LA FRACASSADA CONQUESTA DEL MÓN

Publicat a Levante el dia 13/05/2023

Qui té fam somia rotllos i per això hi ha espanyols de pata negra que s’indignen perquè hi ha sudamericans que no accepten la conquesta del seu món que feren alguns països europeus, com Castella, ni l’explotació a què els sotmeteren, les massacres que patiren, els canvis de llengua a què els obligaren, de religions i costums... Tampoc accepten que aquelles terres aconseguiren la independència rebel·lant-se contra les metròpolis i lluitant, com canten en llurs himnes nacionals, on blasmen i reneguen dels conquistadors; tampoc celebren el 12 d’octubre, ni aclamen Isabel la catòlica, ni creuen en cap mare pàtria, ni combreguen amb la hispanitat, ni en cap dia de la raza..., sinó tot el contrari. Tot açò treu de polleguera els energúmens espanyols que creuen el que diuen els llibres escolars, i no saben que la història no l’escriuen de la mateixa manera els vencedors que els vençuts. Ara mateix ha vingut el president de Colòmbia, Gustavo Petro, i els patriotas de Vox han protestat, acusant-lo que opina el que diuen els llibres de llurs escoles i no els d’ací i confirmen tots els moviments indigenistes, que en resum és que els europeus massacraren i reduïren a l’esclavitud els indígenes, els batejaren a la força, els obligaren a aprendre altres llengües invasores, a creure altres déus, a acceptar altres lleis i altres governs que els seus. Tot això se’n vingué a baix, amb les guerres d’independència, del segle XIX, que guanyaren els americans.

Com la ignorància de les coses enterboleix els caps, inclosos els d’escriptors i acadèmics, i resulta tan fàcil per als demagogs fer creure que els burros volen i fins i tot acabar creient-s’ho ells mateix, jo els recomanaria uns simples exercicis de recerca amb un instrument ben assequible, neutral i econòmic com el google de l’internet: recomanaria llegir els himnes de les repúbliques americanes, analitzar el seu contingut que bàsicament és que lluitaren per la llibertat; recomanaria llegir en la viquipèdia les històries d’aquells països, com un primer pas per a conèixer les línies generals de les seues vicissituds. Com un entreteniment final, cercaria la relació de les repúbliques que no celebren la festa del 12 d’octubre i de les que celebren reivindicacions indígenes. Superada aquesta fase, aconsellaria llegir estudis més aprofundits d’història; jo acabe de fer-ho amb Breve historia de Chile, d’A. Sepúlveda, que recomanen als universitaris xilens. Fins i tot aconsellaria veure pel·lícules d’indis..., amb sentit crític.

 

 

 

Fòrum electoral 14 i final

JA SABEU EL QUE DIREU?

Publicat a Saó el 5 d'abril de 2023

Havíem acordat, Empar Saragossà i jo, que faríem el seguiment del procés electoral fins el final, però, ara mateix i en mig del maremàgnum verbal en què estem immersos “els i les de l’esquerra de l’esquerra”, hem decidit opinar per darrera vegada i esperar, callats, els resultats; aleshores ja parlarem. Prevèiem que es repetirien, més o manco, els resultats de les darreres eleccions i que continuaríem tenint un govern de progrés i ho estem repetint des del primer dia, perquè és el que volem, ja que estem convençuts que seria el millor que podria passar, per evitar que els partits franquistes puguen frustrar tot el que s’ha avançat en justícia social i en benestar, però ara mateix ja no estem tan segurs. La raó és que, malgrat que queden tantes promeses sense fer, principalment en el tema de l’habitatge; malgrat també que en el problema de les nacionalitats irredentes comencen a veure’s possibilitats de solució; i malgrat que finalment el problema de la justícia se solucionarà, es renovaran els jutges i es democratitzaran, traent-se la caspa greixosa conservadora i feixistoide que encara els queda a alguns; i malgrat també que continuaran donant-se passos importantíssims per acabar definitivament amb el franquisme i una de les seues excrescències, com és la corrupció dels polítics; malgrat tot això, com tot dependrà dels resultats de les eleccions, el quid de la qüestió és saber a qui votarà la gent. Estem segurs que les guanyaran els partits de progrés?

