DE QUIN TÚNEL PARLEU? ALBA MIÑANA I LA VAGA

DE QUIN TÚNEL PARLEU? ALBA MIÑANA I LA VAGA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 d'octubre de 2013. Vaga General de l'ensenyament

 

Jo també crec que estem eixint d'un túnel, però no del mateix de què parlen Montoro, Rajoy i Botín, que és el de la crisi; d'aquest en concret, nosaltres no estem eixint, ni especialment els més de 6 milions de treballadors aturats, ni els tres milions de gent que estan passant fam, ni els jubilats i jubilades que van a veure reduïdes les pensions, ni els estudiants que deixaran de ser-ho per quedar-se sense beca... Del túnel de la crisi sols poden dir que estan eixint els qui de veritat no han entrat mai, per exemple els tres mosqueters que acabe de nomenar.

Del túnel de què parle, i del qual sí que crec que estem eixint, és del de la por i de la vergonya, perquè la gent, especialment els més joves, que són el nostre futur, està perdent la por a dir el que pensa i la vergonya a dir les veritats i davant de qui siga. I aquests joves són un exemple que cal seguir.

Ara mateix, tota la joventut estudiantil de tot l'Estat (entre 80-90%), la majoria del professorat i moltíssimes famílies, estem de vaga, protestant contra la llei Wert. És impressionant. La joventut no li té por a res i crida pels carrers: fora la reforma franquista del PP! No és impressionant? I la cosa és tan profunda i va tant de veres, més del que s'imaginen el tal Wert i tota aquella gent, que en aquest sentit sí que es veu el final del túnel.

Tots guardem a la memòria la protesta rotunda dels estudiants amb millors expedients acadèmics, guardonats pel mateix ministeri, negant-se a donar la mà al ministre. L'acte va ser espectacular i a una altra persona que a Wert li haurien caigut els collons a terra; a ell, no, perquè és un apostòlic il·luminat i aquestos són molt caparruts i orgullosos.

Doncs, perquè sàpiga Wert que allò no fou un acudit d'un dia, avui mateix una encantadora estudiant de l'IES de Benicalap, que ha obtingut la millor nota dels Premis Extraordinaris de Batxillerat (9'36), que convoca la Conselleria d'Educació, es manifesta, sense cap vergonya, ni por i amb la cara ben alta, contra la llei de Wert. Assegura que si guanya el premi extraordinari de tot l'Estat, al qual ara es presenta, no li donarà la mà al ministre i que  recollirà el premi amb la samarreta verda de “Per un ensenyament públic i de qualitat”.

Una criatura així, de sols 18 anys, tan intel·ligent i treballadora com per a haver obtingut la nota que ha obtingut, i tan segura i convençuda per l'escola pública, com per a manifestar-se absolutament partidària. Tan convençuda que la llei Wert és dolenta, que, per exemple, subratlla que no entén que es puga avaluar l'assignatura de religió, que ella diu que és un acte de fe i prou, com les matemàtiques. Una xiqueta així és una prova que sí que estem eixint d'un túnel, però del túnel en què ens havien calat els del PP, del de la por i la vergonya. La joventut diu que no.

I una criatura com Alba diu en poques paraules el que molts valencians i valencianes no s'atreveixen: que pertany a una família castellanoparlant, però que els seus pares l'han duta sempre a les línies en valencià (IES Comarcal de Burjassot i després al de Benicalap) i que per això parla valencià. Fantàstic, Alba i fantàstica família Miñano Mañero!

Pensant en la vaga dels estudiants adverteix que ella sempre les ha fetes totes, vagues i manifestacions en defensa de l'ensenyament públic i que això no ha perjudicat el seu expedient. Meravellós missatge que surt al pas de les mentides dels responsables del ministeri i de les conselleries, que diuen que fer vaga perjudica els estudiants (sic).

Una dona així, (ja li dic dona perquè mostra mes senyals de maduresa que molts adults i adultes, començant per Wert) també té els peus posats en terra i manifesta rotundament que per als joves com ella no hi ha lloc en aquest país, que els joves sols tenen davant l'horitzó de l'emigració. És el futur que els té programat el govern i per això diu que un país així a ella no li interessa, un país que no defensa i no es preocupa pels joves. Malgrat tot, Alba aconsella a la joventut que estudien, que no defallesquen, i que dediquen temps a la lectura, a la literatura...

