TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

TOT A PUNT PER A LA RIFA ELECTORAL

Els qui ara manen en funcions, els qui volen manar i els qui viuen o volen viure mamant del poder, o siga els polítics i llurs paràsits, tots estan a l’espera dels resultats electorals. Què serà de mi, es pregunten? Com els números estan tots venuts, molts s’estaran aclamant a algun sant, perquè els isca la rifa. En lloc d’un bombo, però, en aquesta rifa els números els té la ciutadania a les mans, que ha de triar els guanyadors.

Teòricament la ciutadania tenim tota la informació i podem triar en funció de les nostres preferències, si volem a uns o a d’altres. Dic teòricament, perquè la informació de què disposem està condicionada als prejudicis i als interessos de cada partit, que ens haurien de dir la veritat i sols la veritat del que pensen fer o desfer.

La realitat és que no és sempre així, perquè la història ens demostra que els partits diuen unes coses i, si guanyen, en fan unes altres. Alguns programes de televisió (especialment La Sexta) estan demostrant tothora que els polítics menteixen. Però, malgrat que siguen tan poc de fiar, la gent va i els vota. Podem deduir, doncs, que la gent som uns tòtils o uns idiotes?

Com les enganyifes dels partits ja són sistemàtiques, és possible que mentir acabe considerant-se “normal” pel veïnat, la qual cosa seria horrible. Cal posar-hi remei a aquesta situació endimoniada. En aquest sentit, fa falta una llei que permeta revocar automàticament els polítics que traïsquen o incomplisquen les promeses electorals, començant pels presidents. Amb aquesta llei molts no haurien durat ni un mes en el càrrec; Rajoy, per descomptat, hauria anat al carrer el primer.

També està esdevenint “normal” la corrupció sistemàtica dels polítics. La dels polítics populars, però també de socialistes i de convergents, són tan abominables i escandaloses, que mereixerien un tractament legal més contundent. A banda que els polítics, els banquers, les grans fortunes i les elits, no poden ser tractats com uns lladres qualssevol, perquè actuen amb més facilitats, impunitats i connivències que els xoriços de base, què s’ha de fer?

Qui ha de pagar el que roben els polítics? Crec que, en primer lloc, les diligències que inicien la policia, la guàrdia civil i els jutges, s’han d’acompanyar de la incautació preventiva dels béns d’aquesta gent. Si al cap dels anys que dura la instrucció i el judici algun polític queda exonerat, se li tornen els diners i en pau. Sense indemnitzacions.

Encara s’hauria de considerar, per llei, la responsabilitat subsidiària dels partits que els hagen anomenat i promocionat, de manera que el que no paguen els lladres ho paguen llurs partits. Així anirien més amb compte i s’evitarien situacions i excuses com les que han protagonitzat Rajoy, Aguirre i en general el PP.

Una altra llei hauria de prohibir la formació de cap majoria absoluta, posant uns límits als resultats electorals i obligant a la formació de governs de pactes. Precisament, allí on ha hagut majories absolutes és on ha hagut més corrupció, perquè els corruptes han actuat a cobert, amb total impunitat. València és l’exemple més reconegut a tot el món, però no l’únic, perquè hi ha Madrid, les Balears, Andalusia, Múrcia, Catalunya...

He proposat quatre mesures legals per a evitar les maldats dels polítics que, resumint, són: la primera, per a evitar les promeses electorals falses, la revocació del polític mentider. La segona i tercera, per a impedir la corrupció, la incautació dels béns del polític investigat i la dels respectius partits, per responsabilitat subsidiària. La quarta, fer impossible la formació de cap majoria absoluta, obligant a la formació de governs de pacte, sempre.

Em faig càrrec que res del que he dit serà possible i de fet cap partit ho porta en el seu programa electoral, llevat de la revocació dels mentiders, que ho diu Podem. De la resta, ningú diu res de res. A cap polític ni a cap partit, especialment dels majoritaris, els interessa modificar les regles que tenen establertes i que els permet provar a fer fortuna, perquè malgrat tots els escàndols que s’han fet públics, n’hi ha de molts altres que no i en això confien, en tenir bona sort i que no els enxampen.

