EXPERIÈNCIA PER A GOVERNAR I ALTRES IMPERTINÈNCIES

EXPERIÈNCIA PER A GOVERNAR I ALTRES IMPERTINÈNCIES

L’inefable Rajoy diu que per a governar cal tenir experiència de governar, així que, ja que cap dels seus contrincants ha estat president ni ha governat enlloc, tots fora. Per aquesta raó, i en contra de la Constitució, la totalitat dels ciutadans i ciutadanes estan desqualificats per a presentar-se a les eleccions presidencials, llevat de Felipe Gonzalez, d’Aznar i de Zapatero. És la teoria del Papa Luna, que ja explicaré altre dia.

Cal dir que és inefable “aquell a qui no es pot definir amb paraules”, però no crec que Rajoy, d’ara endavant l’inefable a seques, es moleste per l’adjectiu que li adjudique, perquè és el mateix que el de Déu, segons l’encíclica Ineffabilis Deus, de Pius IX, sobre la Immaculada. Així que pot sentir-se satisfet, doncs, i ben pagat de reunir unes condicions tan especials. No sé si ningú li ho ha dit; de res.

Però malgrat que no hi haja paraules per a descriure’l, podem intentar-ho. Com és l’inefable president en funcions? Com pensa, com actua, què diu, què vol dir...? Jo el definisc en primer lloc, com un cagadubtes sistemàtic; en segon, com un mentider compulsiu; finalment, com un penell, que canvia com bufa el vent.

Dit d’altra manera, l’inefable, quan ha de resoldre res, mai no sap com deseixir-se’n i per això és un cagadubtes indecís. Diu les mentides que vol de manera compulsiva, que és com actuen les “autoritats” que volen que tothom accepte el que diuen perquè sí (en valencià, per collons), encara que se li nota quan menteix, perquè gira els ulls delatant-se. I és un penell sotmès a les bufades del vent de Berlín i de Bruxel·les, com fan els penells quan bufa el vent.

Ja ho digué Sant Vicent Ferrer, que era un profeta, segurament pensant en l’inefable de qui parlem: “tenim un àrbitre que canvia així com fa un penell”. Els espanyols al penell li diuen veleta, però ells què saben.

Tornant al tema de l’experiència, quina en tenia ell quan es posà de regidor, de ministre, de president? Podem preguntar-nos el mateix de tots els polítics populars: amb quina experiència comptaven la primera volta que s’estrenaren? La resposta és que amb la mateixa que quan anaren de putes per primera vegada, o siga, amb ninguna. Aquestes coses s’aprenen amb la pràctica i tothom té dret a posar-s’hi.

Pegant-li la volta, podríem demanar-nos: i per a què els ha servit a la rècula popular tenir tanta “experiència”? Referint-nos solament als lladregots conversos, convictes, sospitosos o investigats, és evident que tanta experiència sols els ha servit per a omplir-se les butxaques. Així que Rajoy és un tocacampanes, o com un fantasma dels contes, que fa més riure que por.

Aquest candidat a president ho té ben complicat, si vol que ningú confie amb ell perquè repetisca en la presidència del govern. Fins i tot el qui és més procliu als populars, Rivera, li ha dit que no compte amb ell. (Jo crec, però, que, arribats al cas, si aquests dos partits fan ambo, pactaran, perquè Rivera no és de fiar).

Així és que els populars, el dia 26J hauran d’acceptar que els ha arribat l’hora de la porga, com als caragols i que s’han de dedicar a depurar responsabilitats; a pagar els deutes i les multes; a acceptar les sentències judicials, la presó inclosa... Molta feina, doncs, per no parlar de la lluita successòria que hauran de lliurar entre ells.

L’altre candidat, que deixa’l córrer, és el socialista. Pedro Sánchez s’ha fet amb la pitxa un embolic de cagar-se. A mi, la veritat és que em fa llàstima. Hereu d’un partit que ha anat davallant sense parar, des de les famoses majories absolutes de Gonzalez, no té, el pobre, ni capacitat per a decidir, i supose que ni per a pensar, perquè ja ho fan per ell la baronessa, els barons, i tots els bla-bla-bla de Ferraz.

Encara gràcies que l’Iglesias els ha donat tema, amb l’ocurrència de la socialdemocràcia i s’han posat a discutir qui ho és més, qui estava primer... El “debat” és tan bizantí, com quan els bisbes discutien si els àngels tindrien sexe o no. Sembla mentida que dos partits que, finalment, han de governar plegats (m’hi he jugat una paella), i que s’han canviat de camisa tantes vegades, es posen a discutir per una banalitat, en lloc d’anar fent alguna cosa positiva, si s’han d’entendre.

Finalment, com tindrem govern podemita-socialista, o a l’inrevés, vull fer alguna reflexió als “meus”. En primer lloc, crec que hauran d’anar molt alerta, no se’ls apuge l’èxit al cap i confien que ja ho tenen tot fet; que pensen amb Grècia, amb Tsipras... i amb la Merkel. En realitat, no tindran ni temps per a anar de festa, sinó molta feina i hauran de saber explicar les coses amb pedagogia, perquè al poble ens ha de quedar clar que sí que hi ha una altra manera de governar, més democràtica i eficaç que la vella política.

Una segona reflexió sobre el paper dels partits independentistes catalans i bascos. En realitat crec que són els guanyadors, perquè han posat la por en el cor dels espanyols, que han d’implorar “que no se’n vagen”. Quina oportunitat per a anar-se’n, no? Mentrestant, han d’aprofitar els trenta-cinc diputats nacionalistes que els reserven les enquestes, perquè poden ésser decisius segons per a què. Els espanyols inevitablement s’hauran de posar a tall de parlar, d’arribar a acords, de fer referèndums... d’acceptar que som al final d’una història i a l’inici d’una altra millor per a tots. Ja veurem.