Totalment commocionat per l'entrevista que li han fet a aquesta preciosa joveneta, a qui felicite cordialment, així com als seues pares i a l'IES de Benicalap; commocionat també per les notícies que m'estan arribant del bon rotllo de la vaga dels estudiants, que han dedicat tot el dia a donar explicacions a la gent, a confeccionar cartells, a fer arribar la convocatòria a tota la societat i a preparar la gran vaga de demà; tan commocionat per tot plegat, encara em faltava saber del valor que ha demostrat una professora mallorquina, davant de la mateixa senyora reina.

Pel que he estès, la professora Jenny Lorden, d'Inca, ha recollit un dels dos premis nacionals a un projecte educatiu, que lliurava la reina i amb tota la tranquil·litat del món, amb el convenciment de qui parla en justícia, ha recordat que el millor premi havia estat el de la mobilització de tots els ensenyants i de la societat de les Illes per l'escola pública. L'han aplaudida tots els presents, fins i tot la reina.

Doncs, sí que estem eixint del túnel, però del de la misèria mental i moral en què ens volen encabits els energúmens de Wert i companyia. La joventut i els ensenyants són el motor que ens impulsa i, finalment, guanyarem i sortirem a la llum. De l'altre túnel, del de la crisi, ja parlarem però quan hi haja treball per als més de sis milions d'aturats, quan els bancs tornen a donar crèdits i quan, arribats els dies de cada convocatòria electoral, tothom diguem que prou, que ja està bé de tanta poca vergonya i de tant de xoriç. La joventut d'ara és mereix que ho fem així, i els “que venen darrere”, que diu Alba, també.



S'HA CONVOCAT UNA VAGA. ANEM A LA VAGA!

S'HA CONVOCAT UNA VAGA. ANEM A LA VAGA!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 d'octubre de 2013

Arran del meu article “Estudiants en vaga” (El Punt/Avui, 17 d'octubre) un entranyable amic professor, o siga sospitós per al règim, m'ha escrit, que “la major part dels meus companys profes estan apàtics, com anestesiats”, posant en dubte que secunden la convocatòria. Un altre també entranyable amic professor, o siga també sospitós, m'ho ha corroborat per telèfon: “ací la gent intenta escaquejar-se... No sé quants farem la vaga, però supose que pocs...”. Això és conseqüència de la por, evidentment.

És lògic que, davant dels bàrbars, hom senta por, i les perverses pretensions de la llei Wert (LOMQE), no poden ser més tenebroses, com ho és aquest ministre, el pitjor de tots els que hem patit, inclosos els de Franco. La llei Wert és un despropòsit monumental, que ens retorna als anys de la postguerra i del Cara al Sol. Per tant, és lògic que els ensenyants senten por i els entenc.

Encara tenen més motius per al temor, perquè ja estan patint en la pròpia carn tota mena d'agressions, que saben que aniran en augment: controls ideològics dels inspectors; retallades en els sous; reduccions pressupostàries que afecten a la qualitat de l'ensenyament; augment de les hores lectives; augment dels alumnes en les aules, amb criatures assegudes a terra; reducció de la plantilla...

El govern del PP, inspirat en les idees feixistes del laboratori FAES que dirigeix Aznar el Malèfic, té com a objectiu la destrucció de l'escola pública, com de la sanitat, dels serveis socials; de l'estat de benestar. A hores d'ara ja ningú dubta que tenen aquests objectius, i encara menys els ensenyants, que són i seran un dels sectors més castigats.

Per aquest motiu jo crec que ens hem de plantejar que amb el troll de Wert i tota aquesta gent no hi ha res a fer i que més tard o més d'hora vindran a per cadascú de nosaltres. Aleshores, cal fer un esforç, treure's la por del cos i de l'ànima i defensar-nos, atacant el mal. Com és Wert qui ens ha declarat la guerra, ell serà el responsable.

Per a encoratjar-nos podem recordar els famosos versos de Bertolt Brecht (o de Martin Niemöller, tant li fa). “Primer vingueren a cercar els comunistes i jo no vaig dir res, perquè jo no era comunista. Després vingueren a pels jueus i jo no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després vingueren a pels sindicalistes i jo no vaig dir res, perquè jo no era sindicalista. Després vingueren a pels catòlics i jo no vaig dir res perquè jo era protestant. Després vingueren a per mi, però aleshores ja no quedava ningú que diguera res...”.

