LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de novembre de 2014

M'agrada més dir que els corruptes són com les males herbes que no unes pomes podrides. Les pomes, quan en veus una al cabàs, la pots treure fora i així el seu podriment no contamina les sanes. Les males herbes, per molt que t'hi esforces en birbar-les, mai no pots acabar amb elles, ja que o han deixat llavors a manta que tornaran a germinar a la més mínima ocasió, o han creat una xarxa d'arrels que rebroten sense parar i per tot arreu. Jo crec que la corrupció actua així, com les males herbes i per això els corruptes no s'acaben mai, per molt que de tant en tant es faça una neteja del pati.

La corrupció més perillosa és la dels grans empresaris de l'especulació i la gran banca, que tenen la paella pel mànec (els diners); també ho és la política, perquè els qui s'hi dediquen se la saben tota i es fa difícil d'enxampar-los. De fet, entre aquests empresaris, banquers i polítics fan com una pinya i van tots plegats, repartint-se l'erari públic i malbaratant l'economia; actuen com les males herbes, que malmeten les collites dels nostres llauradors. Acabar amb aquestes males herbes, doncs, és vital si volem alçar el cap.

I com ho farem? Si no fora perquè som ecologistes i estem en contra de l'ús i sobre tot de l'abús de la química per a combatre insectes, males herbes i fongs, ja que els productes que s'empren provoquen danys i contaminació, sol·licitaríem que algun laboratori investigara una mena d'herbicida selectiu per a combatre els corruptes, de la mateixa manera que hi ha herbicides per als serrets dels arrossars, les verdolagues, etc.

Com no existeix cap herbicida anticorrupció, què farem, doncs? No ens queda més remei que confiar que birbant, o arrancant les males herbes amb les mans, com fan els llauradors, podrem fer un poc net, però sabent que no les acabarem mai. Els corruptes no els han acabat ni a la Xina!

En el cas d'aquesta gent, qui ha de fer la tasca equivalent és la policia, els inspectors d'Hisenda, els fiscals, els jutges, i el poble! Els primers, de la policia als jutges, s'han d'espavilar més, agilitzar més tot els processos, que es fan eterns. Però sobre tot és el poble qui pot rematar la feina, no votant cap corrupte més. Ni cap partit que protegisca i haja protegit els corruptes. Tan senzill com això.

Evidentment l'estat espanyol no és Finlàndia, ni Noruega, ni cap país amb democràcia avançada i, per tant, confiar que les urnes seran la solució és oblidar que el poble ha donat la majoria absoluta als corruptes populars, durant molts anys; l'exemple de Fabra a Castelló (mal exemple) és una prova ben propera. Malgrat això, la democràcia serà el que el poble decidisca. Però, a més a més, es poden fer altres coses totalment democràtiques, per a evitar que es repetisquen els resultats de les darreres eleccions, sense trair la voluntat del poble, i jo vull suggerir-ne tres.

La primera, que ja està fent-se encara que lentament, és investigar tots els draps bruts, des del rei al darrer mono de la fila, o siga des de dalt fins al darrer racó, poble o llogaret. Per cert que, a la vista de com va la moral sexual dels corruptes, la policia s'hauria de plantejar la conveniència de sospitar dels polítics que mantinguen una doble vida (cherchez la femme).

La segona, organitzant candidatures amples, com si diguérem fronts populars anti-PP/SOE amb l'objectiu de fer net i començar de zero; o siga, una cosa com la que proposa Artur Mas per a aconseguir la independència de Catalunya. Bravo per Mas!

I tercera, i per a després de les properes eleccions, a més d'una nova constitució i la independència catalana, s'hauran de modificar els codis penals perquè qui pose la mà a la caixa haja de retornar tot el que ha pispat automàticament, expropiant-li els béns si cal; a continuació, que els jutgen i tanquen a la garjola, però els diners per davant.

