ELS ESCOCESOS HAN GUANYAT

ELS ESCOCESOS HAN GUANYAT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de setembre de 2014

Per molt que s'alegren els unionistes, bàsicament anglesos, perquè han guanyat, la veritat és que el procés d'Escòcia cap a la independència no ha acabat, ja que una següent generació podrà tornar-ho a intentar d'ací uns quinze o vint anys; o siga que la independència s'ha ajornat, però ja arribarà. És el que opinen els quebequesos respecte del seu mateix procés independentista del Canadà, que ja en porten tres intents.

Malgrat tot, el que ha passat ja els ha aportat uns beneficis, en forma de més competències que les que tenien. Els anglesos, moguts per la por cerebral a perdre la contesa, per a convèncer-los (comprar-los) s'havien compromès a transferir-los immediatament tot de competències importants, com les tributàries, que abans no tenien. I sobre tot, com ha dit el líder escocès, Àlex Salmond, Escòcia ha actuat ”com a nació”. El perdedor ha estat l'Estat de la Gran Bretanya.

En els processos independentistes sempre passa que perden els Estats i guanyen les nacions sense estat i per això els estatals es resisteixen com poden a guanyar totes les batalles, fins i tot de manera tèrbola. Les diferències, en cada cas, tenen molt a veure amb el grau de democràcia que hi haja. El senyor Cameron ha dit que com ell és un demòcrata, hi ha hagut el referèndum a Escòcia i ara complirà amb les promeses, i amb el suport dels altres partits britànics, els laboristes i els liberals, que també estaven acollonats.

Si comparem el Regne Unit amb Espanya, i Cameron amb Rajoy, evidentment no s'assemblen res. Allí han pogut fer el referèndum i la gent ha pogut opinar lliurement; contràriament, ací volen impedir que es faça cap consulta! La diferència és total i per tant, Rajoy no és un demòcrata.

Jo supose que, malgrat que Rajoy està amenaçant cada dia que ací no es farà cap consulta independentista, amb l'excusa que “les lleis no ho permeten”, a Catalunya s'ho faran per a poder-lo celebrar. És el que ha dit Mas als periodistes que li preguntaven, afegint que “no donaré pistes, però la consulta es farà”. Jo espere que serà així. La possibilitat que el president done per acabada la legislatura i convoque eleccions anticipades, que serien plebiscitàries, m'entusiasma. En aquest cas, els partits espanyolistes les perdrien estrepitosament, ja que són una minoria; i els partits independentistes, que són la majoria absoluta, les guanyarien. Us imagineu la cara, encara més de babau, que se li quedaria al presidente? I us imagineu tot el que dirien els tertulians feixistots de les televisions?

Però tornem a fer comparacions entre els dos processos, l'escocès i el català. Una cosa que ha cridat l'atenció a tothom és el comportament tan civilitzat dels defensors de les dues postures, i això malgrat que el whisky aniria a orri, vull suposar. Ha acabat el recompte, s'han felicitat, donat la mà i a per feina. Ací, els espanyols s'ho prenen pitjor i amenacen fins i tot amb la suspensió de l'autonomia, amb l'excusa de la llei i la Constitució. Açò és una trampa, com eminents juristes han explicat i el mateix sentit comú posa en evidència. Les lleis i les constitucions no són paraula de Déu; són creacions dels homes i són volubles, segons la voluntat popular.

El que passa és que nosaltres no som els amos de la casa, de la nostra casa, des que els lladres entraren per Almansa (Al Tall). Vençuts, por el justo derecho de conquista, aquell borbó d'infausta memòria Felipe V i els seus successors, ens reduïren a la misèria històrica en què vivim, com demostra la ignorància més absoluta d'amples capes de la població, escolaritzades en l'espanyolisme més tronat.

Però al llarg dels tres-cents anys que romanem prostrats no tothom s'ha resignat i quan ha estat possible ha manifestat el seu neguit, la seua protesta, la seua disconformitat. El “poder” de l'Estat, siga qui siga que l'ostente, sempre ens ha estat advers i, per tant, des de la prepotència en què hi estan encimbellats, sempre ens han fotut. I nosaltres, que sempre ens ha tocat rebre, és natural que quan hem pogut ho hàgem aprofitat per a fotre'ls. Com això ells ho saben sempre recorren a la força i a les amenaces, quan ens movem.

La convocatòria del 9-N és una nova oportunitat, la millor que mai hem tingut, de manifestar la nostra voluntat, democràticament i pacífica, d'encetar un canvi de rumb, talment com han fet els escocesos. Par això és més necessari que mai anar tots junts i, per tant, els partits polític catalans tenen una enorme responsabilitat si no són capaços de fer-ho. Jo vull creure que aviat viurem un canvi, en aquest sentit.

M'oblidava de Pujol i la família. Estem a l'espera de la compareixença del president al Parlament, a veure què diu; supose que tindrà malament de justificar tot el que ha passat. Jo ja he manifestat la meua decepció i m'hi mantinc decebut. Sé que no tots els polítics són uns lladres, però que n'hi ha molts, i que la missió dels aparells de l'Estat és de controlar-los, però és una vergonya que dispensen un tracte distint segons de quins polítics es tracte. Per tant és absolutament necessari que investiguen altres polítics i altres fills o gendres de polítics i que tothom que tinga sospites o proves contra algú, les manifeste i que la policia i la fiscalia s'hi posen a la feina.