QUI ÉS EL MÉS GUAPO?

QUI ÉS EL MÉS GUAPO?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 d'abril de 2015

L'afany de protagonisme és la feble base sobre la qual forneixen moltes persones els seus castells en l'aire, i les il·lusions que obnubilen els seus cervells. Voler ser els protagonistes és el que somiàvem els xiquets de la meua edat, quan ens imaginàvem el Capitan Trueno. Això també els passa a molts adults i per això es provoquen situacions lamentables i frustracions. En el cas dels polítics la cosa és pitjor, sobre tot perquè les seues quimeres i errors les paguem els ciutadans.

Per entendre en què consisteix i fins on pot arribar el fenomen de l'afany de protagonisme, faré dos grups, els dels partits de la dreta i els de l'esquerra. Els primers, superada l'aniquilació de Suárez i la desunió que protagonitzaven, han sabut espavilar-se i han aconseguit agrupar-se en una fabulosa conxorxa (comunitat) de béns, fins que han convertit la política en un negoci. Els dividends són substanciosos, perquè controlen totes les administracions, un xollo. Fins ara han viscut confiats, segurs i obeint les ordres que emanen de la Moncloa i del carrer Gènova. Evidentment a canvi de bons sous, sobres en negre, comissions, dietes, viatges, bacanals i col·locacions diverses per a la família i les amiguetes. La dreta és com un arbre gros, de soca dura i potent i branques esponeroses; és monolítica; és un negoci puixant.

Seguint amb els partits, l'esquerra està dividida, subdividida i encara més subdividida, talment com un arbre de la vida de branques infinites. Començant per les grans branques socialistes, hi ha també les comunistes, les republicanes, ecologistes, anarquistes, animalistes... Cada branca té les seues sub-branques, com hem dit, i brancons i branquillons, tants que formen una enorme i confusa babel.

Què els passa a tota aquesta munió de partits i partidets d'esquerra, que són incapaços d'adoptar cap acord pragmàtic i fer una organització sòlida i competitiva? Algú diu que tots no pensen exactament el mateix i que entre ells hi ha matisos importants. Com passa amb els colors, que no és el mateix un verd oliva, que un verd veronès, un verd malaquita, un verd maragda, un verd chartreuse, un verd jade o un verd turquesa, per què tots els partits ecologistes haurien de ser del mateix matís?

Podríem repetir l'operació amb el vermell i la resposta d'un comunista podria ser la mateixa, canviant els colors verds pels vermell, vermell fosc, cardenal, carmí, carmesí, granat, vermelló, cirera... Els matisos són importants, diria també.

Però, jo pense que no són els matisos que impossibiliten fer grans partits, sinó una cosa més banal: que els respectius líders o caps (o cabets), tots volen ser els més guapos. L'esforç que ha de fer l'esquerra en conjunt és enorme, per culpa d'això: han d'organitzar-se per a diferenciar-se, per a pensar-se, per a fer-se escoltar, per a fer-se entendre... Les energies, doncs, van perdent-se pel camí i, finalment, com no n'hi ha per a tots, la majoria dels guapos protagonistes no arriben enlloc. Tant li fa, però, perquè el que importa és ser protagonista, encara que siga d'una il·lusió, d'una quimera, d'un castell en l'aire... És per això que pense que ens estaria més a compte fer-los reines per un dia a tots, en lloc de malbaratar temps i diners amb tanta campanya electoral.

En resum, la gent de la dreta té els seus “interessos” invertits en la política, (autèntiques fortunes, moltes d'elles producte de la corrupció) i tenen més coses que els uneixen, doncs, que no matisos que els diferencien. Per això tenen i controlen més i millors mitjans de comunicació, des dels quals ens fan creure que els burros volen; ens distreuen i ens empotimen el cervell; ens fan creure que vivim en xauxa o que estem en crisi, segons el que els convé. Tampoc la dreta, com demostren cada dia, tenen cap escrúpol a mentir i prometre un món feliç i abundant. A més a més tenen una línia de pensament fixa i única, la que marquen l'FMI, el BCE, les resolucions de Davos, etc. i una excel·lent capitana, la nibelunga Merkel.

En l'esquerra, ai, tenim massa feina a matisar en què ens diferenciem entre nosaltres mateix. No sabem mentir tant bé i si prometem res és que salvarem els boscos i el món sencer. No hi ha entre l'esquerra una línia de pensament única, sinó al contrari, centenars d'idees. Per tot plegat, pense que ens fan falta els grans pensadors que han estat el nodriment intel·lectual del progrés i de la revolució; fan falta els grans filòsofs, escriptors, moralistes, que ens havien donat idees i ganes de gresca contra la dreta.

Així és que ho tenim fotut i si guanyem algunes eleccions, serà perquè les perdran els populars. Jo estic convençut que si la dreta espanyola no hagueren abusat tant, no hagueren estat tan corruptes i no hagueren massacrat tant la societat, hauríem tingut PP per a segles. Fixem-nos el que està passant a França, on amb Sarkozy (i Le Pen) en tenen prou per a recuperar la vara.

Malgrat tot, però, no vull ser pessimista total i confie que l'esquerra i els nacionalistes guanyarem les municipals, les autonòmiques i les catalanes, que perdran els populars. No les guanyarem sols per mèrits propis, sinó perquè enguany ens serà favorable la fortuna. De tota manera, l'esquerra i els nacionalistes haurem de superar el verí de l'afany de protagonisme i les ganes de ser més guapos que ningú, si volem assegurar i mantenir posicions. Això no obstant, que conste que no desmeresc el treball ímprobe d'alguns dels nostres líders i liderets.