LA COSPEDAL, EL XÚQUER I ELS JUBILATS DE XERACO

LA COSPEDAL, EL XÚQUER I ELS JUBILATS DE XERACO

Article publicat a elPunt/Avui el dia 13 de gener de 2013

Jure i perjure que no volia dir ni piu de la tal Cospedal (ma quin pardal, em diu Ximo, quan li comente). No m'hi volia posar, entre altres raons, perquè és una dona que m'irrita, només de veure-la o sentir-la. Curiosament, tinc un amic que em diu que la troba eròtica. Com és possible que t'agrade, xe?, li dic. És clar que el meu amic sempre ha estat un depravat.

Doncs, a mi m'irrita que aquesta gata moixa cobre un quart de milió d'euros a l'any, tots provinents de fons públics, com a presidenta de Castella-la Manxa, vicepresidenta del PP, senadora, i advocada de l'Estat, més les corresponents dietes i indemnitzacions, i que tinga un “cigarral” a Toledo que ningú sap d'on li ha caigut, etc. I que el seu marit s'haja muntat un negoci milionari amb la privatització sanitària. I m'irrita que damunt encara s'atrevisca a donar lliçons de moral i a mentir, com quan afirma que al seu partit no hi ha corrupció, nyaca!

Respecte del que cobra, ella nega les xifres publicades per la premsa, que per cert difereixen prou d'un diari a un altre: 248.000 euros? 216.000? 205.000? 158.000? Nets o bruts, hi ha qui afirma que cobra 20 vegades el sou mínim, 600 euros bruts al dia, etc. Siga quina siga la xifra real que s'embutxaca la Cospedal, la veritat és igualment escandalosa, en un país sotmès a les retallades més profundes, i amb vora sis milions d'aturats, i uns altres milions de treballadors amb salaris precaris. Cobre el que cobre és d'una immoralitat total.

Curiosament una cosa que hauria de ser pública, i tan exacta i universal com una fórmula matemàtica, que són els sous i complements, extres i dietes dels polítics, ja que cobren diners públics que en teoria han d'estar sotmesos al control de les inspeccions, ací és, tot al contrari, una cosa privada, imprecisa i oculta, fosca com un galimaties, que, pel que es veu, no controla cap inspector, o siga que són diners fora de control.

El que controlen els inspectors de treball és, per exemple, uns jubilats de Xeraco, que estaven traient llenya d'un hort d'un d'ells, per a cremar-la. Segons la inspectora, funcionària del país amb més polítics corruptes d'Europa, aquests iaios poden perdre la jubilació per treballar en una activitat econòmica sense estar contractats, o siga per treballar en negre. Aquesta senyora és un animal i una desconeixedora del camp valencià i una incongruent. Si ho ha fet perquè li ho han manat, o perquè hi ha qualsevol llei, decret o ordre, qui ho ha dictat és encara més animal, més injust i més immoral.

Als inspectors, on els han d'enviar a alçar actes no és als camps valencians, que estan en la més absoluta ruïna, a perseguir quatre iaios que s'entretenen més que treballen fent una activitat absolutament gens econòmica. On han d'acudir és a inspeccionar les declaracions de la renda dels polítics, directors de bancs i sucursals, grans magnats i grans mangants, o a vigilar els pagaments que fan els polítics en negre (recordeu el cas de Zaplana, pagant amb diners públics a Julio Iglesias, i en un paradís fiscal. D'això no ha alçat acta cap inspector?).

Però la provocadora i insaciable Cospedal encara té més a dir. Ara pretén furtar-nos les aigües del Xúquer! Ho dic així, furtar-nos, perquè Serafín Castellano, que vetla perquè els catalans no ens furten la paella, s'espavile i perquè s'espavilen els blaverets que li fan costat, perquè tant que vigilen si els entra una rabosa per la frontera de la Sènia, que vegen que per ponent els en entren més. Caldrà veure la cara que posen els de la Sèquia Reial del Xúquer, que havien confiat en el PP, davant d'aquest despropòsit, ja que sembla que la manxega té el ministre de la part. A veure ara que feu, Pepe, li dic a l'estellaor.

Tanta agressió, tanta immoralitat i sempre a pagar-ho els mateixos, em recorda que a finals dels 50 i principis dels 60 uns llauradors de Silla protagonitzaren una rebel·lió impressionant contra el sistema. Els llauradors estaven obligats a vendre un percentatge de l'arròs, 225 quilos per fanecada, o siga una tercera part més o manco, al sindicat dit l'Arrossera, a un preu que fixava el govern, o siga a un preu molt baix; era el famós cupo. Alló esdevingué un negoci brut entre els polítics del règim, dirigits pel sargentillo (fill del sergent de la Guàrdia Civil) i els moliners, fins que a Silla el tio Canó primer, el tio Castanya i el tio Monco, es negaren a entregar res al sindicat, corbella de desbarbar en mà. La iniciativa d'aquells valents tingué efecte i es generalitzà, els pobles arrossers de la comarca s'afegiren, i finalment aconseguiren la desaparició del cupo, del sindicat i de tota aquella corrupció.

Ho comente en homenatge a aquells homes, i perquè ens servisquen d'exemple, perquè corbelles de desbarbar les hi ha en totes les cases de llauradors valencians. Hem de defensar el riu Xúquer i els drets dels valencians i oposar-nos a què ens furten les aigües els manxecs-castellans que capitaneja la Cospedal, que el que han de fer és posar ordre a les extraccions il·legals d'Albacete. Lamentablement hauríem de tindre un govern autonòmic ferm i defensor dels nostres drets i no tan servil als interessos de Madrid, com està demostrant Fabra.

I pel que fa als llauradors jubilats, que mantenen una activitat tan necessària perquè estiguen vius i nets els seus campets, com improductiva, ja que del camp ja no s'obté cap benefici, que els deixen estar; en realitat els hauríem de donar les gràcies a aquests bons homes, que fan el que no faria ningú: treballar sense cobrar. El govern el que ha de fer és enviar els patètics inspectors a vigilar on es cometen els grans fraus, que no és en els camps, sinó en l'activitat-activitats dels polítics, en els negocis bancaris, en les grans fortunes, en l'església catòlica que no paga ni xapa. Un exemple seria que vigilaren els diputats i diputades que cobren el plus del piset, o siga que cobren un extra per treballar a Madrid, perquè fins i tot Rajoy, que viu a la Moncloa i no paga ni la llum, cobra aquest plus. Aquest Estat dóna, més que pena, fàstic.