 Precisament els nostres neguits més pertorbadors tenen a veure amb la desconcertant actuació de l’esquerra redemptora, de Iolanda Díaz (Sumar) i de les líders d’Unides Podem, Irene Montero i Ione Belarra, perquè creiem que estan duent al límit les seues diferències. Mentre no solucionen els recels que se tenen mútuament; mentre no es replantegen la situació a què han arribat i pensen, com a persones responsables, en donar una solució positiva i col·lectiva a l’enfrontament, i no personal i negativa, únicament sembraran desànim entre els respectius seguidors i seguidores i aconseguiran que molta gent es quede a casa, com ja va passar a Andalusia i a Madrid. Estem segurs del que diem i no parlem per parlar, sinó advertint que tot pot repetir-se. No ho diem tan dramàticament. Empar Saragossà diu que ella les maleirà, si passa això; jo, a la meua edat, ja no tinc força per maleir ningú i em conformaré a afegir aquest fracàs al rosari de fracassos que arrosseguem des de sempre, concretament de la guerra civil ençà i la postguerra (jo nasquí en el 42, vull dir que ja en tinc 81, com el fantasma de Tamames).

 Si no s’entén el que estem dient, tan fàcil com ho expressem, ¿com ho han d’entendre els mils de milers de votants que es varen entusiasmar i comprometre? Si finalment tant de parlar, de treballar, de creure’s i fer creure que no s’havia de fer la política de sempre, la dels partits tradicionals, que calia superar-los i etcètera, si finalment tot es crema en una picabaralla inconsistent, com una falla valenciana, si finalment els partits de la renovació van a ser tan tiquismiquis com ho han sigut els partits i partidets que ens han precedit i fracassem, triomfarà la dreta i l’extrema dreta franquistes, que se’n beneficiaran del nostre fracàs. A les tres intrèpides companyes ens adrecem: com ho explicareu? L’enemic del poble són al davant vostre, prietas las filas, i no s’amaguen i van amb molta moral cap a les eleccions, o siga que no són tan superficials com alguns diuen, ni tan confusos, sinó al contrari, aspiren a ressuscitar el feixisme i potser que puguen fer-ho, donades les facilitats que estem donant-los, amb una esquerra entretinguda en fer-se la mà. I no cal que ni imaginem el que podria significar que s’esdevingués un revival feixista, i suggerim que pensem en el trumpisme, el bolsonarisme, que tant agraden els voxistes i alguns líders populars (l’Ayuso, per exemple).

 Pot semblar que volem fer recaure tota la responsabilitat d’un hipotètic fracàs sobre Unides Podem i sobre Sumar, i que eximim el PSOE de qualsevol responsabilitat.  I no és així, en absolut. El PSOE té una enorme responsabilitat i no ha actuat encertat al 100%, però això ja se sabia de bestreta; els socialistes no són de fiar, se la saben tota, perquè porten molts anys de camí i tenen recursos o els improvisen. Empar recorda que un d’aquests recursos es el de pegar-nos una patada als collons quan els convé, segons jo he repetit moltes vegades. És cert, ho pensava i ho pense, no són de fiar, però si s’ha de pactar amb ells, perquè estan en minoria, s’ha de fer i a continuació se’ls ha de controlar i lligar curt, cosa que és més fàcil si es conforma algun govern amb ells, com és el cas de l’actual. Suposem que ara ja han tastat el poder suficientment, tant en Unides Podem, com en l’incipient Sumar i que tothom haurà après la lliçó. Per tant, si s’ha de repetir el pacte, caldrà fer-ho millor.

 Avui acabem el fòrum electoral (14 sessió), que començàrem en setembre de l’any passat, amb sessions quinzenals. Aleshores ens comprometíem, tan voluntariosos com som, a analitzar els compromisos, els projectes dels partits de cara a les eleccions. Ja no ho farem, perquè ja no tenim temps, ara ja es cosa de cadascú. Empar i jo, i tots els qui d’una manera o altra han connectat amb el nostre fòrum, ens felicitàrem de l’explosió que significà tot el moviment jove i transformador d’Unides-Podem i variants i derivades i ara de Sumar. Aleshores animàrem a la formació del govern de progrés i als pactes amb els partits que li han donat suport al llarg d’aquests quatre anys i hem estat predicant per la seua renovació i animant els partits que tenim més pròxims, els nacionalistes/independentistes, a donar el seu suport. Fins ara estem contents, més o manco, però la partida s’ha acabat i ara se n’ha d’organitzar una partida nova, amb els mateixos pelotaris.  Anem a deixar-ho ací, perquè estem massa disgustats i inquiets; sols ens resta fer-vos la pregunta amb què hem començat a escriure aquest fòrum: ja sabem el que caldrà que diguem, si fracassem i possibilitem que guanye la dreta i l’extrema dreta franquistes? A qui li tirarem la culpa? Fins el dia 28 de maig.

