dijous, 24 d’abril de 2014

DE MONES DE PASQUA I DE FER EL MICO

DE MONES DE PASQUA I DE FER EL MICO
Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 d'abril de 2003

Una altra vegada estic a Mallorca, passant uns dies amb els fills i néts i una altra vegada no em puc fer a la idea que a ses Illes no coneixen les mones de Pasqua, tan populars al País Valencià i al Principat. Per aquesta raó, com cada any, n'he dutes de les de coca rodona amb un caramull d'ou, i de les de pastís en forma d'un xiquet o d'un animaló (simi, gallina, cocodril...) amb ous durs. Ací em pica, ací em cou i ací m'esclafe l'ou, i xaf, li ensenye a dir i a fer al nét, com ho fem a València. Els mallorquins berenen els seues crespells i robiols, de pasta dolça i farcits de brossat i de cabell d'àngel; també de carabassa i de confitura.

Aprofite la berena perquè m'expliquen de nou que Bauzá i els seus talibano-bauzistes continuen amb la dèria anticatalana de sempre; talment com Fabra i els seus populars talibano-valencians, els dic. En açò, la mona d'ambdós territoris és la mateixa i als dos costats de la mar els polítics populars es dediquen a fer el mico amb idèntic entusiasme. Retallen la docència en català; eliminen o entrebanquen els mitjans de comunicació i retallen les prestacions socials tant com poden. Al mateix temps, als dos costats de la mar hi ha les més altes cotes de corrupció de tot l'Estat, precisament perquè el suport que reben, Bauzá i Fabra, tant del govern d'Espanya, com dels botiflers indígenes (blavers, gonelles), és el mateix.

Tinc l'ocasió de viure directament, entre mos i mos a la mona i a la llonganissa, com resolen els “problemes lingüístics” la gent, al marge de la política lingüística del govern. En el berenar pasqual hi som bàsicament gent catalanoparlant, amb algun element castellanoparlant marginal, i rebem la visita d'una senyoreta siberiana, que sols parla anglès i, evidentment, rus. Què passarà, senyor Bauzá?

Doncs que, tranquil·lament, els nins mallorquins mantenen una conversa molt entretinguda amb la siberiana, perquè els parla dels ossos polars que hi ha a les rodalies de la seua ciutat. Els nins s'entusiasmen amb la possibilitat que els expliquen de primera mà i directament coses d'aquell món polar. Pregunten sense parar i la siberiana els contesta i tot en anglès i sense problemes.

Aquests nins, a l'escola pública reben tot l'ensenyament en català i també reben classes d'anglès. Els nins pensen i parlen en català, fluidament i amb seguretat i ja són capaços d'entendre i de fer-se entendre en anglès, quan els ha fet falta. La política “anglesista” que volen jugar Bauzá i Fabra, a costa de reduir l'ensenyament del català, és absolutament errònia i innecessària, a la vista del que veig. En realitat el que cerquen aquests micos populars és eliminar el català i això de l'anglès és una simple coartada.

Els ensenyants que participem en la berena ens reafirmem que el que haurien de fer els governs balear i valencià és exactament tot el contrari del que fan, perquè el que cal és assegurar-se que els escolars sàpiguen sobre tot català, abans de res, perquè és la seua llengua i no per altra cosa. A partir d'això, l'anglès i el castellà els entrarà més fàcilment, com està absolutament demostrat i contrastat als països més civilitzats del món, inclòs el País Valencià i ses Illes, com estem veient.

Els ensenyants que hi som a la festa comencem a contar les històries més rocambolesques sobre les actuacions dels respectius governs, consellers i inspectors. Quant de mico! Tot el que estan intentant de fer és massa trist i erroni i finalment està condemnat al fracàs. Aquesta gent tenen el cap dur com un ou de mona!

Hem arribat en un punt que derivem la conversa cap a l'anecdotari pasqual. Com eren les Pasqües d'abans i com són les d'ara? Més o menys, fins els anys 70 havien estat sempre iguals: eixir al camp amb les criatures, berenar, volar el catxerulo, jugar... Els més majorets ja cercaven algun efluvi amorós (un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxerulo no se li empinava, la tarara sí, la tarara no...). Tot era perfecte i pares i criatures ens ho passàvem d'allò més bé. Després, però, amb la motorització de la societat, les segones residències, la platja, els efectes perniciosos de la televisió, tot ha anat canviant.

Hem dut de València llonganisses de Pasqua, que tothom troba que són molt bones. Expliquem que és típic que ens les mengem acompanyades d'enciam. Jo aprofite per a provar la dentadura postissa que m'he posat, que m'ha quedat especialment ben ajustada, encara que encara em fa una mica de mal quan rossegue, cosa d'acostumar-me. Tot el mèrit és de la meua estomatòloga, que vaig triar d'una llista, perquè no en coneixia cap; quan vaig veure que era l'única estomatòloga amb el nom i els dos cognoms en català, em vaig dir, mira, aquesta és dels meus. I quina sort! Ha resultat ser una professional fantàstica, amb unes mans segures, decidides i bondadoses.

Jo tenia temor a anar-hi, no per por al dolor, que suporte molt bé, sinó que els llavis se me n'isqueren una mica cap enfora, com he vist en alguns casos; exactament pensava si em quedarien uns morros com els de la senyora Camacho. Ni pensar-ho, em digué l'estomatòloga. I en efecte, no m'he quedat morrut, sinó que en realitat ni se me nota; crec que fins i tot he quedat més agraciat. Si algú vol, que em demane el telèfon de la meua doctora i amb molt de gust li'l facilitaré.