AGAFEM-NOS LES CARTERES

AGAFEM-NOS LES CARTERES

 Diumenge passat vaig escriure al Repunt que “com ja no estem en l’època de les batalletes, dels manifestos dels sotasignants, ni de les maniobres fosques de cap salvapàtries, si ningú vol que m’hi torne a posar, que m’ho diga...”. En conseqüència, he rebut diversos correus demanant-me explicacions.

Joan Francesc, des de Sabadell, em diu que com ja no em pot llegir al Punt/Avui, “perquè t’han fet fora”, ell cerca els meus articles al meu blog, al google o en algunes publicacions, que els insereixen. Em diu que suposa que jo em referia “a les maniobres de Climent i si és així, posa-t’hi com abans, clar en català i amb poca broma”.

Un important periodista de València m’escriu que ha assistit perplex a la recuperació de Climent, amb tota la banda de l'empastre, dels amics, coneguts i saludats. Està per tirar-se a la droga, em diu, i em pregunta: “no dèiem que aquest individu ja n’havia fet prou de duros? Doncs, ja s’ha vist que no, i que hi torna”.

Des de Girona em demanen si sé com van les indagacions de la Guàrdia Civil sobre aquest senyor, perquè ja fa més de dos anys que es publicà a la premsa que li cercaven les puces. Es pregunten si “passarà com amb Fabra o Blesa i finalment no passarà res?”.

El correu més divertit és el d’un jove oriünd de Llombai que està molt enutjat per les maniobres borgiàstiques de Climent. Ja va escriure, quan exposaren a València uns pèls de Lucrècia Borja, la Brama entre dos llauradors i Alexandre VI, que mai s’ha atrevit a publicar. Supose que no li molestarà que done a conèixer un tast, concretament quan el Papa es pregunta: “qui és l’autor de la indecència/ de posar dins d’un anap/ i amb tanta estridència/ i sense permís del meu Sant Nap/ pèls de figa de Lucrècia”

A banda dels correus, he rebut uns tuits, dos dels quals molt divertits. El primer és d’un estudiant de Catarroja, en forma d’un càustic sil•logisme: “Si Llombai era dels Borges i Climent és de Llombai, Climent és Lucrècia Borja?”

Finalment, des de Palma de Mallorca, un professor de la Ribera, que hi treballa, m’envia un altre tuit, encara que dedicat a Enric Morera: “Morera ha caigut a la trampa, del capo de l’hampa. Que vigili bé la cartera”.

Altres persones m’han preguntat pel carrer, si vaig anar a la manifestació del dissabte passat a València. Doncs, no senyor. Ja fa molts anys que no hi vaig, com també deixaren de fer-ho Joan Fuster, Vicent Ventura i tants altres. A banda la lloable i bona fe de la gent que hi participa, crec que la intenció de l’organitzador és espúria i finalment fum de botja; o com pensí, quan jo treballava al seu antre, maniobres de distracció.

Així és que pense que estem on sempre hem estat: el País, en la inòpia; els il•lustres pensadors, en la figuera; els polítics, en el desconcert. Els furtacarteres són els únics que estan en la feina, mòmies corruptes incloses i els seus escolans. O siga, que continuem en la foscor i sols podem esperar que el senyor Montiel vaja fent net. Pot començar, per exemple, per vigilar els revivals pseudonacionals, qui els paga.
Per altra banda l’etapa de la Gran Depravació (1936-2016) es resisteix a acabar i, en conseqüència, la renovació democràtica que s’havia d’haver inaugurat amb la nova legislatura, ha  fracassat i s’ha d’esperar a les noves eleccions. Com si les eleccions foren una partida de mus, els polítics s’han dit: tornem a jugar, a veure si tenim més sort.

Hem d’agrair i felicitar Compromís i al capità Baldoví, per l’encert de presentar la proposta del Prado, que, evidentment, estava condemnada al fracàs. Els sinistres barons  i baronesses socialistes no volen un pacte a la valenciana amb els podemistes, comunistes, compromisistes, etc. En realitat, supose que tampoc a aquests els agrada massa haver de pactar amb els socialistes. Tapant-se el nas, però, sembla que tothom faria l’esforç i de fet Compromís ja ho ha demostrat amb el pacte del Botànic.

Jo que sóc totalment pactista, o siga que sempre he estat partidari de fer concessions a canvi de treure algun profit, perquè pactar és fer política, sóc partidari d’un Front Popular, o siga d’un pacte com el que es formà en 1936 per a fer front al feixisme, ara al PP-C’s. Podríem fer un poc de memòria històrica. En realitat, la proposta del pacte del Prado es pot prendre com un eufemisme, per no dir el nom fatídic del Front. El problema és que als socialistes els entra caguera sols de pensar-ho.

Anem a unes noves eleccions i tots intentaran arrapar vots: els d’esquerres als d’esquerres, els de dretes als de dretes. No crec que hi hagen moltes fuites, d’un costat a l’altre; en tot cas, hi haurà abstencions, més per part de l’esquerra. La dreta s’organitzarà més, perquè s’hi juguen tots els negocis i l’statu quo de les corrupcions, tota la immunitat... No m’estranyarà que finalment guanye l’aliança Rajoy-Rivera, que és la que volen els cacics, la banca, la Merkel i el Vaticà!

Si finalment tot acaba així de malament, que vaja per endavant la meua maledicció als qui, per incapacitat intel•lectual, o per personalismes i ingenuïtat, permetran que continue la barbàrie del govern que hem patit aquests darrers i ignominiosos anys i que continue l’etapa de la Gran Depravació. Per una cosa o per l’altra, agafem-nos les carteres.