I SI LI PEGUEM LA VOLTA?

I SI LI PEGUEM LA VOLTA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 de febrer de 2014

La pregunta de què hauria passat si en lloc de tal cosa n'haguera estat una altra, no deixa de ser un exercici d'il·lusions i prou, un intent especulatiu de refer-se d'alguna frustració. Per exemple, pensar què hauria passat si en lloc de casar-me amb Paqui ho haguera fet amb Luly o si en lloc d'aquell viatge tan calamitós m'haguera quedat a casa, o si en lloc de comprar-me aquest cotxe... Pensaments d'aquest tipus són unes banalitats, perquè les coses són com s'han fet i ja no es poden endreçar, però de vegades les somiem i generem més frustracions.

També a nivell col·lectiu podem fer el mateix exercici i imaginar-nos per exemple, com ja ha fet algú i no recorde el nom, què hauria passat si en lloc de perdre nosaltres la Guerra de Successió l'haguérem guanyada. Com hauríem actuat nosaltres amb els espanyols? Els hauríem prohibit la llengua, les lleis i costums de Castella, com féu Felip V amb nosaltres? Els estaríem posant pals a les rodes de la normalització lingüística? Ens atreviríem a catalanitzar-los l'escola i els xiquets?...

La història ens assegura que no, perquè nosaltres hem estat de sempre federalistes i en absolut centralistes. Quan podríem haver-ho fet, perquè manàvem a casa nostra, respectàrem les diferències i les minories, els jueus i els moros, posem per cas, ja que l'expulsió l'ordenaren els espanyols. Llegiu història, que no us farà mal, o entreu al google. Nosaltres no hem estat mai imperialistes. Totes les malifetes que estem suportant de part del govern d'Espanya i dels seus partits centralistes, especialment del PP, estic segur que nosaltres no els les hauríem fetes.

En el cas de la llengua, les maniobres que maquinen cada dia per tal esmicolar-nos-la arriba a extrems que semblen increïbles, però que són reals. Per exemple, les maniobres per a entrebancar la normalització i la unitat lingüística. A base d'elevar a la categoria de llengües les variants dialectals, es propicien barbaritats com la llengua lapao (la Franja); el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formeterenc (Illes); i la llengua valenciana. Tots aquests sis dialectes de la llengua catalana serien, segons ells, sis llengües distintes. Divide et vinces, que digué Juli César, divideix i venceràs.

Davant d'aquesta barbaritat o espanyolada si que paga la pena pensar què passaria si fora al revés. I si s'aplicara la mateixa analfabeta i improductiva maniobra que ens volen imposar, a la llengua espanyola? I si els andalusos, els murcians, els diversos països americans trencaren la baralla i s'inventaren unes respectives llengües autòctones i independents del castellà?

Doncs, això els té amoïnats, perquè si que hi ha els intents secessionistes. Per una banda els americans plantegen, des del segle XIX, independitzar-se de la Real Academia Espanyola. Fa més de 150 anys que diversos països sud-americans (Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela i Nicaragua) adoptaren una ortografia pròpia, anomenada xilena, que el mateix Perón amic de Franco, intentà revifar en la segona part del segle XX.

Però la proposta més curiosa és la que fan, des d'Andalusia, la Hunta d'Ehkritoreh n'Andalú (mireu al google) que afirmen una cosa similar a la dels blavers valencians. Segons els andalusistes, la llengua andalusa ha evolucionat directament del llatí que es parlava a la Bètica, que rebé una gran influència de l'àrab i que ha sobreviscut a la imposició del castellà quan va caure Al-Andalus. En conseqüència han fet un diccionari i una ortografia pròpies. A això en castellà diuen: toma castanya!

Una cosa pareguda, però sense arribar tan lluny, passa a Extremadura, on s'hi proposa l'existència del castúo, com la llengua dels extremenys (mireu el google). I a Múrcia, la llengua murciana, que ja començà a parlar-se amb els visigots. Finalment hi ha el famós panotxo de l'horta murciana. Totes aquestes maniobres secessionistes compten amb concursos literaris, congressos, publicacions, etc.

O siga que els del govern del PP farien bé si miraven el que els està passant a casa seua, perquè algú, que no som nosaltres, li està pegant la volta a la situació. Segons el que estem veient, el verí que “ells” ens estan inoculant a nosaltres, ajudant les maniobres secessionistes, també se l'estan autoinoculant ells mateixos.

És evident que nosaltres estem pitjor, perquè no tenim un Estat propi, som una nació sense estat. I les llengües són qüestió d'estat. Com diu la directora del Museu del Llibre i de la Llengua de Buenos Aires, Maria Pia López, “una llengua és un dialecte amb exèrcit”, o siga amb estat.

Totes les maniobres que he comentat, les que patim nosaltres per culpa d'ells, i les que pateixen ells en menor grau, tenen el mateix fonament, confondre el que és la llengua amb el que és el dialecte i voler enfrontar els dos conceptes. I aquest és un error conceptual perillós. Un dialecte és la manera com es parla una llengua en una part determinada del territori lingüístic, i la llengua és el conjunt de tots els dialectes. Per tant, el que cal es sentir-se satisfets mantenint cadascú el dialecte propi, emprant-lo i conreant-lo dins de la llengua comuna. Contràriament, voler segregar un dialecte de la llengua és un absurd i un suïcidi.

Els poders públics haurien de saber açò, que és universal i aplicable a totes les llengües i, evidentment, no haurien d'afavorir cap intent secessionista. Açò, de cara a l'espanyol, la FAES, Wert, el PP i tots els seus governs autonòmics ho tenen clar. Però, tota aquesta gent, més la Rudy a l'Aragó, Bauzà a les Illes, Fabra al País Valencià... en el cas de la llengua catalana s'han posicionat al contrari i intenten esmicolar-nos la llengua, i fins i tot picolar-nos-la i fer-la morir. És urgent, doncs, pegar-li la volta a la situació.