 

 

 

 

 

DE TERRA ENDINS, DE MAR ENLLÀ

Article publicat al Levante-EMV el 29 d’abril de 2023Quan Llach cantava venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà… ens commovíem, més que quan rotundament proclamàvem: ni França, ni Espanya, Països Catalans. El nostre nord començava més amunt dels Pirineus, i el sud, des del Baix Segura, la terra endins, amb la franja de Ponent i les fites indefinides d’aragonesos, castellano-manxecs i murcians; finalment la mar enllà eren les Balears i l’Alguer. Aquest era i és el nostre món, la terra i la gent que estimem, amb els quals formem una nació. Fora hi ha les nacions veïnes, molt estimades, però on ja no hi som nosaltres; amb tots els respectes. Avui, a l’hora d’escriure aquesta columna, he tingut aquest capficament geogràfico-nacionalista, perquè per raons personals vaig a passar temporades, mar enllà, a Mallorca. Sempre va bé canviar d’aires i d’aigües, però ho faig per estar amb la família. Intentaré mantenir aquesta columna quinzenal contant coses de ses illes als valencians; i allà, escriure als illencs dels valencians, si hi trobe la mateixa acollida al Diari de Mallorca que ací, al Levante.

 La història no ens ha estat molt favorable (vae victis, ai dels vençuts, que deien els romans) i per això ens han fet més vies de comunicació amb Espanya que no entre nosaltres mateix i ens és més fàcil anar de València a Madrid, que a Barcelona, o a Mallorca, i no tenim l’imprescindible corredor mediterrani. Constitucionalment estem obligats a saber castellà, però saber la nostra llengua només és una devoció. Per a nosaltres, l’Estat ens resulta ruïnós, perquè aportem més que ningú a l’erari públic, però en rebem manco. Totes les televisions i emissores espanyoles ens envaeixen, però no podem connectar-nos amb les televisions catalanes i balears. Les “autoritats” i, lamentablement, alguns ciutadans, sols parlen castellà i alguns intenten obligar-nos a fer-ho: aquí habla en castellano. La prova de l’ou és l’himno d’ofrenar noves glòries a Espanya, que sols cantem nosaltres i cap altra autonomia (ni Madrid!), són tan derrotistes. Vull dir que continuem tan malament com sempre, i a les Illes passa el mateix. Fuster deia que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, així que en les pròximes eleccions hem de votar els nostres partits perquè defensen els nostres interessos; als carpetovetònics devem dir-los, com Raimon: nosaltres no som d’eixe món, perquè el nostre ni és millor ni pitjor que el vostre, però és el nostre.

UN  SANT  DE  LA  FAMÍLIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 15 d’abril de 2023

Com  despús -demà  celebrarem  la festa de sant Vicent Ferrer, que és un sant fet i criat a València, o siga de casa, crec que li devem dedicar un recordatori. Sant Vicent té l’avantatge, per a nosaltres, que sempre parlava en valencià i, doncs, ens hi podem adreçar sense témer que no ens entenga i com sabem que era molt entranyable i bona persona, podem confiar que ens atendrà, cosa que no podem esperar de molts sants i jerarques de l’església, perquè la majoria parlen en castellà;  en aquest sentit, l’actual bisbe Benavent és una excepció i una benedicció.

 Com era un gran predicador, va recórrer mitja Europa, predicant i fent miracles Els seus sermons són inesgotables i se’n conserven moltíssims, ja que l’acompanyaven uns copistes a peu de trona, prenent nota de la part del serrmó en valencià, perquè en gran part utilitzava el llatí que, com eren cites textuals, es limitaven a escriure el principi del text. Sempre s’ha reconegut que sant Vicent predicava únicament en valencià, fora on fora que predicava, i la gent l’entenia, cadascú en la seua llengua. En les actes de canonització molts testimonis digueren que parlava en català o en valencià i que tothom l’entenia. Sant Vicent tenia el do de llengües.

 A sant Vicent el feren sant pràcticament només morir, perquè havia solucionat el conflicte (cisma) de l’Església de tenir dos papes (Roma i Peníscola) en lloc d’un. Un d’ells era el famós Papa Luna, que era aragonès,  a qui obeïen molts monarques i a qui servia sant Vicent, fins que tingué una revelació i se’n passà al bàndol del papa de Roma, arrossegant els monarques que encara obeïen al Luna i s’acabà el cisma. L’altra gran gestió de Ferrer fou solucionar el nostre conflicte de no tenir un rei, perquè havia mort Martí l’humà, de la casa de Barcelona, sense descendència i es disputaven les nostres corones (Catalunya, València, Balears i Aragó) dos nebots. S’havien reunit a Casp nou compromissaris per a solucionar-ho. Els tres representants catalans i dos dels valencians (Vicent i el seu germà Bonifaci) votaven al compte d’Urgell i els tres aragonesos i un valencià votaven el Trastamara (castellà); 5 a 4. Però, sant Vicent tingué altra revelació: passar-se al bàndol del castellà i així ho féu també l’altre valencià: 6 a 3. I així, sant Vicent fou sant, mentre uns anys després començà el nostre calvari lingüístic.