La por o la covardia són reaccions humanes, comprensibles però de vegades inútils, perquè els energúmens, tocats per la inspiració feixista, no s'aturen mai i menyspreen la democràcia, el diàleg i els pactes. Ells es creuen els més sabuts, els qui tenen la raó...i el poder. Amb aquesta bàrbara manera d'entendre la democràcia, evidentment, donen por. Però, no tothom es resigna.

A les Illes, que Wert i la FAES han convertit en camp experimental, aprofitant la disposició de Bauzá i la seua colla d'ases, ja estan passant coses ignominioses, que resumiré. Estan demanant a les criatures que delaten els professors poc ortodoxos (?), com feien els nazis. Els inspectors actuen com a policies, amb l'única missió de detectar i expedientar els dissidents. Volen exercir la censura dels llibres per a dialectalitzar la llengua, illa per illa. Per descomptat, han augmentat la ràtio d'alumnes per aula, disminuït els pressupost, retallat els sous, etc. I estan facilitant la implantació de l'ensenyament privat, mentre abandonen l'escola pública i seran els primers a reimplantar l'assignatura de religió, a permetre la separació de sexes, etc.

Això és el que ens espera ací, evidentment. Però, per això mateix en lloc d'acollonar-nos és vital que reviscolem i que diguem no. A les Illes ho han fet, de manera magnífica, amb tres setmanes de vaga i amb el suport dels pares i de la societat. Ací, com allí, esta situació ens perjudica enormement, però callar encara és pitjor. Cal resistir, ja que ens ataquen, i atacar sempre que siga possible; si cal, fent guerrilles.

No estem sols, amics ensenyants, perquè comptem amb la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, o siga, per les organitzacions FAPA-València, STEPV, CCOO, UGT, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, SEPC, BEA, Campus Jove, Sindicat d'Estudiants, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica. Enfront hi ha les organitzacions religioses i empresarials, els sindicats grocs i el govern del PP.

Aprofitem, doncs, la vaga del dia 24 d'octubre i tota la mobilització prèvia, per a deixar ben clar a Wert que no acceptem la seua dictadura. Ens convocaran a assemblees, a fer alguns tancaments, a organitzar piquets informatius en mercats, centres de salut, transports, a fer pancartes en instituts i facultats, a fer la gran vaga del 24 i, posteriorment, a decidir altres accions. Hem de participar. Com és la guerra, ens veurem a les trinxeres.

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 d'octubre de 2013

Acabe de tornar de Mallorca i continue tan impressionat i encoratjat, com des de fa molts mesos, pel magnífic i generós exemple de lluita front als abusos del poder del president Bauzá (quina poca vergonya de paio!) i la seua cohort de vacaburres. Han estat tres setmanes de vagues i de manifestacions, en què han participat els estudiants, els professors i les famílies, la Universitat i la societat en general, cosa que mai no s'havia vist fins ara a les Illes. Els he dit: bravo i gràcies per la lliçó que ens heu donada!

Amb què em trobe, a Silla? Fantàsticament: amb la convocatòria d'una vaga estudiantil, (amb tot d'assemblees i de manifestacions) que començaran en tots els centres el proper dilluns dia 21, fins el divendres; una setmana de rebel·lió. Hi haurà tres dies de vaga (dimarts i dimecres, d'estudiants; dijous, d'estudiants, pares i professors). Assemblees i tancaments, piquets informatius... Magnífic!

He rebut correus per internet informant-me i invitant-me a participar-hi; m'han deixat propaganda escrita; m'han vingut a visitar i a parlar-me'n, uns joves estudiants; m'informen des de la Universitat que també s'hi afegeixen els professors... Evidentment, hi participaré tant com puga, els he dit a tots. I per al meu consol pense que si els estudiants estan tan valents, és senyal que encara no està tot perdut.

En altres moments ja he comparat la situació actual, d'aquests anys del PP, amb els anys del franquisme i he denunciat que no hem avançat, que estem igual que quan corríem davant dels grisos... I he dit i vull repetir que l'esperit i el tarannà dels ministres de Franco era el mateix que el de l'actual i tenebrós ministre Wert.

O és que, potser, aquest ministre troll encara supera als de Franco? És possible que, en efecte, aquest siga és el pitjor ministre d'educació que ha hagut mai en Espanya, que ja és dir. Wert vol imposar els seus criteris a la força i en contra de la ciutadania, fins i tot a la força bruta, seguint les directrius d'Aznar i la FAES. En realitat tots ells són uns dictadors i de demòcrates tenen el mateix que jo de canonge de la seu.

