AIXÒ ÉS EL QUE TENIM

AIXÒ ÉS EL QUE TENIM
Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de gener de 2012

El que tenim és el que estem veient: que la dreta franquista continua activa, organitzada i poderosa. Això ja devia imaginar-s'ho aquell poca solta de Franco, que assegurava que quan estiraria la pota ho deixaria todo atado y bien atado. I en efecte, veieu-los, sense cap vergonya, senyors de bancs, d'empreses, de mitjans de comunicació, de l'església, de l'exèrcit, de la “justícia”... i fins i tot del Reial Madrid; sembla que tenia raó aquella mala bèstia. Aquesta gent, encimbellats dalt del curumull de tot el poder fàctic que tenen, controlen i ho compren tot, i extorsionen i segresten la voluntat del poble; todo atado y bien atado. No ho dic amb resignació, sinó tot al contrari, amb la convicció que com això és el que tenim, és contra això que hem de continuar treballant i lluitant, sense defallir: la guerra no ha acabat i en això sí que s'equivocà Franco!

No vull entrar a fer valoracions directes dels escàndols més actuals que està protagonitzant aquesta gent, perquè ja n'he dit, i de bestreta, tot el que pensava i pense del cas que s'acaba de jutjar, de Camps i de Costa, i dels que estan en marxa (Fabra, Gürtel, Pinedo, Alacant...). Solament dues línies per a insistir que el cas Gürtel encara no ha acabat i que, per tant, els coets que estan tirant els populars se'ls convertiran en bombes fètides. Crec que això qui millor ho sap és Rajoy, ja que ha reprovat a tota la colla valenciana, mostrant una desconfiança total fins i tot per ministrables com el tal Gonzàlez Pons.

Vull, però, entretenir-me en una reflexió i és que tot aquest escàndol de Camps ha coincidit amb el clímax de la crisi econòmica i el canvi de govern a Madrid i a València. Curiosament, com ara s'ha evidenciat la barbaritat de la gestió de la Generalitat en els darrers 16 anys (Zaplana-Camps), Rajoy s'ha quedat sense coartada per a responsabilitzar els socialistes de tot el caos amb què s'ha trobat. Quina casualitat, no? Tres autonomies (Balears, Madrid i València) governades pels seus, són les més mal gestionades, les més empenyorades i on més casos de corrupció s'han produït, de manera que gran part de la culpa de la crisi de l'Estat la tenen les mateixes autonomies populars! Així que el problema de Rajoy és endreçar tot el desficaci i tot el caos dels seus, o siga d'ell.

Ara bé, com això és el que tenim, el que importa ja no és lamentar-se més, sinó passar a l'acció. Els socialistes valencians no han de dubtar a recórrer el cas dels vestits al Suprem, com no s'ha d'evadir el PSOE, en general, de les responsabilitats en el cas de Blanco, ni en les subvencions andaluses... CIU també hauria de depurar responsabilitats, decididament i valenta, dels seus casos particulars i dels de Catalunya, caigui qui caigui. I així, uns i altres haurien d'acceptar que han convertit l'Estat espanyol en una escaparata, que tothom mira i que ocupa pàgines a tota la premsa mundial; i això fa que tinguem la credibilitat per terra i, en conseqüència, que les notes de qualificació de les agències financeres siguen tan negatives.

He deixat fora els partits de poca representació, no perquè no meresquen el meu respecte, o perquè crega que el seu paper no té importància, sinó per tot el contrari; jo en forme part (Compromís-Bloc) i estic convençut que tenim molt de joc, si sabem com fer-ho: perquè podem ser el contrapunt a tanta misèria dels poderosos i perquè som els únics que podem ser crítics amb la situació i, a més a més, creïbles. Per tant, l'obligació dels BNG, del PSM, de Compromís, d'EU, etc. serà no defallir i continuar descobrint pastissos, denunciant les corrupcions, presentant alternatives... I sense deixar-se ensarronar, perquè la temptació, moltes vegades, és creure que cap dels dos grans partits són de fiar; no ho són.

Parlant de temptacions i de corrupcions, com això és cosa del dimoni, tothom pot tindre en un moment donat un amiguito de mi alma que li faça pessigolles i, donat el cas, la qüestió és saber resistir-se i dir que no. Per això és tan important l'actitud oberta i franca de polítics com Morera, com Mònica, com Baldoví, com Ribó... Parlar clar i ser honest és la millor garantia perquè el dimoni s'ho pense dues vegades abans de temptar-te i vull posar per exemple que els quatre anys que vaig ser alcalde de Silla no vaig rebre cap visita ni aproximació de cap Bigotis, i si algú ho intentà degué de desistir, perquè ni m'assabentí. El meu eslògan era: ni putes, ni misses ni ranxaes.

Ara bé, no sols hi ha mentides i mangarrufes en el món de la política, perquè especialistes en xoriçar n'hi ha per tot arreu. Ara mateix, per exemple, sé de l'intent de passar el mort del tinglado d'Eliseu Climent (el Siglo Valenciano) al primer babau que s'hi preste, invocant l'honor de la pàtria, segurament; o siga que, el famós furtamantes, que s'ha menjat la carn (subvencions), vol deixar que els altres rosseguen l'os? Com seria un error que ningú caigués a la ratera “pseudo-nacionalista” que estan calant, per això ho dic.