A Holanda tampoc no obliden Espanya

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 de juliol de 2015

Com que en el Repunt de diumenge passat recordí que els himnes dels països americans són bel·ligerantment antiespanyols, així com també ho són els seus llibres escolars i ja que em vaig referir als discursos del famós i actual Papa, sobre com va anar la independència americana, per a treure's de damunt els espanyols, un amic m'ha escrit.

Es tracta d'un capellà semisecularitzat, o siga que encara no ha eixit de l'armari de la sagristia, amic des que estudiàvem al Seminari, que em diu que ha trobat en les meues paraules una certa ironia sobre el Papa. No s'ha estranyat, però, perquè “sempre has estat un menjacapellans”. La cosa em ve del iaio Vicent, li he contestat, que tingué el gran disgust quan sabé que em volien fer retoret.

Com el meu amic Paco és molt viatjat, m'explica que l'himne oficial dels Països Baixos també és molt antiespanyol. És Het Wilhelmus, dedicat a Guillem d'Orange, que en el segle XVI dirigí i guanyà la guerra contra Espanya i amb això la independència.  En la primera estrofa, jura que romandrà fidel al seu país fins a la mort, i en la sexta li demana a Déu que li done forces per a vèncer la tirania espanyola. O siga que els holandesos tampoc no s'obliden, ni del duc d'Alba, ni dels famosos terços, que els foteren tant. La derrota de Guindos, a mans de l'holandès Dijsselbloem, es pot considerar, doncs, com una vendetta?

El meu amic m'ha deixat ben intrigat. Hi haurà més himnes antiespanyols pel món, a més dels americans i de l'holandès ? Ací, a banda dels Segadors, suficientment explícit, també hi ha el dels gallecs, per exemple, que canten “os iñorantes, e féridos e duros, imbéciles e escuros non os entenden, non”, un atac evident als espanyols, que no entenen el gallec; tot el contrari dels “bos e xenerosos”, que “a nosa voz entenden, e con arroubo atenden o noso rouco son”. Els gallecs són així de romàntics.

M'he posat a cercar per internet què canten les autonomies i els hi ha d'innocus, més o menys tòpics, i alguns ridículs. Però vull destacar que el canari diu que aquelles illes “breguen el net terreny de la llibertat”. El d'Aragó diu que “la seua santa independència ningú mai humilià...” Ara bé, el que impressiona és el basc: “som soldats bascos per a alliberar Euskadi... Venen els feixistes, Euskadi s'alça en peus...”.

Algú de l'oficina de la marca Espanya hauria de fer una repassada, doncs, dels himnes antiespanyols que hi ha al món, perquè així se'ls abaixarien els fums; també els serviria de porga. Els himnes, com les banderes, com els llibres d'història escolars, recullen sentiments ancestrals, greuges i ràbies, que no s'obliden mai, com li ha passat al Papa i inspiren espontanis entusiasmes o rebuigs, xiulades incloses.

El meu amic semicapellà i jo estem tan d'acord que també hem comentat, sobre el famós cardenal d'Utiel, que és un carca, com la major part de tots els bisbes que Roma ha entronitzat a València. Deixem a banda el tema de la capa de més de cinc metres, perquè “em fa molta vergonya”, diu. Comentem el tema dels missals i devocionaris en valencià. Ell ha viscut de ben a prop les vicissituds del tema.

Recordem els esforços de tanta gent, capellans més que res, que al llarg del temps han intentat superar l'evident anomalia que presenten les diòcesis valencianes, que pot ser són les úniques al món que no disposen dels materials adients per a fer les cerimònies, especialment la missa, en valencià.

Recordem mossèn Sorribes, que publicà en 1959 “La missa del poble”, que era un intent de normalització en plena dictadura. Però, sobre tot, recordem el “Llibre del Poble de Déu” (1975) i el seu autor principal, Pere Riutort, de qui tots dos hem perdut el rastre. Si ningú em pot dir alguna cosa li ho agrairé. En 1996, SAÓ publicà, amb els permisos vaticans, la Bíblia.

Malgrat tanta història, que ve des del segle XIV, tants esforços personals i col·lectius, tants intents, tantes comissions, tantes declaracions i promeses, com la de l'actual arquebisbe de Madrid Osoro, que es comprometé des del primer dia que vingué a València, en realitat nyaca, res. O siga que, malgrat el que decidí el Concili sobre l'ús de totes les llengües; malgrat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua té enllestits el missal i més devocionaris; malgrat tot, els blavers que tenen dominat el palau arquebisbal, s'oposen i no hi ha missal.

El meu amic em conta que han intentat algunes maniobres i que han fracassat i és per això que sempre que poden tiren al recte, fent ús del que tenen i sense esperar que diga res la cúria. Lamentablement, però, la seua és una actitud testimonial, valenta i molt d'agrair, però absolutament insuficient per a la normalització de l'ús del valencià a l'església.

Fes algun esoterisme per a reeixir-se'n de tantes maldats que ens fan patir, li demane al meu amic; algun salm, alguna oració. O un exorcisme. Alguna cosa, Paquito, li dic. Sembla que seria millor llançar-los la maledicció de la gitana, però jo no sé, em diu Paco.

De tota manera, hem de pensar que els blavers de la cúria tenen els dies comptats. Coincidim que Rajoy ha fracassat i ha fet el gran ridícul en el cas de Grècia, com fracassarà el seu intent que les eleccions catalanes no siguen un èxit per a l'independentisme, i com fracassarà en les eleccions generals. El fracàs per posar Guindos com president de l'Eurogrup és com una predicció del que els espera... Déu ho faça.