Bé, que ningú somie rotllos, perquè la xarxa d'interessos que estan en joc són poderosíssims. Espanya és una “maraña” d'interessos, impenetrable, com les selves centro americanes, segons m'explicava don Martí Domínguez, que no havia trobat la paraula catalana equivalent.

L'estat espanyol no dóna per a més i a tot estirar sols som primera potència mundial en esperpents, o siga i diccionari en mà, en deformacions grotesques i alhora tràgiques de la realitat. El darrer esperpent es diu el pequeño Nicolàs (el petit Nicolau?), que té bocabadats i bocabadades la població indígena. No sé exactament el que ha fet aquest jove amb cara de criatura, o el que l'han deixat fer, o l'han dirigit a fer, perquè tampoc vull saber-ho i no atenc la televisió quan toca el tema, ni ho llig els diaris.

De tota manera i pel que intuïsc o m'han contat, tant si aquest jove compta amb algú al darrere, o al costat, o si va per lliure i actua tot sol, es mire com es mire, el cas és esperpèntic. Com hi ha fotografies d'aquest fenomen de personatge, al costat de tanta gentussa? Què hi feia? Com li donaven corda? Ja sé que hi ha gent molt babaua, que si els ix un engalipador que els diu que els burros volen, s'ho creuen.

Quan jo vaig ser alcalde aparegué per Silla un personatge, absent del poble durant molts anys, el famós Roc, que començà a fer-se passar per mi i a estafar a la gent. Feia viatges i a l'ajuntament cridaren hotels d'Alacant, d'Astorga, de Saragossa... perquè l'alcalde havia deixat l'hotel sense pagar. O siga que s'havien cregut que aquella pobra ànima era l'alcalde de veritat i li donaren habitació i taula durant dies. Roc té moltíssimes anècdotes d'aquesta mena, que algú hauria de recomptar i contar-les. Sembla, doncs, que el petit Nicolau de Madrid és un esperpent, com el pobre Roc de Silla, encara que de més alta volada.

JOSEP ALAPONT, PORROT D'HONOR DE SILLA

JOSEP ALAPONT, PORROT D'HONOR DE SILLA

Article publicat a Levante-EMV, el dia 28 de novembre de 2014

El reconeixement que enguany fa l’ajuntament de Silla dels mèrits que reuneix Josep Alapont per a atorgar-li el Porrot d’Honor té un doble significat, perquè se li reconeix la defensa que ha fet dels interessos del camp i perquè és el segon llaurador que rep aquest honor en quinze anys (en 1999 fou Porrot Jesús Mas Zaragozà, Jesús de Punta).

Alapont s’ha esforçat en la defensa dels agricultors, sense desanimar-se mai, malgrat que no li han faltat motius. Ha fet tot el que ha pogut en benefici del camp, sense demanar ni rebre res a canvi; de vegades ni l’agraïment. La seua activitat en defensa del camp, com a president del Consell Agrari de Silla, ha estat claríssima en tot moment, mantenint posicions dures i valentes, en defensa del camp, i fins i tot oposant-se a les decisions municipals i, això tots els qui hem estat alcaldes o regidors d’agricultura, ho sabem molt bé.

També hi ha la seua tasca dirigint la junta local de la Sèquia Reial del Xúquer, institució que també compta amb ell en la Junta de Govern. Gràcies a la seua idea que en les reparcel·lacions de les urbanitzacions, la Sèquia té drets per les sèquies i els marges que aporta, argument que no era acceptat pels polítics i els tècnics, fins que finalment ha estat reconegut per tothom, la secció local de Silla disposa d’una de les economies més sanes i els agricultors poden estalviar-se molts diners cada any.

La seua contundència contra els transvasaments de l’aigua del Xúquer al Vinalopó, des de Cortes, i perquè els excedents se cedisquen des de l’Assut de la Marquesa, ha estat exemplar. Així mateix la seua contundent oposició a l’abocament de les aigües de la depuradora de Pinedo a l’Albufera i a la mateixa Sèquia Real a l’altura de Benifaió, per a regar els camps de Silla.

