ÉS L'HORA DE FER-SE UNA FORTUNA

ÉS L'HORA DE FER-SE UNA FORTUNA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'abril de 2015

 

On hem anat a parar? Amb tant de xoriço fent-se d'or i pràcticament amb impunitat, era d'esperar que això de posar la mà, de fer l'egipci i d'escudellar-se les millors comissions, acabaria sent una professió envejable. Si una societat sencera i durant unes quantes generacions, veu cada dia casos i casos de gent capaç de fer-se una fortuna sense córrer massa riscos i sense treballar, és lògic que hi haja qui puga somiar que també en té dret. Per si jo fos un d'aquests somiatruites ambiciosos, acabe de rebre un correu oferint-me “construir la meua fortuna, pas a pas”.

 

Cada dia, faig la neteja diària dels correus que no m'interessen, que llence a la paperera perquè m'ofereixen treball, fer-me policia, unes vacances extraordinàries, comprar andròmines a preu de saldo, una assegurança, fer-me més guapo, aprimar-me ràpidament, eliminar el colesterol, tindre un cotxe superguai.... Fins i tot, m'han ofert un encontre discret amb una senyora que viu prop de casa...

Contràriament, amb els correus que sí que em poden interessar em passa tot el contrari i cada dia en rep menys. Serà perquè els amics em van oblidant? Pep Montalvà, a qui li ho estic contant, em diu que el que passa és que els meus amics també s'han fet vells i ja no escriuen; o que s'han mort. És possible.

L'oferta de què parle m'ha cridat l'atenció, perquè es tracta de començar a fer trading (invertir online a partir de 200 euros) per a construir-me la “fortuna que em meresc”, pas a pas. No sé com saben que em dic Josep Lluís, però ho saben, ni per què em meresc una fortuna, cosa que jo no sabia ni m'imaginava.

Una mica encuriosit, he preguntat què és això de fer trading i m'han dit que és treballar amb la Borsa i que no cal ser massa espavilat. Els qui s'hi dediquen tenen, fins i tot, una taula amb 10 manaments especials, com el de dedicar-se a l'especulació. El meu amic Pep Montalvà em diu que el que m'ofereixen és una piràmide, o siga una estafa. Al marge del que siga o no siga, la realitat és que parlen de fer-se amb una fortuna.

Era d'esperar que arribaríem en aquest punt? Doncs, pensant-ho bé, sí, perquè en un país de somiadors i de papamosques, el fet que els polítics s'hi dediquen i amb tant d'èxit a fer-se fortunes, havia d'acabar per convertir-se en un somni: uns magnífics sous, rellevància social, viatges, hotels i gin tònics de franc, comptes a Suïssa... i damunt que et tornen diners en la declaració d'Hisenda!

L'admiració que alguns poden sentir per aquesta gent és talment la que, tradicionalment, ha tingut molta gent pels bandits, pels conquistadors, pels grans capitans, pels grans lladregots de la banca... I com tots els somnis són comercialitzats (si algú diu que no, que mire la publicitat de la tele), el de fer-se una fortuna com els polítics, també. La gran contribució a la moral pública d'aquesta gent, especialment dels populars i dels socialistes, és la perversió de la moral social i de la gent.

El fet que algun polític tinga una marrada, com li ha passat al Rato, no impedirà que la gent deixe de somiar a imitar-los. En realitat, el que li ha passat a Rato és que no ha fet bé les coses, amb tot el que sap i per això, segons Montoro, l'han enxampat; perquè s'ha confiat massa. És el que digué Feijoo de Camps, que havia tingut “muy mala pata y lo han pillado”. Per això els qui enxampen són l'excepció, els qui es confien massa.

Els qui ens mirem el món d'altra manera, és evident que rebutgem aquests comportaments. Sabem que perquè algú faça una fortuna, altres s'han de fotre, i sinó que els ho pregunten als preferentistes de Bankia. Així que, perquè no som de la casta del Rato, ni del Bárcenas, ni del Trillo, ni de la Rita..., evidentment no farem cap fortuna, llevat que ens toque un euromilions, amb pot i tot.

Capficat en tots aquests pensaments i relativament escandalitzat per les despeses insultants i excessives que ha anat fent la Rita Barberà, mamant-se la gran vida a costa de la parròquia (hem d'agrair a Compromís la seua investigació), encara m'ha indignat més conèixer l'enquesta que acaba de publicar la Ser, segons la qual el PP perd la majoria absoluta en la Generalitat i l'Ajuntament de València, perquè perd la meitat del seu electorat, però sols la meitat, i encara tenen possibilitats de continuar.

Si l'enquesta es materialitza el 24-M, el PP pot continuar fent la mà, si compta amb Ciutadans, o siga amb el lerrouxisme (perquè Rivera és Lerroux sense bigoti). Així que sols queda la possibilitat que guanye la hipotètica esquerra redemptora si, de cara a l'Ajuntament, Compromís, el PSOE, EU i Podem fan ambo. Sinó, tots a la merde! Pel que fa a la Generalitat, l'ambo l'han de fer entre Compromís, el PSOE, EU i Podem, sinó, també a la merde!

El problema serà, doncs, que Podem finalment es decante cap a l'esquerra, que és on tots els situem, si finalment Ciutadans es decanta cap a la dreta. Jo ja he dit el que pense, però tot quedarà en mans dels polítics. Avui m'agradaria equivocar-me en tots els mals pressentiments que tinc. Xicas, al salón!