Ja ho digué el president gallec Feijoo, quan el cas de Camps: lo que le ha pasado es que Paco ha tenido mala pata. Volia dir que no tots són descoberts, com el mel·liflu de Camps. Dit d’altra manera, que és possible tenir una bona ratxa i fer fortuna en política. Per la gosadia amb què actuen, tots confien que sols enxampen a qui enxampen. I proven la sort.

Estic caient en la generalització? Evidentment que no, perquè mantinc i crec que no tots els polítics són deshonestos, però, com sempre és millor prevenir que curar, estic convençut que és millor desconfiar dels polítics que confiar. Que conste que quan jo “maní” un poc (alcalde de Silla), deia el mateix que ara.

Malgrat que és recomanable, doncs, desconfiar dels polítics, hem de votar algú. Jo ja tinc el meu partit, al qual votaré i que recomane (com sóc del Bloc, votaré el pacte a la Valenciana). Però, després del que he escrit, vull fer alguna recomanació.

Qui no tinga cap opció, que pense en els partits minoritaris i emergents. Que s’oblide dels majoritaris. I que vaja a votar, perquè, endimoniadament, les abstencions sempre afavoreixen els partits més grossos. Els números de la rifa els tenim els ciutadans a les nostres mans. Després, que ningú es queixe.

LA PELL FINA DE LA DRETA I SIMILARS

LA PELL FINA DE LA DRETA I SIMILARS

 

Em crida l’atenció la hipersensibilitat d’alguns personatges, especialment de la dreta i del clero, però també de membres de la casta socialista. Pel que es veu, tenen la pell tan fina, que se’ls irrita si ningú els critica. No estan fets per a suportar cap contrarietat, pobrets! Amb tantes cremes que hi ha al mercat!

Sense anar molt lluny, ara mateix, el govern central exigeix al govern valencià que rebaixe el to crític que mantenen, perquè en cas contrari no milloraran el finançament. Reconeixen que els valencians estem infrafinançats, però que malgrat que tenim raons de sobra per a protestar, exigeixen la submissió i silenci del govern valencià. Quina cosa més repulsiva!

Es tracta dels diners del FLA  (fons de liquiditat autonòmica, o siga diners per a pagar deutes immediats), que no té res a veure ni amb el deute històric, ni amb les diferències de comptabilitat de les dues administracions, ni amb les inversions pendents, ni amb els criteris més justos de repartiment de les aportacions de l’Estat, etc. Finalment, com estem en eleccions, aquells han cedit i pagaran. Bufa-li, que té gonia.

 Mentre ens demanen que callem, però, el ministre Montrolo (és un acudit madrileny) sí que pot dir el que li ve de gust, del gust més agre que destil·la. No m’hi vaig a posar altra vegada amb ell, perquè crec que ja és un cadàver, al qual se l’estan menjant els cucs de les mentides sobre l’amnistia fiscal, l’incontrol dels evasors fiscals, els tractes de favor als de la cassola, etc. En realitat, tot el govern actual ja és un cadàver, que malgrat que la incineració està prevista el 26 de juny, continuaran pudint fins el final.

Un altre personatge també de pell fina és l’eminent cardenal Canyissars (torne a insistir que l’he castigat normalitzant-lo lingüísticament, ja que ell no accepta l’ús del valencià a l’església). Quina figura més contradictòria amb les postures del Papa, fent-li la contrària en tot. Jo ja he suggerit que el Vaticà accepte una nova heretgia, la dels qui, per sistema, fan la contra al Papa. Propose que s’hauria de dir el canyissarisme.

Com tothom sap, i dic tothom perquè ho saben a tot el món, aquest personatge és xenòfob, perquè està en contra de la vinguda a Europa dels qui fugen de la guerra. Diu que no tots els refugiats són trigo límpio i que a on arribarà la cristiana Europa amb tant de moro per ací. Jo ja li vaig advertir que tampoc tots els capellans, cardenals inclosos, ho són, de trigo límpio, i que si els europeus van o no a missa, la culpa no serà pels moros.

