Un Papa independentista i els missals valencians prohibits

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 de juliol de 2015

El Papa, com tots els xiquets sud-americans, quan anava a escola cantaria l'himne d'Argentina: “Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas”. Els xiquets bolivians canten paregut: “Es ya libre, este suelo; ya cesó su servil condición”. Per la seua banda els equatorians canten: “Indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”. Finalment, els paraguaians: “A los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!... dijo, y el cetro rompió”. Les cadenes i el ceptre són la corona espanyola i la servil condició, que es tragueren de sobre, era la d'ésser súbdits d'Espanya. No sé si el ministre d'Exteriors, Garcia Margallo, sap res d'açó, ho dic per la marca Espanya.

M'he entretingut a cercar els himnes dels tres països objecte de la visita papal i tots van pel cantó antiespanyolista. Si això és el que canten aquells xiquets, ja us podeu imaginar els llibres d'història que estudien. Per altra banda, aquests himnes també els canten en guaraní: Tetãnguéra Amerikayguápe... En quitxua: Llaqtanchik pata hatum sucinta… En aimara: Qullasuyu jach'a sutipa... O en moxeno: Taegnepo titotijvocrepo... O siga, com ací, ha, ha, ha. Per cert, totes aquestes llengües s'han emprat en les misses papals.

M'hi he capficat amb aquestes reflexions catòliques sense cap altre interès que el polític, evidentment. I ho faig a partir de les paraules papals que ha dites a l'Equador, que celebrava el bicentenari de la Independència. La independència, segons ell, “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d'estar essent oprimits i saquejats”. I afegí que allò “fou contundent quan es van deixar els personalismes a banda”, referint-se al universal i triomfant aixecament contra Espanya.

He pensat immediatament si aquest pare sant dirà el mateix si mai ve a Mallorca a fer sant a Ramon Llull, per exemple, o a València a la beata Pepa de Benigànim o a Barcelona a l'abat Escarré. També he pensat en el papista Duran i Lleida, quan el Papa ha dit que els americans en aquella conjuntura independentista, deixaren els personalismes a banda; mira, com en Duran, m'he dit. També he pensat en el famós cardenal de València, el de la capa de més de 5 metres, desaprovant fer missals en valencià, mentre que allà el Papa fa tot el contrari.

Evidentment, estic convençut que ací el Papa, com han fet els seus predecessors, diria unes altres coses, perquè l'església catòlica té un discurs per a cada ocasió, el discurs que més els convé als parroquians més addictes i als interessos del Vaticà. Bons són ells. Ací no se sap per quin desig o maledicció dels déus, o per quina mala pata, l'església no vol problemes ni amb els blavers ni amb govern espanyol, i diu la missa que ells volen oir, en castellà i es posicionen a favor de la “unidad de la patria”.

Evidentment el clero valencià, com tots nosaltres, van oir altres paraules que llibertat, quan anàvem a escola i estudiàrem que hi havia un dia de la raça i que els sudamericans volien molt a la Madre Patria. I cantàvem el Cara al Sol. Sense cap dubte, els seminaristes de Montcada, d'on prové el cardenal, tingueren dosis afegides d'idees perverses i carques. De tota manera, la societat ha evolucionat i tothom, o els que hem pogut, ens hem tret de sobre tota la caspa possible, menys els bisbes valencians, mira per on.

Com siga que per sobre de tota la congregació valenciana mana el cardenal d'Utiel (ruta del vi), i que quan Sa Eminència locuta, causa finita, o siga que quan ell parla tots panxa a terra, passa que ell no està d'acord que els creients valencians tinguen un missal en valencià, ni que resen en valencià; ja està. Ell no accepta que de la traducció dels textos litúrgics se'n faça càrrec l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que compta amb acadèmics que són notoris creients i que, a més, són savis lingüistes. Ell i els seus assessors, a aquests no els consideren de la corda i s'ha acabat. Ja pot dir el que vulga la filologia, perquè ací sols va a missa allò que ells volen que vaja.

Així que mentre el Papa es mostra independentista o entén de què va la cosa, el cardenal de la capa va a la seua bola. Tenint com tenen la mateixa font d'inspiració (l'Esperit Sant, diuen) podrien posar més atenció i coordinar-se millor? Especialment em referisc al cardenal, és clar, que és el més reaccionari. Els qui em coneixen ja saben que vaig de conya en les qüestions de fe, però vaig molt seriosament en el tema de la llengua.

Per cert, ja que les regles de funcionament dels confrares catòlics són tan jeràrquiques, pense si Roma podria intervenir en l'aprovació del missal i del devocionari valencians. M'ho pregunte amb ingenuïtat, però també amb mala fe, perquè sé massa coses, que he viscudes o m'han contades, com per a saber que la resposta és que no, que Roma no es mullarà el cul. D'aixó en diuen la diplomàcia vaticana, que fan servir quan els convé.

De res ens serveix, doncs, haver tingut dos papes i tants cardenals, bisbes i canonges valencians. Tampoc ens serveix de res que hi haja tanta documentació en català als arxius vaticans (les cartes dels Borges, per exemple); ni haver tingut un sant, com Vicent Ferrer, a qui, entre altres miracles, el canonitzaren perquè predicava per tota Europa in vulgari catalanico sive valentino (en vulgar català o siga valencià) i cadascú l'entenia en la seua llengua pròpia. Ni tenir Ramon Llull a punt de santificar. Etcètera. Res. Per tant, açò és una bufa de pato, que ni el papa Francesc pot arreglar.