca, encobrint els protagonistes, desviant l’atenció, forçant la justícia (jutges i fiscals)... Són encobridors de la corrupció en què han implicat tots i cadascun dels òrgans de l’Estat, des dels més alts, fins al darrer dels ajuntaments de poble. La història els demandarà per això.

I si hi ha un tema que els treu de polleguera, més que cap altre, i pel qual menteixen obsessivament, és el de la possible independència de Catalunya i d’Euskadi, i dels seus espais correlatius dels Països Catalans i de Navarra; també els amoïna pensar en el reintegracionisme gallego-portuguès. Res d’això ve d’ara, sinó que el problema l’arrosseguen des que començaren la seua política imperialista, d’expansionar-se apropiant-se del que no era d’ells: de la corona catalano-aragonesa; de Portugal; d’Amèrica i Filipines; dels Països Baixos; de ciutats i terres d’Àfrica... Evidentment ho feren tan malament que acabaren perdent-ho, i de tot aquell gran imperi, sols els queden els territoris peninsulars encara irredents, les Canàries, Ceuta i Melilla. Naturalment, senten l’angoixa del vacuus, del buit i temen el pitjor, que torne a repetir-se la crisi de la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898). Com no coneixen ni la democràcia, ni el dret dels pobles a decidir, en lloc de cercar alguna solució política i democràtica al problema que els cau a sobre, actuen com sempre i recorren a les amenaces, a la força i a les fal·làcies. Pitjor per a ells.

La sort que tenim ara, a diferència d’abans, és que podem accedir a la informació, difondre-la i denunciar els fets reals. El món sencer contempla atònit que ells (els supremacistes) intenten apropiar-se de la raó històrica, lal·laçment; de la raó constitucional, que ells interpreten que és “seua”, quan els interessa, invocant sentències interessades de TC, però obviant les del mateix tribunal, que ignoren si no els fan el pes. Fins i tot creuen que tenen la raó teològica de la seua part (el cardenal Canyissars ho digué així). Ells són la legalitat, són l’Espanya canyí, una, grande i libre. Per tant, van i diuen: qui no combrega amb nosaltres, és un il·legal.

En aquestes circumstàncies, qui té les de perdre? Pense que, a la llarga, ells són els qui més tenen a perdre, però no ho volen veure, perquè el seu profund convenciment supremacista els té obcecats. Aleshores, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que volen decidir per ells mateix, si accepten continuar  a Espanya o volen canviar? I  amb els bascos que volen el mateix? I ja posats a preguntar-los, què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que volem una república? I què pensen fer amb els milions de ciutadans i ciutadanes que pensem que s’ha d’acabar amb la corrupció dels polítics? Així estan les coses.

Pense que, entre unes coses i altres, ningú no té una solució mitjanament acceptable per totes les parts, per a eixir-se’n de la mena de caos en què vivim, però que caldrà intentar-ho. La proposta socialista de reformar la Constitució i convertir açò en un estat federal, em sembla acceptable, però no crec que pensen el mateix els supremacistes espanyols i menys encara si parlem d’una república federal. La proposta dels populars de no baixar del burro constitucional (la constitució és sagrada, diuen i és la llei) és un contrasentit, que no porta enlloc. Acceptar que a Catalunya es faça el referèndum que volen, l’1 d’octubre, seria una actitud molt raonable; els promotors asseguren que acceptaran els resultats, però, els populars seran capaços de veure la part positiva d’aquesta consulta democràtica? Finalment, davant del maremagnum, pense que, passe el que passe l’1 d’octubre, a Catalunya s’han de convocar noves eleccions, i també a l’Estat. S’ha d’intentar que unes idees noves i una gent nova, se’n faça càrrec de l’atzucac en què ens hem capficat uns i altres.

Drets i estafes. La bufa la gamba

Article publicat a Levante-EMV el dia 27 de juliol de 2017. La fotografia no és la meua, sinó la del militar José L. Pitarch

Vaig contar en aquestes pàgines que un senyor amb bata de metge se´m presentà a l´habitació de l´hospital, dient-me soy el capellán, al qual fulminí i envií per on havia vingut. La meua reacció no agradà a uns quants amics i amigues, i algú es va sentir incòmode. A la majoria, però, els va fer molta gràcia. La meua intenció no era molestar ningú, ni encara menys els amics i les amigues, i en realitat ni tan sols al mateix capellà, i per això vull puntualitzar que crec en la llibertat de tothom per a creure o no i per a triar el déu de la seua preferència i, si vol, per a demanar que el visite un capellà, un imam, un rabí o un lama. Però també crec que a qui no necessita cap capellà l´han de deixar en pau, com era el meu cas.

Ara bé, qui paga a aquests monsenyors per fer la feina? Si és la seguretat social, és evident que és un abús: en un Estat laic els serveis religiosos se´ls ha de pagar l´usuari, la família o els hereus, però mai ho ha de fer l´administració. L´Església Catòlica, però, emparada pel Concordat, és omnipresent i rep un tracte exclusiu, que algun partit hauria de demanar si és constitucional, ara que s´estila tant recórrer al famós TC. Com jo crec que s´estan conculcant els drets dels ciutadans, afirme que lluny de progressar en el camí de la laïcitat, que és el que pertoca, anem cap enrere, com els carrancs. L´Estat encara protegeix més els capellans, amb les exempcions de tota mena de tributs per les propietats de l´Església, per les activitats comercials, etc. Tot una estafa.

I l´estafa de les amnisties als qui evadeixen els seus diners a paradisos fiscals? I els tractes especials a les grans fortunes i als bancs, sobre tot als bancs? Contrastant amb aquests tractes discriminatoris i corruptes, hi ha tota la política fiscal que ofega els treballadors i els petits empresaris, les retallades de les pensions, els precaris contractes laborals, la falta de feina i tantes coses com denuncien alguns partits. El PP, amb el suport de Ciutadans, continuen a la seua; compten amb l´Espanya profunda, i amb els cacics i les forces de xoc de sempre. L´estat espanyol és la bufa la gamba.

La màquina de manipular dels populars, subvencionada amb diners públics, no atura, tractant de distreure l´atenció, pels judicis en què estan emmerdats. Ara mateix han decidit que qui no s´afegeix a la commemoració del tràgic assassinat, fa vint anys, d´un regidor del PP, a mans de la ETA, és un miserable. I les altres víctimes dels etarres, per què no fer-los també una pancarta, es demanava Manuela Carmena? I als advocats d´Atocha, assassinats per la dreta? L´obsessió que han posat en fer que tothom s´adherira em recorda el retor del meu poble, copó en mà en la processó del Corpus, xillant al tio Tarrà: treu-te la gorra, agenollat! La mateixa actitud energúmena, no ha canviat res.

M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur

Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017

Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser d’interès per a altres candidats a passar pel trull.

El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial, així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem evolucionat, però pagant un preu.

Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden “desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia; pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.

Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut el llarg poema  de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de l’ensenyament; així són ells de burros.  La filosofia, segons Epicur, ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al dolor.

Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor. Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor, també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries. Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?

I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès: són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te n’adones. L’endemà veus que continues viu,  t’informen del tall que t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents (i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que temem a priori, del que en realitat és.

I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona. Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no volguí ni saber-ho.

Gibraltar i Catalunya Nord

  “A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.

 

La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics, com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians, que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i quins bandarres!

Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i així tornava a començar la inflamació social, encara que infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais (aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren  Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa, també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara, amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense rentar-se la merda que porten a sobre.

Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?

En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.

Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?

Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k². Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga, però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.

Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.

Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.