També és homòfob i està en contra de l’homosexualitat. Davant de la barbaritat i de les protestes que li han caigut a sobre, ahir mateix intentava rectificar afirmant que ell vol molt els gays i les lesbianes, “als qui estime molt, els valore en la dignitat que els correspon com a persones...”. Quina eminència, quina intel·ligència, quina claredat d’idees! Com quedem, senyor cardenal? Els vol o els condemna?

I és ginecòfob, o siga que té fòbia a les dones. Tota la política del seu reconeixement, la política i la ideologia de gènere, troba que és una amenaça a la família, a l’home i a la humanitat. Nyaca, el paio! Quan s’estan fent tants esforços a nivell mundial per anar acabant amb la discriminació de la dona, ell proposa tot el contrari.

Evidentment, Canyissars fomenta l’odi, precisament quan el Papa té en marxa l’Any Sant del perdó. S’ha posicionat contra mitja humanitat, o contra la major part de la humanitat, perquè també critica les polítiques de l’esquerra. Així que fent una suma de les dones, més els fugitius i immigrants, més els gays i lesbianes, més les esquerres de tot el món, més l’església compromesa, amb el Papa inclòs, més les persones de bona fe... Canyissars està contra la major part de la humanitat.

 

Però, a qui té del seu costat? Evidentment, a la cort dels addictes a la Capa Magna, a l’Opus Dei, a les beatetes i mongetes més ingènues, al PP amb la Bonig inclosa, a Rouco... També pensen com ell els del Palmar de Troya, els islamistes més fanàtics, Trump... La gent més carca del món, en definitiva.

I com Puig i Oltra l’han criticat, ha respost com una tia maria, en lloc de fer-ho com un príncep de l’església. Els ha dit traïdors, covards i estúpids, i els ha acusat d’incitar a l’odi (precisament ho diu ell, que és qui hauria de callar). I els ha comparat amb Franco, que si que cal tenir collons per a dir una bestiesa així. Davant de la situació, l’església progressista valenciana ha demanat al Papa de fer-lo fora de l’arxidiòcesi.

En fi, per respecte als qui creuen en Déu, en la Trinitat i en el paper de l’Esperit Sant en l’elecció i consagració dels bisbes, crec que segurament el que passa és que Canyissars ha perdut l’oremus i per això predica el contrari que el mateix Papa. Els qui no tenim la possibilitat de creure que els burros volen, però volem ser més “caritatius” que ell, creiem que el que passa és que el cardenal és un fatxa integral i no pot remeiar-ho, o que està com una cabra.

Vull acabar fent una altra referència, ara a la pell fina de Susanna Díaz. Encara que a primera vista semble com una haca sevillana, dòcil i ben aparellada, en realitat li agrada més anar al trot i triomfadora. Estrellita Castro, com si l’haguera coneguda, ja cantava: el tronío, la guapeza, la solera, y el embrujo de la noche sevillana; a su grupa voy lo mismo que una reina, con espuelas de diamantes a los pies, que luciera por corona y como peina, la majeza del sombrero cordobés.

Doncs molt bé, aquesta dama, amb aspiracions de reina, de moment de secretària general del PSOE, també té la pell tan fina que s’irrita només de veure els de Podem. Ella, que és baronessa, encapçalà la posició irreductible dels barons i baronets, que féu impossible el pacte entre el PSOE i PODEM en les eleccions passades, precisament quan els era avantatjós. Després del 26 de juny l’hauran d’acceptar, en pitjors condicions, si es confirmen els pronòstics. Tantes bones cremes que hi ha per a les pells irritades, senyora Díaz!

