TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

Els qui ara manen en funcions, els qui volen manar i els qui viuen o volen viure mamant del poder, o siga els polítics i llurs paràsits, tots estan a l’espera dels resultats electorals. Què serà de mi, es pregunten? Com els números estan tots venuts, molts s’estaran aclamant a algun sant, perquè els isca la rifa. En lloc d’un bombo, però, en aquesta rifa els números els té la ciutadania a les mans, que ha de triar els guanyadors.

Teòricament la ciutadania tenim tota la informació i podem triar en funció de les nostres preferències, si volem a uns o a d’altres. Dic teòricament, perquè la informació de què disposem està condicionada als prejudicis i als interessos de cada partit, que ens haurien de dir la veritat i sols la veritat del que pensen fer o desfer.

La realitat és que no és sempre així, perquè la història ens demostra que els partits diuen unes coses i, si guanyen, en fan unes altres. Alguns programes de televisió (especialment La Sexta) estan demostrant tothora que els polítics menteixen. Però, malgrat que siguen tan poc de fiar, la gent va i els vota. Podem deduir, doncs, que la gent som uns tòtils o uns idiotes?

Com les enganyifes dels partits ja són sistemàtiques, és possible que mentir acabe considerant-se “normal” pel veïnat, la qual cosa seria horrible. Cal posar-hi remei a aquesta situació endimoniada. En aquest sentit, fa falta una llei que permeta revocar automàticament els polítics que traïsquen o incomplisquen les promeses electorals, començant pels presidents. Amb aquesta llei molts no haurien durat ni un mes en el càrrec; Rajoy, per descomptat, hauria anat al carrer el primer.

També està esdevenint “normal” la corrupció sistemàtica dels polítics. La dels polítics populars, però també de socialistes i de convergents, són tan abominables i escandaloses, que mereixerien un tractament legal més contundent. A banda que els polítics, els banquers, les grans fortunes i les elits, no poden ser tractats com uns lladres qualssevol, perquè actuen amb més facilitats, impunitats i connivències que els xoriços de base, què s’ha de fer?

Qui ha de pagar el que roben els polítics? Crec que, en primer lloc, les diligències que inicien la policia, la guàrdia civil i els jutges, s’han d’acompanyar de la incautació preventiva dels béns d’aquesta gent. Si al cap dels anys que dura la instrucció i el judici algun polític queda exonerat, se li tornen els diners i en pau. Sense indemnitzacions.

Encara s’hauria de considerar, per llei, la responsabilitat subsidiària dels partits que els hagen anomenat i promocionat, de manera que el que no paguen els lladres ho paguen llurs partits. Així anirien més amb compte i s’evitarien situacions i excuses com les que han protagonitzat Rajoy, Aguirre i en general el PP.

Una altra llei hauria de prohibir la formació de cap majoria absoluta, posant uns límits als resultats electorals i obligant a la formació de governs de pactes. Precisament, allí on ha hagut majories absolutes és on ha hagut més corrupció, perquè els corruptes han actuat a cobert, amb total impunitat. València és l’exemple més reconegut a tot el món, però no l’únic, perquè hi ha Madrid, les Balears, Andalusia, Múrcia, Catalunya...

He proposat quatre mesures legals per a evitar les maldats dels polítics que, resumint, són: la primera, per a evitar les promeses electorals falses, la revocació del polític mentider. La segona i tercera, per a impedir la corrupció, la incautació dels béns del polític investigat i la dels respectius partits, per responsabilitat subsidiària. La quarta, fer impossible la formació de cap majoria absoluta, obligant a la formació de governs de pacte, sempre.

Em faig càrrec que res del que he dit serà possible i de fet cap partit ho porta en el seu programa electoral, llevat de la revocació dels mentiders, que ho diu Podem. De la resta, ningú diu res de res. A cap polític ni a cap partit, especialment dels majoritaris, els interessa modificar les regles que tenen establertes i que els permet provar a fer fortuna, perquè malgrat tots els escàndols que s’han fet públics, n’hi ha de molts altres que no i en això confien, en tenir bona sort i que no els enxampen.

Ja ho digué el president gallec Feijoo, quan el cas de Camps: lo que le ha pasado es que Paco ha tenido mala pata. Volia dir que no tots són descoberts, com el mel·liflu de Camps. Dit d’altra manera, que és possible tenir una bona ratxa i fer fortuna en política. Per la gosadia amb què actuen, tots confien que sols enxampen a qui enxampen. I proven la sort.

Estic caient en la generalització? Evidentment que no, perquè mantinc i crec que no tots els polítics són deshonestos, però, com sempre és millor prevenir que curar, estic convençut que és millor desconfiar dels polítics que confiar. Que conste que quan jo “maní” un poc (alcalde de Silla), deia el mateix que ara.

Malgrat que és recomanable, doncs, desconfiar dels polítics, hem de votar algú. Jo ja tinc el meu partit, al qual votaré i que recomane (com sóc del Bloc, votaré el pacte a la Valenciana). Però, després del que he escrit, vull fer alguna recomanació.

Qui no tinga cap opció, que pense en els partits minoritaris i emergents. Que s’oblide dels majoritaris. I que vaja a votar, perquè, endimoniadament, les abstencions sempre afavoreixen els partits més grossos. Els números de la rifa els tenim els ciutadans a les nostres mans. Després, que ningú es queixe.