La claredat i la sinceritat d’Alapont i el seu sentit del deure, fa que pràcticament siga insubstituïble, en les dues institucions. Ell, però, m’ha manifestat moltíssimes vegades que intenta deixar els càrrecs, però que no el deixen. Jo sempre l’he animat a continuar, perquè està fent-ho molt bé, tot i reconeixent-li que té raó d’estar disgustat i fart. Jo sé que continuarà, perquè és imprescindible.

Per altra part vull creure que els polítics que li atorguen el Porrot no ho fan per quedar bé i prou, sinó que, a través d’Alapont, també reconeixen el valor i la importància del treball agrícola. El camp és l’activitat més abandonada de totes, la que pateix la crisi més que cap altra. En aquest sentit sé que Alapont agrairia més que els pressupostos municipals tingueren més aportació per al camp, que el premi que li donaran avui, a les 8 de la vesprada, al Teatre de la Plaça.

Serà un acte just i a mi em complaurà especialment, perquè de tota la meua activitat política al poble, la més satisfactòria ha estat, sense cap dubte, treballar amb l’estellaor pels agricultors de Silla.

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

ACABAR AMB ELS LLADRES ÉS UNA UTOPIA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de novembre de 2011

Il·lusionats perquè el nou partit Podem ha fet seu el vell desideratum d'acabar amb els lladres, que és el que havíem estat exigint des d'altres partits, com Compromís, vull donar un vot de confiança a aquesta possibilitat, perquè si s'aconseguira (entre tots) fer una porga radical de xoriços, seria perfecte. I encara més si, mitjançant la “justícia” recuperàrem els diners que ens han furtat els polítics, els banquers i els especuladors, ja seria massa per a la carabassa.

Pensem en la possibilitat de fer tantes coses, perquè tindríem diners a cabassos, exactament els que s'han papat entre quatre. I tindríem també tots els diners que ens estalviaríem amb la desaparició de les comissions als corruptes, i si cap polític tornava a fer l'egipci mai més, millor.

Continuem pensant, perquè passarien moltes coses: baixarien els costos i sobrecostos de les obres públiques. Ens costaria menys la construcció d'escoles, hospitals i carreteres. I les urbanitzacions, també serien més barates. Ens abaixarien els impostos, perquè nadaríem en l'abundància, com els suïssos. Estudiar seria més barat per als nostres joves i hi hauria més beques i s'ajudaria els dependents. I les pensions apujarien com ho fa el cost de la vida. I hi hauria diners per als investigadors, i abaixaria l'IVA dels llibres i de la cultura. I es podrien crear milions de llocs de treball... O siga, que açò seria com en el conte de la lletera, guai, si s'acabaren els lladres.

Però, els polítics de casta, els periodistes a sou, i els analistes i entesos ja han dit que açò és una utopia, que seria el caos. Una utopia és la concepció imaginària d'un govern ideal, segons Thomas More, però no impossible de realitzar. Si no és possible imaginar que es pot acabar amb els lladres, això sí que és una invocació a continuar en el caos. Per tant, acabar amb els lladres hauria de ser un compromís de tots els partits polítics, començant pel PP que és el que en té més. Això no és possible, senyors del PP?

En maig del 68, a París, els estudiants que posaren la República Francesa i els polítics contra les cordes, deien: “soyez réalistes, demandez l'impossible”, o siga, sigueu realistes, demaneu l'impossible. La situació de França era molt pareguda a la que estem patint ara, al cap de mig segle. I si aquells joves revolucionaren França, perquè no hem de poder-ho fer nosaltres?

Jo tinc el costum de fixar-me en les cares de la gent, quan adopten un posat greu, més encara que en les paraules que diuen. Les cares són l'espill de l'ànima i les paraules se les emporta el vent. Doncs bé, els polítics populars quan més parlen més menteixen i això ja ho sap tothom, encara que ells no paren de mentir. Però, i la cara? Quina cara se'ls està posant? Crec que de cagalló.

