NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE

NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de gener de 2011

Que ningú s'alarme perquè no sóc jo qui diu que falta democràcia al PSOE, sinó Francesc Baixauli, alcalde de Silla, en el seu al·legat davant del Comité Nacional, en defensa de l'ex-ministre Asunción, de qui és com el seu vicari: que en el PSOE no hi ha democràcia! Així que, les reclamacions a Baixauli. Jo, si m'hi pose, no és perquè em preocupe com els va als socialistes, ni com li vaja a Asunción; això és cosa d'ells i ja s'ho faran. Però com alguns militants socialistes de Silla, que me tenen confiança, m'han manifestat el seu disgust per la situació que estan passant al poble, per culpa de Baixauli, faré algunes reflexions sobre les seues contradictòries manifestacions.

Baixauli denuncià, en la seua intervenció, que el partit «ha perdut cohesió en els darrers anys i ha deixat escapar a 4.000 militants». També denuncià la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries». Els meus interlocutors socialistes es fan creus, perquè diuen que precisament aquestes denúncies pot començar per aplicar-se-les ell directament i no donant lliçons a ningú.

M'expliquen que la situació del partit a Silla, des que se'n féu càrrec aquest il·lustre alcalde, amb Roman i uns quants addictes, ha estat com una hecatombe i que la vergonya i la impotència ha fet quedar-se en casa a la majoria dels militants. La relació que fan va des del sou impressionant que s'assignà Baixauli, a la maniobra del trànsfuga Machancoses, propiciada per ell; des del fet de no consultar els projectes al partit, fins a les alcaldades tan arbitràries, absurdes i antipopulars, com la de destinar els diners del Pla Zapatero a la construcció de casals fallers, etc. Per acabar-ho d'arrodonir, des de la seua executiva, s'ha procedit a la porga i a la persecució d'alguns dels seus militants més il·lustres, com Lluís Martínez i Francesc Romeu i a fer callar les veus crítiques.

Sobre la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries», que denunciava Baixauli, aquests interlocutors recordaven la maniobra amb què aconseguí, fa vuit anys, imposar la seua candidatura, a la força i amb la complicitat de l'executiva de Pla, sobre la decisió de l'assemblea local, que havia votat la candidatura de Núria López i el seu equip. Per tant, em diuen, té tant a callar, el seu comportament és tan antidemocràtic, i la història d'aquesta legislatura és tan trista i estèril, que Asunción s'ha buscat el pitjor dels advocats possibles; «advocat no, que encara no ha acabat la carrera», diu un d'ells.

Així les coses, la nova executiva ha retirat la confiança a Baixauli, que s'ha quedat pràcticament a soles, afonant-se ell i afonant tot el seu equip de govern. Dijous passat, Roser Saborit anunciava que no presentaran la seua candidatura, «perquè acceptem la disciplina del partit i no volem que el PSPV perda l'alcaldia». Evidentment, aquesta és una possibilitat, la responsabilitat de la qual recaurà sobre les espatlles de tots ells.

La nova executiva té la responsabilitat, doncs, de recobrar la confiança dels tradicionals votants socialistes, profundament decebuts. Han d'intentar remuntar l'opinió adversa de gran part del seu electorat. Una simpàtica murciana em resumia, fa unes setmanes, la situació: «a Baixauli muchos ya le han torcio las espaldas y ya veremo a quien votan, pero a él, no». Això vol dir que, a tres mesos de les eleccions, la tasca que ha de fer l'executiva de la renovació és considerable. Mentrestant, els baixaulistes, que ara diuen que «els hauria agradat una llista consensuada», ja han anunciat que es dedicaran a «futures protestes al si del partit».

Tot plegat, tot el que ha passat aquests darrers anys és una lliçó per a la història local, interessant, encara que dramàtica. La lliçó és que si no hi ha democràcia, si els polítics no actuen justament, al servei del poble i no per a servir-se del poble, s'arriba en un punt que l'electorat diu prou. O siga que, de creure's « l'alcalde que vol el poble», que fou el seu eslògan, ara s'ha de resignar a ser l'alcalde que no vol ningú.