Per tant i tornant al poble, l'alegria que m'han donat aquests joves és immensa. Diuen: fora la reforma franquista (LOMQE)! I donen en el clau, perquè es tracta d'una llei feixista, que procura pels que tenen diners i castiga els qui no en tenen (les beques i l'augment de les taxes són l'exemple); beneficia l'ensenyament privat i perjudica l'escola pública; vol tornar a la separació per sexes dels estudiants (col·legis de monges i de frares?); tornar a imposar la religió com assignatura; redueix el nombre de professors i augmenta el nombre d'alumnes per aula; etc.

Els estudiants diuen que la llei de Wert és un “intent de retornar-nos a les cavernes educatives del franquisme” i que el PP “ataca i colpeja als més desafavorits, mentre protegeix i governa en favor d'un grapat de banquers...”. I denuncien que “els mateixos que ens demanen esforç, sacrifici i excel·lència són els que durant 20 anys, almenys, han estat finançant il·legalment el seu partit i cobrant sucosos sobresous sense la menor vergonya”.

Estic meravellat. Ara resulta que, com jo sempre he afirmat, la nostra joventut ni és tan ni-ni, ni tant no-no. La nostra joventut sap el que vol i sap expressar-ho. I ho demostren amb l'anàlisi educatiu que fan, com també ho fan amb el tema de la sanitat, amb què ells també es solidaritzen. De fet, em passen informació de la Coordinadora anti-privatització del País Valencià, que també està en peu de guerra, convocant concentracions i protestes davant de la conselleria de Sanitat.

Aquests joves no són ni-nis perquè ni volen estudiar, ni volen treballar. Són ni-nis perquè ni tenen treball, ni tenen possibilitats d'estudiar, ni tenen perspectives laborals, ni poden emancipar-se, ni viure del seu treball... És la pèrfida situació a la qual hem arribat, de la mà de la colla d'energúmens furtamantes i corruptes que ens “governa”. Per tant, hem de donar suport a aquesta joventut que s'ho està passant tan magre.

Pense que si els estudiants tiren endavant, és senyal que encara no està tot perdut. Els joves ho són tant, que encara són estudiants, però tenen tota la raó, i tenen el futur per davant. Els decrèpits feixistes que ens estan governant i oprimint, ni tenen la raó, ni tenen futur; sols tenen les butxaques plenes, això sí.

El dret a rebel·lar-se contra el poder tirànic és un dret polític, un dret moral i un dret natural. Precisament la marxa del món és la marxa cap a l'emancipació de la tirania. Fins i tot pensadors, com Tomàs d'Aquino (i ho dic pels beatos del PP), defensen el dret a oposar-se als tirans.

Per tot plegat, doncs, si els joves diuen que ja està bé de suportar la tirania dels brètols franquistes, tenen tot el dret a fer-ho i nosaltres també a recolzar-los i a marxar al seu costat.

DE LA MALA HÒSTIA QUE NO S'ACABA

DE LA MALA HÒSTIA QUE NO S'ACABA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 14 d'octubre de 2013

De temps ençà estic d'una mala hòstia que no me l'acabe, i no és sols perquè m'he fet vell i se m'ha aguditzat la mala baba. Ho lamente pels qui s'hi troben a prop i no en tinguen cap culpa, però són tantes les coses que ens fan enutjar, cada dia, que sentim fins i tot fàstic de viure-hi. Enunciaré els casos més importants i també donaré compte de tres de més personals, que m'empipen i em compliquen l'existència, per si a algú li passa el mateix.

Hi ha, en primer lloc, la corrupció dels polítics, que són tan enormes, com repugnants i miserables. Caldrà que fem la relació una altra vegada? I caldrà que tornem a fer la relació de les mil putades que ens estan infringint els polítics del PP, dedicats a acabar amb l'estat de benestar i a espanyolitzar l'escola? De la vomitiva llei LOMQE del troll Wert, què? I de l'obcecació del sàtrapa Bauzà, què? ...

De l'imperialisme dels Estats Units i les seues agressions; de la nibelunga Merkel i la seua política antisocial que està imposant-nos; de la insolidaritat europea amb els pobres immigrants, que fugen de la precarietat econòmica i política dels seus pobres països i acaben morint enfront de les nostres platges... No és tot açò motiu per a estar-hi de mala hòstia?