Quan han sentit que s'ha d'acabar amb els lladres i que s'han d'acabar les col·locacions que fan les grans empreses als polítics, quan deixen el càrrec (les portes giratòries), fixeu-vos-hi, perquè encara que intenten dissimular-ho, no poden i sembla com si s'estigueren cagant.

Als qui no som de la casta, per què ens ha de fer por la utopia d'aquesta gent jove? A mi no me n'ha fet mai i per això, quan els indignats organitzaren la revolta de l'any passat, m'hi posí del seu costat i de la utopia que proposen. I recomaní els amics que ho feren i ara mateix estic recomanant-ho a la gent del meu partit (Compromís) i a la gent que conec.

En realitat, tot aquest moviment semiorganitzat encara, però coratjós, ja està fent el seu efecte i han començat a desaparèixer patums, fariseus i carcamals; començant pel senyor Juan Carlos i altres. Fins i tot casos com els dels fantasmes Monago i Granados, no haurien tingut tanta ressonància com n'han tingut, si no haguera hagut el clima d'exigència moral que s'ha posat en marxa en el si de la societat.

La pel·lícula dels anys malmesos fins avui, ja no l'ha podem rebobinar i no es poden demanar explicacions retroactives als polítics que, al llarg dels anys que portem de democràcia, han viatjat de gorra a follar-se una amigueta a càrrec del pressupost, o han protagonitzat una escopeta nacional. De la mateixa manera és impossible fer un repàs de totes les mangarrufes i comissions corruptes que s'han embutxacat molts polítics. Una causa general no és possible, segurament. Però que qui la fa, si el pillen que la pague, això sí que és possible. En aquest sentit està per veure en què acaben els casos que té la justícia entre les mans...

No ens enganyem, perquè fins ara tots desconfiàvem que la corrupció de l'estat espanyol pogués tindre solució. Ara, però i mira per on, sembla que sí que la pot haver. Així que és l'hora que tothom ha d'elegir amb qui està, si amb els qui diuen que sí que és possible fer tots els canvis que anuncien, o amb els qui diuen que no. L'alternativa és el canvi i la regeneració o no fer res i seguir com fins ara. Jo, que ja sóc massa major, estic convençut que cal fer un profund canvi en la societat i si fora jove, no m'amoïnaria i m'hi posaria a la feina, per a aconseguir una societat més justa.

I, per descomptat, i ho dic com un homenatge a Catalunya, també per a aconseguir l'autodeterminació de tots els pobles sotmesos contra la seua voluntat. Supose que en aquest punt no hi haurà cap dubte entre aquests joves revolucionaris. Quan jo era jove dèiem que l'alliberament de la classe obrera, l'alliberament de la dona, l'alliberament sexual i l'alliberament nacional, i tots els alliberaments, tot era el mateix. Supose que ara també serà així.

CATALUNYA TRIOMFANT...

CATALUNYA TRIOMFANT...

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de novembre de 2014

Doncs, això és el que crec, que Catalunya va triomfant i que finalment tornarà a ser rica i plena. Tenen raó en demanar la independència. Per això felicite els catalans i les catalanes, germans d'allà dalt; també a Mas i els convergents, als republicans, als d'Iniciativa i als de la CUP, per les següents raons.

A Mas, perquè ha mantingut el tipus amb molta dignitat, ferm i decidit a aguantar les impertinències espanyoles, com li correspon a un president de Catalunya. “Aquí estoy yo”, advertí, per si el cercava la policia, el fiscal o l'exèrcit, fent-se'n responsable de tot el 9-N. I el felicite perquè ha sabut suportar amb claredat les contrarietats del cas Pujol i família, i l'actitud indecisa de la gent d'Unió, amb Duran al cap.

