COTINÍNIA, COTINITIS I PODEMOFÒBIA, PODEMITIS

COTINÍNIA, COTINITIS I PODEMOFÒBIA, PODEMITIS

En els Fets dels Apòstols (8:9-18-24), Simó el Mag volgué comprar el poder d’imposar les mans per baixar l’Esperit Sant, sobre el cap dels conversos, fent tot de miracles. Simó es quedà amb les ganes, perquè sant Pere li digué: “que es condemnen els teus diners i tu amb ells”. No hi hagué tracte, doncs.

Des d’aleshores, l’església considera que voler fer negoci amb les coses sagrades, com comprar càrrecs i apropiar-se dels béns espirituals és un greu pecat, que té un nom: la simonia, que ve d’aquest Simó, el Mag (no confogueu amb la sodomia, que ve de Sodoma i és una altra cosa). La simonia, o siga comprar càrrecs i apropiar-se dels béns de l’església, en el seu moment, fou una paraula nova, un neologisme.

Pel mateix motiu, crec que ens vindria ve disposar d’un altre mot que signifique fer negocis amb les coses sagrades, que no és el mateix, encara que s’assemble, a la simonia. És el que ha passat amb la visita del Papa a València. Per aquest cas suggerisc un altre neologisme que, en honor de Juan Cotino, hauria de ser cotininia. Amb el sufix –itis, també podríem formar cotinitis, que és la situació més patològica de la cotinínia.

Confie que el Vaticà acceptarà la proposta, sobre tot per si en altra visita del Papa a qualssevol país similar al nostre o gran ciutat, passa el mateix que a València i hi ha qui faça negocis “espirituals”. Pense en algunes repúbliques americanes i africanes, o en Nàpols i Sicília, o Xicago, Miami, etc.

Serien dos neologismes nascuts a València, gràcies a Cotino. Confie que la proposta anirà fent adeptes, fins que s’accepte als diccionaris. Estic segur que els periodistes, que són els grans difusors dels neologismes, se’n faran càrrec immediatament d’aquests, per la seua precisió i utilitat.

El pecat de simonia es perdona si hi ha penediment i contrició; altrament hi ha l’excomunió. En aquell cas, sant Pere digué a Simó: “penedeix-te de la teua maldat i prega al Senyor: potser ells et perdonarà. Veig que ets ple de fel amarga i que la maldat t’encadena”. Simó, penedit, contestà: “pregueu vosaltres al Senyor perquè no em caiga al damunt res del que heu dit”.

Si el pecat de cotinínia, hauria de tenir el mateix tractament que el de simonia, això ja depèn de l’església i dels seus canonistes. En qualssevol cas, l’hipotètic perdó als pecadors penedits no ha d’eximir-los de l’obligació de refer el frau, de tornar els diners, ni d’anar a la presó.

En el cas de la cotinitis s’hauria d’avaluar el grau de dependència dels afectats, i si en alguns casos podria ser una eximent la seua morbositat. No és el mateix que a un pobre sagristà se li torbe l’enteniment i pose la mà a l’almoiner per anar-se’n de putes, que uns personatges notoris que es lucren de manera freda i calculada amb la visita del Papa. Per a aquests no pot haver-hi cap excusa ni eximent, per molt que se’ls torbe l’enteniment. El mateix Cotino, tot nerviós, digué allò de “jo hauré posat la mà, però la pata no. Ai! Ho he dit al revés”. Doncs, a la presó, a més a més per burro.

Un altre neologisme, també molt precís i útil, és podemofòbia, format pel nom del partit Podem (en castellà, Podemos) i el mot grec phóbos, sufixat –fòbia. Es tracta de l’aversió i/o terror que pateixen alguns líders socialistes al partit de Pablo Iglesias. El pànic que els entra és tan morbós que també podem crear el neologisme podemitis, que serveix tant per al castellà com per al català.

Als socialistes els passa com als populars i als ciutadans. Tots tres pateixen podemofòbia i podemitis i amb això tenen un gran problema. Especialment el tenen els companys del puny i la rosa, si volen participar en un govern d’esquerres i de canvi. Ho veurem en aquestes noves eleccions, si els resultats són els que es preveuen.

Fa poc vaig suggerir la formació d’un Front Popular, com el de 1936, encara que ja advertia que als socialistes els entraria caguera només de sentir-ho. Era una proposta valenta i grossa, i inacceptable per als socialistes, ho comprenc. Però, la que han fet els de Podem i els partits companys, de formar una candidatura conjunta al Senat, tampoc la poden acceptar?

Que els socialistes són la rehòstia, ja ho sabem de fa temps i els milions de votants que van perdent cada any també ho saben. Però, ells què volen? Que guanye la dreta i que patim quatre anys més de misèria econòmica i moral? No diuen que estan pel canvi? Que es deixen de galindaines i de futilitats, doncs, i que es decidisquen: o per l’esquerra o per la dreta.

La gent socialista o pròxima amb qui parle no entenen que puguen haver pactes d’esquerres, amb el PSOE inclòs, al País València, a les principals ciutats i la majoria dels pobles valencians, a Barcelona i a moltes autonomies i ajuntaments... i que no puga haver una llista conjunta al Senat. Si l’excusa que donen ara, que els podemites accepten un referèndum a Catalunya, no els impedia sol·licitar i exigir el seu vot per a la investidura de Sanchez, no s’entén el que pretenen en realitat.

Els socialistes s’han de fer mirar la podemitis i la podemofòbia que pateixen, o s’ho passaran molt malament, més encara. Si perden el tren d’esquerres que s’ha organitzat, amb la recent incorporació d’EU, l’electorat els castigarà i es quedaran a terra. Potser que el que volen és això, fracassar per a poder substituir Sanchez per la baronessa tartèssia Susana Díaz. Com són tan retorçuts, això és possible i que tot siga un projecte tan retorçut com ells.