diumenge, 6 d’abril de 2014

ROUCO, L'AGUIRRE I L'ESPERIT SANT

ROUCO, L'AGUIRRE I L'ESPERIT SANT
Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 de març de 2014

M'he entretingut a cercar en un diccionari gallec (portuguès) què vol dir rouco, que jo pensava que seria roc, roca, però no, rouco és un adjectiu que vol dir qui té “rouquidão”, qui té ronquera; també que és rouco qui és “roufenho”, o siga qui parla pel nas. M'ha fet gràcia, perquè en efecte, aquest il·lustre cardenal té veu de ronquera, un poc cavernosa també. I ronc és sinònim de rude, aspre, fosc, rogallós, esgolat, esgargamellat...
Unes amigues amb les qui ho comente, van més enllà i comencen a dir que quan el veuen aparèixer a la televisió, els dona por; alguna diu que fàstic; la més decisiva és la qui el compara amb Satanàs: “jo m'imagine que és el dimoni i m'entra no sé què”.

Tot ve pel seu sermó en el funeral de Suárez, que tothom ha qualificat negativament, titllant-lo d'inapropiat, de guerracivilista. Ha estat el seu com un sermó del temps del nacionalcatolicisme, diu Xavier. Com la homilia ha estat una autèntica animalada, propose que mirem a quin animal s'assembla aquest cardenal. Jo crec que a un cocodril, un ferotge cocodril del Nil, diu Joana. Sembla que tothom està d'acord, perquè altres intents de cercar-li un paregut fracassen: un voltor, un drac, el Ieti, la mula Francis... Definitivament, guanya el cocodril, i també el dimoni, que havia dit Anna Mari.

Algú proposa protestar pel mal ull que tingué l'Esperit Sant, quan el féu bisbe i després cardenal. Xavier protesta perquè les eleccions dels càrrecs eclesiàstics són cosa dels homes i no de l'Esperit Sant. Jo no estic d'acord i, malgrat que no crec en aquestes falòries, com tothom sap, sóc partidari d'aplicar a aquests individus les enganyifes que s'han inventat per a entabanar la gent. Desperte l'interès de les meues amigues i amics i explique la meua al·lusió a la part més volàtil de la divinitat i a la seua responsabilitat.

Dic que la gent de l'església tronant sempre ha defensat que en l'elecció dels bisbes hi ha la intervenció divina, mitjançant la qual és possible la transmissió apostòlica, gràcies a l'Esperit Sant. Per això i com els creients diuen que amén, que s'ho creuen, la cosa els funciona tant bé des de fa vora els dos mil anys. Aleshores, si hi ha intervenció divina, com és possible que resulten aberracions com la d'elegir i consagrar Rouco? Com és possible que hagen comés aquesta marrada? En què estaria pensant el sant Colom?

A qui no pertany a la congregació, com és el meu cas, evidentment tot açò ens produeix més pena i rialles que altra cosa, però, i als creients? Home, jo sóc molt creient, diu Pepita, però personatges com aquest me la fan perdre. És que no hem de fer el que ells diuen, sinó la voluntat de Déu, concreta Sònia. Però el problema és que aquests tipus són els representants de Déu, conclou Josep Maria.

Roser, que en sap molt i ha estat catequista alguns anys, diu que el representant de Déu és el Papa i recorda que l'actual, Francesc, ha dit que ell no es qui per a jutjar els homosexuals, així que a qui hem de fer cas és al Papa Francesc. Aleshores intervinc per a dir que opine que, quan li demanaren sobre els gays, l'home, sincerament i sense pensar-s'ho massa, digué que ell no era ningú per a jutjar-los, però volent dir qui sóc jo per a dir res, amb tota la nòmina que tinc al darrere en aquest negoci? Aquesta broma ja l'he contada més d'una vegada, perquè la solc repetir molt i a la gent que l'escolta li fa molta gràcia.

I l'Aguirre, també és d'elecció divina?, diu Josep Maria. Evidentment, sembla una boutade, però el ben cert és que els populars solien organitzar actes d'acció de gràcies quan guanyaven unes eleccions, així que per alguna cosa ho farien. Segurament, ara no ho fan, o ho fan d'amagatotis. I l'Aguirre n'ha guanyades moltes. Mira que si també fora cosa de l'Esperit Sant!

Comentem l'afer que ha protagonitzat aquesta intrèpida damisel·la amb la policia de Madrid que l'anaven a multar per deixar el cotxe en el carril del bus. La dona, que ho ha reconegut, encara vol tenir raó i justificar que isqué fugint de la policia, arrossegant una de les seues motos, perquè l'estaven entretenint massa; se li podia cremar el cocidito madrilenyo, pensaria. O és que s'encegà d'indignació: a mi, a l'Esperança Aguirre, degué pensar, i apa a córrer com qualsevol quinqui!

Aguirre és un cognom basc, que no sé el que voldrà dir, però aguerrida, si hi ve, vol dir avesada a la guerra, foguejada i exercitada en la guerra. Li va la definició, diu Xavi, i, seguint la broma de Rouco, es pregunta a quin animal es pareix la dama. Com en el cas del cardenal, hi ha algunes propostes: a una àguila a punt d'alçar el vol; a una mona descarada i agressiva, grrr; a donya Urraca...

No crec, dic jo, que en les eleccions d'aquesta tropa popular també haja hagut mai cap intervenció divina. Seria un desastre, encara que ells puguen creure el contrari. Seguint amb les meues ganes de fer conya dic que, en tot cas, si ha hagut cap intervenció divina ho ha estat en el sentit que Déu ens ha volgut posar a prova; almenys això és el que prediquen els capellans per a “justificar” les desgràcies que patim, que són proves que ens posa Déu. Rouco i l'Aguirre, doncs, serien com regals de Déu per a fer-nos més mereixedors del cel... L'hòstia, no?

Després de tantes barbaritats com hem dit, marxem a casa, més indignats que abans i més segurs que mai que tota aquesta gent, inclòs l'Esperit Sant, són una pesta que no ens mereixem, així que alerta a qui votem, reclame. Amén i bona nit.