 

 Article penjat en la wweb de SAÓ, EL DIA 30 DE MAIG DE 2016

La cotinia i el canyissarisme

Vaig suggerir no fa gaire que l’església hauria d’aprovar un nou pecat, la cotinia, incorporant-lo al catàleg dels més greus. Si hi ha el pecat de simonia, del fet que Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans i fer miracles, ara, del fet que Cotino aprofità la visita del Papa a València per a lucrar-se, podríem considerar la cotinia, com el pecat de mercadejar i lucrar-se amb les coses sagrades. Simonia i cotinia, dos pecats que s’assemblen, però no són el mateix, perquè la cotinia és més greu i actual.

De moment, no sé si li han dit res de la meua idea al Papa, però aprofitant que el director Boscà m’ha invitat a escriure en la revista, torne a insistir, perquè és segur que ara si que l’assabentaran, no debades Saó, a més d’una bona revista per a gent intel·ligent, també ho és de la gent més sana d’anar a missa, del clero progressista, dels capellans exclaustrats…

Crec convenient que al Vaticà accepten la meua proposta, per si tenen previst algun viatge papal a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília, Xicago… o alguna república bananera, centre-africana o oriental. Arribat el cas, si s’hi troben amb algun personatge semblant a Cotino, tindran el mot oportú, la cotinia. Agrairé que els lectors de Saó em recolzen en la idea.

Un altre perill amenaça l’església, i també és de marca valenciana: el canyissarisme. El nom ve del cardenal Cañizares, traduït en Canyissars, perquè ja que ell no fa res per normalitzar lingüísticament l’església, en venjança el rebategem. De la mateixa manera que de Pelagi, d’Arrià, de Calví, de Luter, etc. ve el pelagianisme, l’arrianisme, el calvinisme, el luteranisme, etc. propose el canyissarisme. En què consisteix? En fer la contra a les directrius del Papa, si ell diu blanc, dir negre. Això si no és una heretgia, si que és una rebel·lió intolerable.

Tres exemples: el Papa s’ha mostrat a favor d’ajudar els fugitius de la guerra i la misèria, que venen a Europa cercant pau i treball. Canyissars, en contra de Francesc, ha advertit que no tots els fugitius “son trigo límpio” i que on anirem a parar els europeus, tan cristians com som. Exactament fa el mateix discurs que la dreta xenòfoba europea. Canyissars és xenòfob.

Altre exemple és que el Papa no condemna els gays, lesbianes, etc. Qui sóc jo per a fer-ho, diu. Canyissars, al contrai, sí que sap que vol condemnar-los sense pal·liatius. Francesc féu com Crist, quan salvà l’adúltera que anaven a lapidar a Jerusalem: qui siga net de pecat que llance la primera pedra. Canyissars no pensa el mateix i condemna immisericorde els gays… sense caure en el compte que l’església n’està plena a vessar.

El tercer exemple és que el Papa està disposat a consagrar dones diaconesses, Canyissars diu que ni pensar-ho, que Crist ja no volgué les dones i per alguna cosa seria. El cardenal menteix, sense voler o volent, perquè sap que la institució no l’ordenà Crist sinó els successors de Pere. També sap el protagonisme de les dones que seguien Jesús, i que fins i tot foren les primeres que arribaren al seu sepulcre i donaren la notícia que havia ressuscitat. Sobre això vull dir contar un succeït, que em passà a mi.

Tot just fa ara nou anys, el director teatral Benja Domènech (de Silla) s’havia compromès amb unes parroquianes, a organitzar una vetlada, per a commemorar el centenari del robatori del copó i les hòsties de l’església, retrobades a continuació i que, des d’aleshores, es conserven incorruptes. Em va comprometre a fer el text. Jo aleshores era l’alcalde del poble, radicalment partidari de la separació de l’església i l’estat.

Pensí amb un auto sacramental de Timoneda, El castell d’Emaús, del qual fiu una adaptació. Com em vaig haver d’empassar els evangelis, n’aprenguí molt. Hi ha l’escena en què un pastor es troba amb els deixebles de Jesús, que s’havien reunit amb les tres maries, i els demana explicacions del que estava passant a Jerusalem i què era allò de l’eucaristia. Qui li dóna les explicacions? En la meua adaptació foren les tres dones, Maria Magdalena, Maria Cleofàs i Maria Salomé; els homes no digueren ni piu.

