DE LA MALA HÒSTIA QUE NO S'ACABA

DE LA MALA HÒSTIA QUE NO S'ACABA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 14 d'octubre de 2013

De temps ençà estic d'una mala hòstia que no me l'acabe, i no és sols perquè m'he fet vell i se m'ha aguditzat la mala baba. Ho lamente pels qui s'hi troben a prop i no en tinguen cap culpa, però són tantes les coses que ens fan enutjar, cada dia, que sentim fins i tot fàstic de viure-hi. Enunciaré els casos més importants i també donaré compte de tres de més personals, que m'empipen i em compliquen l'existència, per si a algú li passa el mateix.

Hi ha, en primer lloc, la corrupció dels polítics, que són tan enormes, com repugnants i miserables. Caldrà que fem la relació una altra vegada? I caldrà que tornem a fer la relació de les mil putades que ens estan infringint els polítics del PP, dedicats a acabar amb l'estat de benestar i a espanyolitzar l'escola? De la vomitiva llei LOMQE del troll Wert, què? I de l'obcecació del sàtrapa Bauzà, què? ...

De l'imperialisme dels Estats Units i les seues agressions; de la nibelunga Merkel i la seua política antisocial que està imposant-nos; de la insolidaritat europea amb els pobres immigrants, que fugen de la precarietat econòmica i política dels seus pobres països i acaben morint enfront de les nostres platges... No és tot açò motiu per a estar-hi de mala hòstia?

Ja més personalment, sobre el fet de la meua jubilació, crec que m'he avesat/resignat a la nova vida i passe de tot. A fi de comptes, jo ja tenia suficients anys treballats i si m'enviaren a casa és perquè tenien raó. Em jubilí als 70 anys i tres mesos, per culpa d'E. Climent, que no cotitzà a la SS, i de qui ja he dit una part del que puc dir, amb la intenció de fer obrir els ulls als ciutadans més confiats.

Per tot plegat, doncs, estic fotut, però vaig tirant, amb l'ajut d'unes quantes píndoles de la farmàcia. I no em puc queixar quan veig que, entre els supervivents de la meua quinta, hi ha qui va amb crosses, altres estan una mica dements, i tots amb alguna nafra. C'est la vie.

He d'afegir una desgràcia que m'ha passat amb el telèfon mòbil, perquè he canviat l'antic i senzill aparell que tenia, que em costà molt per a saber-lo manipular, per un altre de gran pantalla, amb el qual puc fer mil coses, segons m'han dit. Jo sols volia poder rebre fotografies dels meus néts, i a l'instant (wattsapp), però m'he posat en un merder d'on no sé com me'n sortiré. Definitivament, m'he equivocat i vaig de cap, per culpa del nou mòbil, perquè no calculí bé les meues poques habilitats tecnològiques, ja que sóc un burro per a la tecnologia, més que ningú.

Ara bé, crec que sense voler-ho he aconseguit una mena de miracle i és que com no controle l'instrument, no conteste les telefonades, ni els missatges i la gent s'està afartant de mi i/o s'estan oblidant. Fantàstic, quina tranquil·litat.

Finalment, com tinc tot el dia per a fer res, per a caçar mosques, per exemple, he observat que ha hagut un canvi en la població mosquera: han desaparegut les de sempre, aquelles senyores mosques que ens empipaven, perquè anaven xuclant-ho tot, i que es limitaven a passejar per damunt la panxa, o la calva. Les d'enguany són més menudes i impertinents, més agosarades i entremaliades i, a més a més, piquen. L'altre dia una mosqueta d'aquestes em perseguí pel carrer i acabà posant-se pel forat del nas...

He observat que quan eclosionen estan una mica en bàbia, perquè encara no saben totes les passeres. Aleshores són més fàcils de caçar i agafe la paleta i plaf! Però també he observat que es queden mig mortes i que al poc reviscolen i tornen a alçar el vol. Per tant, recomane tenir algun paper de cel·lulosa a mà i immediatament de fotre'ls la paletada, agafar-les i xaf!, esclafar-les entre els dits. Jo ho faig així i ho aprofite per a imaginar que a qui li pegue i esclafe no és la mosca, sinó algun ministre. Plaf!, el Montoro a fer la mà. Plaf!, la Mato, a l'escorxador. Plaf, el Wert!, a prendre pel cul... És un exercici doblement higiènic, mates la mosca i mates un ministre!

Tornant a la política nacional i com s'acaba d'imposar l'ucàs del Wert, dit la LOMQE, que abans he qualificat de vomitiva. Com despús ahir el parotet de Montoro (oi que sembla un parotet?) digué aquella solemne boutade que els salaris van apujant. Com demà passat és el dia de la raça, de la hispanitat i de la guàrdia civil. Per tot plegat, no pararíem de balsmar!

Tot no és dolent, però, i fa poc gaudírem veient el ridícul que féu la rècula de personatges que viatjà a Buenos Aires, a càrrec de les nostres butxaques. També gaudírem amb l'entrevista que li feren a Rajoy els de la Bloomberg. O amb les notes desqualificadores de l'FMI. O amb les enquestes d'intenció de vot. O imaginant la cara d'espant que haurà posat el bisbe d'Alcalà, perquè el Papa no condemna l'homosexualitat. O la del superepíscopus Rouco, perquè el Papa no és de dretes com ell...

Em reunisc amb l'amic Abelard Saragossà, que m'ha suggerit de fer una selecció dels meus articles i fer-ne un llibre. Altres també m'ho han dit i m'ho estic pensant. Tinc fins i tot els títols i l'estructura, perquè serien una sèrie de llibrets, que es dirien Memoràndum. Si em decidisc, podria posar-m'hi, i faria els següents: Memoràndum d'un penques (E. Climent). Memoràndum de xoriços (els furtamantes populars). Memoràndum d'un troll (Wert). Memoràndum d'un pobre parotet (Montoro). Memoràndum d'una cirera amarga (Guindos). Memoràndum del tio del bigoti (Aznar)...