A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

Parle amb un amic de la quinta, Francesc. Comentem que quan érem joves i érem rebels (també hi havia joves d’ordre) teníem la certesa que ens governaven els més dolents, que eren els franquistes-falangistes, als quals s’hi afegirien els de l’Opus. Així, vam estar més de quaranta anys sofrint el feixisme, o siga l’hòstia, tu.

Les coses han anat canviant i aquella mala gent s’ha anat morint; el caudillo, ho féu al llit, cosa singular, perquè la púrria dels dictadors solia acabar malament; ací no tinguérem collons per a liquidar-lo. Aquella gent, antidemòcrata per convicció i per dedicació, s’ha anat reproduint i continuen manant, ara més o menys camuflats de demòcrates.

La història és un cicle que es repeteix i sempre ha passat que hi ha els bons i els dolents, com a les pel·lícules. Els dolents són els qui guanyen més sovint, perquè els mou l’ambició, en molts casos desmesurada. Pel contrari, els altres, a més de bons són faves, molt sovint uns il·luminats; algú té vocació de màrtir. En general, l’esquerra anem avant i arrere, com els carrancs, i no remeiem res; això sí, posem pedaços.

Ara que ens hem fet vells i hem anat perdent facultats, i la història ens ha dut a on hi som, és el moment de preguntar-se: i ara què fem, on anirem a parar? Si mirem cap endavant la perspectiva és tenebrosa: més atur, més guerres, més contaminació, menys llibertats, menys cultura, més corrupció... I menys diners per a les pensions, hauríerm de dir els jubilats, que hauríem d’estar especialment amoïnats des que sabem que Rajoy s’ha gastat la meitat dels fons de les nostres pensions!

Si mirem cap endarrere, el passat és decebedor, la transició inclosa. Com és possible que els qui s’aprofitaren durant el franquisme, durant la transició, i sobre tot ara, hagen sabut embolicar la gent? Com els han votat i donat les majories absolutes, a l’empara de les quals han fet les depredacions que tots sabem? A aquesta gent que, com la Mare de Déu que és puríssima abans, durant i després del part, són corruptes abans, durant i després de cada elecció... I la gent els vota!

Coincidim que en la dreta tot és una pesta de corrupció, de malversació de cabals públics, d’evasió de capitals i d’enriquiment; entre ells, el més lladre és el millor. Mentre que en l’esquerra tot és un circ, a veure qui la té més llarga o és més guapo, més agut, més intel·ligent i tots volen ser els millors. I ser més d’esquerres que ningú.

Francesc opina que els dolents són molts, i més llestos que les rates, o més que molts, és que ens doblen, sempre ha estat així. Quan érem joves podíem pensar que acabaríem amb ells i férem alguna cosa, especialment equivocar-nos i per això estem on estem.  Així que, què fem?

Jo propose que deixem fer als joves, perquè tenen la vida per davant i ja sabem més que nosaltres, sobre tot en usar les noves tecnologies. Nosaltres hem de resistir, sense recança ni nerviosisme; sols així dormirem millor, i no dic si somiarem o no, perquè aquest és un altre entreteniment de joves, que ja no té sentit per a nosaltres. Somiar és patir l’endemà, i ja no estem per a trots. Quina parella d’andròmines!

Se’ns acaba la virtut, que és com deien dels cavalls envellits que ja no servien per a muntar l’egua. Ara són els més joves els qui, plens de virtut, han de rebel·lar-se. Nosaltres, si els recolzem, els ajudem i ens indignem amb ells, farem el que toca.

Els dolents, que formen com una pinya, ben units pels interessos que defensen, dominen mig món. Avancen cada dia a Europa, s’han enquistat en molts països africans i estan provocant cops d’Estat a sud-Amèrica: a l’Argentina, al Brasil, a Veneçuela... ara van a per Xile.

Nosaltres també som com una pinya, però oberta, assembleària, que va perdent els pinyons, a cada ventada. I no és el mateix. Per tot plegat, els qui tenim fills i més encara si tenim néts, tenim motius suficients per a estar preocupats. Açò sí que ens ha d’amoïnar. Quin món els deixem? Doncs, fatal. Amb tot el que ha passat, els deixarem un món pitjor del que rebérem!

Comentem les darreres notícies: el Rivera fent el mico a Veneçuela, i atacant Iglesias; Sánchez fent la mona, i atacant Iglesias; Rajoy, també, a Iglesias; tothom l’ataca, de tanta por que els fa.

Mentrestant, van endavant els judicis contra la màfia valenciana, amb Cotino al tall. Per la seua banda, Canyissars (el cardenal, normalitzat lingüísticament) ataca els fugitius i refugiats, els gays, les lesbianes i ja posats, a les dones en general. És una eminència en xenofòbia, en homofòbia i en ginefòbia.

Francesc torna a insistir que és molt curiós que ningú compte amb els partits nacionalistes bascos i catalans, com si no existiren, malgrat que seran vint-i-cinc diputats, o més, i hauran de comptar amb ells. Altres vegades ho han fet, els socialistes i els populars, pactant amb el PNV i CIU. És evident que ara hi ha el temor a l’independentisme,  però, s’hauran de fer a la idea. A Espanya no es podrà detenir la història.

Mira, aquesta sí que la veuran els fills i els néts, s’exclama Francesc i per això hauran valgut la pena les penalitats que hem passat i passem. Ja tenim, doncs, un motiu per a reanimar-nos. Hem de resistir.

.