Un bisbe, que havia llegit l’adaptació, em va advertir que s’havia adonat de la meua manipulació en aquest punt. M’excusí dient-li que ho havia fet a posta, per donar el màxim protagonisme a les dones, i superioritat. No foren les primeres en arribar a la tomba de Jesús, les tres maries? Li vaig dir que havia demanat al rector alguna explicació i que em digué totalment convençut: “perquè són unes furones i volgueren arribar abans que ningú”.

Tant el bisbe, com el clero assistent a l’auto, es feren un tip de riure de l’explicació teològica del bondadós don Fernando Gómez Císcar. De tota manera, l’església sempre les ha volgudes fora del sacerdoci.

El bisbe també advertí de la manipulació lingüística en la meua adaptació, fent que l’ama de l’hostal on soparen Jesús i els apòstols, que era una esposa dèspota i castellanoparlant en el text timonista, es convertira en una dòcil i simpàtica esposa i canviara de llengua, gràcies a la presència de Jesús. És que com vostès no fan res per la normalització lingüística, l’he feta jo, li diguí.

Tornant a Canyissars, encara podríem subratllar el seu deler per governar amb mà dura. Fa poc ha reordenat la Universitat Catòlica, perquè “no me hacen caso”, es lamentava i ell vol que tothom l’acate. El cardenal està afectat de cesarisme i no és l’únic entre els governants de l’església.

Com la desviació del cesarisme sols la cura la democràcia, que evidentment sa eminència no sap què és, crec que els fidels catòlics haurien de fer alguna cosa, perquè qui calla atorga. Poden preguntar-se sobre la poca traça, o el poc ull de l’Esperit Sant elegint aquest personatge, entre tanta bona gent que hi ha en el clero valencià. També poden preocupar-se per saber què pensa fer amb Canyissars, el Papa.

Els no creients també tenim feina, sobre tot perquè aquesta gent reben diners de l’Estat. Malgrat que són emparats pel Concordat, han de complir unes regles mínimes i democràtiques, començant per les lleis. Han de pagar l’IBI dels béns immobles que tenen, han de fer declaracions de renda, han de complir la legislació en matèria educativa…

És necessari que canvie la situació, perquè serà millor per a tots. S’ha de denunciar el Concordat, perquè se’ls acabe la mamella dels diners públics. Com digué Crist, cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

Parle amb un amic de la quinta, Francesc. Comentem que quan érem joves i érem rebels (també hi havia joves d’ordre) teníem la certesa que ens governaven els més dolents, que eren els franquistes-falangistes, als quals s’hi afegirien els de l’Opus. Així, vam estar més de quaranta anys sofrint el feixisme, o siga l’hòstia, tu.

Les coses han anat canviant i aquella mala gent s’ha anat morint; el caudillo, ho féu al llit, cosa singular, perquè la púrria dels dictadors solia acabar malament; ací no tinguérem collons per a liquidar-lo. Aquella gent, antidemòcrata per convicció i per dedicació, s’ha anat reproduint i continuen manant, ara més o menys camuflats de demòcrates.

La història és un cicle que es repeteix i sempre ha passat que hi ha els bons i els dolents, com a les pel·lícules. Els dolents són els qui guanyen més sovint, perquè els mou l’ambició, en molts casos desmesurada. Pel contrari, els altres, a més de bons són faves, molt sovint uns il·luminats; algú té vocació de màrtir. En general, l’esquerra anem avant i arrere, com els carrancs, i no remeiem res; això sí, posem pedaços.

Ara que ens hem fet vells i hem anat perdent facultats, i la història ens ha dut a on hi som, és el moment de preguntar-se: i ara què fem, on anirem a parar? Si mirem cap endavant la perspectiva és tenebrosa: més atur, més guerres, més contaminació, menys llibertats, menys cultura, més corrupció... I menys diners per a les pensions, hauríerm de dir els jubilats, que hauríem d’estar especialment amoïnats des que sabem que Rajoy s’ha gastat la meitat dels fons de les nostres pensions!

