DE L'EUFÒRIA A L'ENDEMÀ

DE L'EUFÒRIA A L'ENDEMÀ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 de setembre de 2014

De l'eufòria dels catalans per la impressionant Diada que acaben de protagonitzar, ja s'ha dit tot, a favor i en contra. Els qui estem a favor del que es reclamava dijous pels carrers de Barcelona i per tot Catalunya, ho tenim molt fàcil: la partida la tenim guanyada. Els qui estan a la contra ho tenen més difícil i s'han quedat sense discurs, perquè dir que la Constitució ens té a tots agafats pels collons i que tots som espanyols és una afirmació gratuïta, que quedà en evidència davant de tot el món: en aquest Estat espanyol tots no som espanyols! Com això ja està clar, ara ja és l'endemà.

I amb l'endemà ha començat el compte enrere i, amb referèndum o sense, la culminació del procés serà la independència de Catalunya, a la qual seguirà la d'Euskadi. I Espanya no podrà evitar-ho. En el nostre cas clourem la injustícia amb què fórem sotmesos fa 300 anys, per les armes franco-espanyoles. La mateixa injustícia que ens ha mantingut collats a Espanya aquests tres segles, com explica la història. No sé quina por tenen alguns a recordar tot això, perquè aquest és el motiu de la revolta pacífica que estem duent a terme.

Els espanyols creuen que impedint que es faça el referèndum solucionen res i estan equivocats; creuen que amb la seua prohibició guanyaran la partida, quan ja la tenen perduda. Es faça el referèndum el 9 de novembre o no, Catalunya ja ha guanyat la batalla, pacíficament i democràticament, i a la vista de tot el món. Hem trigat 300 anys, però hem recuperat el dret a ser el que sempre hem estat de fet: catalans.

Què passarà ara? Doncs la situació que es planteja pot tindre una solució més o menys fàcil, segons vulguen les parts. Els anglesos, per exemple, que viuen una situació similar amb el cas d'Escòcia, han optat per cercar una eixida perquè, malgrat que ho han intentat, fins i tot amb el joc brut de les amenaces, són més civilitzats que els espanyols, saben avenir-se a les circumstàncies i tenen una experiència, que no obliden, amb la independència d'Irlanda, de fa només que 92 anys. En aquell cas es resistiren a acceptar la voluntat dels irlandesos, feren una guerra i la perderen. És evident que els anglesos no són com els espanyols, però.

Qui s'imagina a Rajoy o al rei posant-se la barretina per engalipar ningú? I la bandera catalana onejant en la Moncloa, qui se la imagina? Doncs els anglesos ho han fet i el seu principot s'ha posat la falda o kilt escocesa i encara no se l'ha treta, i la bandera blava amb la creu de sant Andreu està en la residència del primer ministre Cameron. Evidentment i arribat el cas, els espanyols no caldria que fessen el ridícul, com ja feren quan Aznar parlava català en la intimitat a canvi del suport parlamentari de Pujol.

Siga com siga ja ho veurem, els qui ho vegen, perquè aquestes coses de les independències porten el seu temps de negociacions i d'encaixos i els de la meua quinta ja comencem a estar més enllà que ací, però la vida d'un poble és la seua història, o siga cosa de segles i de segles, i la de les persones és efímera. Jo amb què ho vegen els meus fills i néts ja en tinc prou.

Ara bé, és curiós que qui més s'ha preguntat pel que passarà a partir d'ara no som nosaltres, sinó ells. Ho hem vist aquests dies en els debats televisius i en les intervencions davant dels micròfons, declaracions de polítics, etc. Per la nostra banda les respostes han estat molt senzilles: ja ens ho farem, negociarem, cercarem solucions... De moment anem a votar. Els qui han arribat més lluny són els republicans, que han dit que estan per proclamar la república catalana i xim-pum.

Als espanyols els hem vist més preocupats i per més coses: què faran els bancs i les empreses; amb quina selecció de futbol jugarem; què passarà a la frontera; si es prohibirà que hom parle castellàl a Catalunya... Als espanyols, la falta d'experiència per un costat (recordem la guerra de Cuba, o l'eixida vergonyosa del Sahara), la fallida dels seus arguments històrico-metafísics, i la mala consciència, els traeix. Malgrat això que no diguen que el que està passant no s'ho esperaven, perquè per evitar-ho han estat 300 anys prohibint-nos-ho expressament. Nosaltres ja ens ho farem i reeixirem. La nostra història mai no ha estat gens fàcil i hem sabut superar temps molt difícils.

De tota manera no vull acabar sense referir-me a una bona senyora que m'ha fet una reflexió interessantíssima. Mirant la televisió ha entès, ingènuament, que la independència de Catalunya és una cosa segura i que pràcticament ja està feta i, amb tota la seua bona fe, m'ha dit que troba que no està bé que els catalans siguen independents i nosaltres no, perquè “nosaltres què farem, sense els catalans on anirem?”. Magnífica pregunta, tia Maria.

Així que per tal d'arrodonir el procés, ara hem d'esperar que guanyen els escocesos la independència, perquè tothom veja que no s'acaba el món per això, que els bancs no hi fugen, ni les empreses, i que es troba solució a tots els problemes. I que a continuació es faça el referèndum del 9 de novembre a Catalunya, perquè tothom veja quina és la voluntat de la majoria. O que, en cas contrari, que Mas convoque eleccions anticipades, que perdran els espanyols, evidentment. Ara o mai!