Felicite Junqueras i ERC pels avanços electorals que estan tenint, i pel seu republicanisme. A Herrera també, perquè malgrat la poca venda que actualment té el comunisme, ha estat molt coherent amb el que s'havia compromès a fer. I als de la CUP, perquè són maulets, sobre tot.

No puc felicitar els socialistes, que han fet el paper que s'esperava, o siga el ridícul; allà ells amb les seues indefinicions i incoherències. També han fet el seu trist paper anti-català Rivera i els seus ciutadans, tan contundents en la seua posició espanyolista i minoritària. Però sobre tot, qui més lamentables i furibunds han estat són els miserables populars, amb la bocamolla, morruda i apocalíptica Camacho al front.

Malgrat tots els entrebancs del govern de Madrid, el que esperàvem que passara el diumenge és el que ha passat: que la societat catalana ha manifestat, de manera civilitzada i davant de tot el món, la seua voluntat de trencar palletes amb Espanya. Els més de dos milions de vots partidaris de la independència parlen per si mateix. Tothom ha reconegut l'èxit, menys el govern espanyol.

Al cagadubtes de Rajoy li semblen pocs aquests dos milions i escaig de vots, i diu que el diumenge fou un fracàs per als independentistes, perquè segons ell no tothom anà a votar i els qui ho feren eren sols un terç de la població (!). Aplicant aquest extraordinari criteri que vol aplicar a Catalunya, en les eleccions generals de 2011, a ell no el votà ni la quarta part dels espanyols i les espanyoles (10 milions d'un total de 46 milions) i per tant no hauria d'haver guanyat. O no és així? A tot el món no funciona que els qui no voten no compten i que els que valen són els vots que s'exerceixen?

En realitat és igual el que diga Rajoy i el govern central, perquè políticament la batalla la tenen perduda. A més a més, ja no saben per on tirar. Alguns demanen tancar a la garjola en Mas, altres suprimir l'autonomia, fins i tot enviar l'exèrcit. Res de tot això seria cap novetat, perquè Madrid ja ho ha fet sempre que ha pogut i Catalunya sempre ha resistit.

No hi ha cap historiador a Madrid que puga explicar a Rajoy la inutilitat històrica de les repressions contra Catalunya? No hi ha cap analista polític al servei de la Moncloa que li explique a Rajoy que quanta més repressió s'exerceix sobre un poble, més augmenta la resistència? La resposta és que no, que no n'hi ha ningú, perquè en realitat estan convençuts que ells són els bons i que Espanya és una, grande y libre, i que, per tant, els catalans són els dolents.

Els qui en saben un poc més, un poquet, diuen altra cosa. Per exemple, Gallardon, abans de deixar el càrrec de ministre, digué que una Catalunya independent seria un desastre per a Espanya. I un altre que tal, l'inefable i insuportable Marhuenda (La Razón) insistia en un debat televisiu que els andalusos i extremenys s'ho passarien molt malament si Catalunya se n'eixia, perquè, com podrien seguir cobrant? Tot de despropòsits.

Sincerament crec que s'ha d'encetar una nova política entre Espanya i Catalunya, que tanque definitivament la ferida que portem a sobre, des del segle XVIII. Com tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, nosaltres també, i aquesta és la qüestió: per què no ens deixen votar? Perquè els espanyols són víctimes de la seua retorçuda interpretació de la història que, com nosaltres en tenim una altra, impossibilita l'enteniment mutu. Per tant, no hi haurà cap possibilitat d'entendre's civilitzadament.

Aleshores, no queda cap altra eixida que la que ha anunciat Mas: unes eleccions anticipades i plebiscitàries i a veure els vots que obté cadascú. Si com ha passat el diumenge passat, la majoria vota els partits independentistes, s'haurà acabat la discussió i hauran de seure a pactar els dos bàndols com s'han de repartir els fills i les propietats, perquè o ho fan a bones, o s'han de posar en plets.

Bon colp de falç!