Si mirem cap endarrere, el passat és decebedor, la transició inclosa. Com és possible que els qui s’aprofitaren durant el franquisme, durant la transició, i sobre tot ara, hagen sabut embolicar la gent? Com els han votat i donat les majories absolutes, a l’empara de les quals han fet les depredacions que tots sabem? A aquesta gent que, com la Mare de Déu que és puríssima abans, durant i després del part, són corruptes abans, durant i després de cada elecció... I la gent els vota!

Coincidim que en la dreta tot és una pesta de corrupció, de malversació de cabals públics, d’evasió de capitals i d’enriquiment; entre ells, el més lladre és el millor. Mentre que en l’esquerra tot és un circ, a veure qui la té més llarga o és més guapo, més agut, més intel·ligent i tots volen ser els millors. I ser més d’esquerres que ningú.

Francesc opina que els dolents són molts, i més llestos que les rates, o més que molts, és que ens doblen, sempre ha estat així. Quan érem joves podíem pensar que acabaríem amb ells i férem alguna cosa, especialment equivocar-nos i per això estem on estem.  Així que, què fem?

Jo propose que deixem fer als joves, perquè tenen la vida per davant i ja sabem més que nosaltres, sobre tot en usar les noves tecnologies. Nosaltres hem de resistir, sense recança ni nerviosisme; sols així dormirem millor, i no dic si somiarem o no, perquè aquest és un altre entreteniment de joves, que ja no té sentit per a nosaltres. Somiar és patir l’endemà, i ja no estem per a trots. Quina parella d’andròmines!

Se’ns acaba la virtut, que és com deien dels cavalls envellits que ja no servien per a muntar l’egua. Ara són els més joves els qui, plens de virtut, han de rebel·lar-se. Nosaltres, si els recolzem, els ajudem i ens indignem amb ells, farem el que toca.

Els dolents, que formen com una pinya, ben units pels interessos que defensen, dominen mig món. Avancen cada dia a Europa, s’han enquistat en molts països africans i estan provocant cops d’Estat a sud-Amèrica: a l’Argentina, al Brasil, a Veneçuela... ara van a per Xile.

Nosaltres també som com una pinya, però oberta, assembleària, que va perdent els pinyons, a cada ventada. I no és el mateix. Per tot plegat, els qui tenim fills i més encara si tenim néts, tenim motius suficients per a estar preocupats. Açò sí que ens ha d’amoïnar. Quin món els deixem? Doncs, fatal. Amb tot el que ha passat, els deixarem un món pitjor del que rebérem!

Comentem les darreres notícies: el Rivera fent el mico a Veneçuela, i atacant Iglesias; Sánchez fent la mona, i atacant Iglesias; Rajoy, també, a Iglesias; tothom l’ataca, de tanta por que els fa.

Mentrestant, van endavant els judicis contra la màfia valenciana, amb Cotino al tall. Per la seua banda, Canyissars (el cardenal, normalitzat lingüísticament) ataca els fugitius i refugiats, els gays, les lesbianes i ja posats, a les dones en general. És una eminència en xenofòbia, en homofòbia i en ginefòbia.

Francesc torna a insistir que és molt curiós que ningú compte amb els partits nacionalistes bascos i catalans, com si no existiren, malgrat que seran vint-i-cinc diputats, o més, i hauran de comptar amb ells. Altres vegades ho han fet, els socialistes i els populars, pactant amb el PNV i CIU. És evident que ara hi ha el temor a l’independentisme,  però, s’hauran de fer a la idea. A Espanya no es podrà detenir la història.

Mira, aquesta sí que la veuran els fills i els néts, s’exclama Francesc i per això hauran valgut la pena les penalitats que hem passat i passem. Ja tenim, doncs, un motiu per a reanimar-nos. Hem de resistir.

.