Ja més personalment, sobre el fet de la meua jubilació, crec que m'he avesat/resignat a la nova vida i passe de tot. A fi de comptes, jo ja tenia suficients anys treballats i si m'enviaren a casa és perquè tenien raó. Em jubilí als 70 anys i tres mesos, per culpa d'E. Climent, que no cotitzà a la SS, i de qui ja he dit una part del que puc dir, amb la intenció de fer obrir els ulls als ciutadans més confiats.

Per tot plegat, doncs, estic fotut, però vaig tirant, amb l'ajut d'unes quantes píndoles de la farmàcia. I no em puc queixar quan veig que, entre els supervivents de la meua quinta, hi ha qui va amb crosses, altres estan una mica dements, i tots amb alguna nafra. C'est la vie.

He d'afegir una desgràcia que m'ha passat amb el telèfon mòbil, perquè he canviat l'antic i senzill aparell que tenia, que em costà molt per a saber-lo manipular, per un altre de gran pantalla, amb el qual puc fer mil coses, segons m'han dit. Jo sols volia poder rebre fotografies dels meus néts, i a l'instant (wattsapp), però m'he posat en un merder d'on no sé com me'n sortiré. Definitivament, m'he equivocat i vaig de cap, per culpa del nou mòbil, perquè no calculí bé les meues poques habilitats tecnològiques, ja que sóc un burro per a la tecnologia, més que ningú.

Ara bé, crec que sense voler-ho he aconseguit una mena de miracle i és que com no controle l'instrument, no conteste les telefonades, ni els missatges i la gent s'està afartant de mi i/o s'estan oblidant. Fantàstic, quina tranquil·litat.

Finalment, com tinc tot el dia per a fer res, per a caçar mosques, per exemple, he observat que ha hagut un canvi en la població mosquera: han desaparegut les de sempre, aquelles senyores mosques que ens empipaven, perquè anaven xuclant-ho tot, i que es limitaven a passejar per damunt la panxa, o la calva. Les d'enguany són més menudes i impertinents, més agosarades i entremaliades i, a més a més, piquen. L'altre dia una mosqueta d'aquestes em perseguí pel carrer i acabà posant-se pel forat del nas...

He observat que quan eclosionen estan una mica en bàbia, perquè encara no saben totes les passeres. Aleshores són més fàcils de caçar i agafe la paleta i plaf! Però també he observat que es queden mig mortes i que al poc reviscolen i tornen a alçar el vol. Per tant, recomane tenir algun paper de cel·lulosa a mà i immediatament de fotre'ls la paletada, agafar-les i xaf!, esclafar-les entre els dits. Jo ho faig així i ho aprofite per a imaginar que a qui li pegue i esclafe no és la mosca, sinó algun ministre. Plaf!, el Montoro a fer la mà. Plaf!, la Mato, a l'escorxador. Plaf, el Wert!, a prendre pel cul... És un exercici doblement higiènic, mates la mosca i mates un ministre!

Tornant a la política nacional i com s'acaba d'imposar l'ucàs del Wert, dit la LOMQE, que abans he qualificat de vomitiva. Com despús ahir el parotet de Montoro (oi que sembla un parotet?) digué aquella solemne boutade que els salaris van apujant. Com demà passat és el dia de la raça, de la hispanitat i de la guàrdia civil. Per tot plegat, no pararíem de balsmar!

Tot no és dolent, però, i fa poc gaudírem veient el ridícul que féu la rècula de personatges que viatjà a Buenos Aires, a càrrec de les nostres butxaques. També gaudírem amb l'entrevista que li feren a Rajoy els de la Bloomberg. O amb les notes desqualificadores de l'FMI. O amb les enquestes d'intenció de vot. O imaginant la cara d'espant que haurà posat el bisbe d'Alcalà, perquè el Papa no condemna l'homosexualitat. O la del superepíscopus Rouco, perquè el Papa no és de dretes com ell...

Em reunisc amb l'amic Abelard Saragossà, que m'ha suggerit de fer una selecció dels meus articles i fer-ne un llibre. Altres també m'ho han dit i m'ho estic pensant. Tinc fins i tot els títols i l'estructura, perquè serien una sèrie de llibrets, que es dirien Memoràndum. Si em decidisc, podria posar-m'hi, i faria els següents: Memoràndum d'un penques (E. Climent). Memoràndum de xoriços (els furtamantes populars). Memoràndum d'un troll (Wert). Memoràndum d'un pobre parotet (Montoro). Memoràndum d'una cirera amarga (Guindos). Memoràndum del tio del bigoti (Aznar)...