CONTRA BISBES I "RETOROTS"

CONTRA BISBES I "RETOROTS"

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de gener de 2014

Sol passar-me, de tant en tant, que tinc ganes de desfogar-me contra la rècula de bisbes i capellans dolents que pateix la societat. Em passa com a Pancho Villa, qui, com contava la vídua en una entrevista que li feren a la televisió, quan veia un xinès procurava aguantar-se, però a poc a poc anava posant-se vermell, i més vermell, fins que no podia més i ordenava: que le corten las orejas! Si jo fora tan vehement com el general, potser que em passaria alguna cosa pareguda; sort que tenen els capellans, doncs, que sóc pacífic.

Jo en lloc de posar-me vermell i vermell, vaig guardant l'enuig que em provoquen, fins on puc. Avui és dia de desfogar-me, perquè tantes festes m'irriten, i perquè me'n recorde del iaio, que era republicà i menja-capellans.

Parlaré dels temes més grossos que em venen al cap o que més m'amoïnen. El primer és, sense cap dubte, la posició misògina, antidemocràtica i antihumana d'aquesta gent en el tema de l'avortament. Com són tan foscos (Rouco té fins i tot veu cavernosa i de cassalla, com Rita Barberà), mantenen que la dona no és lliure per a decidir el que vol fer del seu cos, que “ells” i el govern de dretes que patim han de decidir per elles i perseguir totes les interrupcions dels embarassos, fins i tot si el fetus està malformant-se o l'embaràs és producte d'una violació. Ells pontifiquen que els embarassos són voluntat de Déu i s'ha acabat! Gallardon diu que amén, igual que Le Pen, Cotino i els fanàtics que els segueixen, encara que es queden amb ganes de més sang i pensen que la nova llei es queda curta. Es tracta, doncs, d'uns cavernícoles miserables!

Menys tràgiques, però igualment significatives, són les posicions que manté l'església respecte del paper de la dona en la societat i en concret en el mateix negoci religiós: la dona queda exclosa de tenir cap paper important i ni poden ser capellanes, ni bisbesses, ni papesses (ja sabeu aquell que diu que hi hauria molta conya quan dirien, en lloc de Sa Santedat el Papa, Sa Santedat la Mama...). La feina de la dona, doncs, ha de ser: parir a destall i atendre el marit; fer feines assistencials, com netejar la roba del rector i fer-li el xocolate; posar-se a monges, etc. Del fet que Crist sí que duia apostolesses al darrere, ni pensar-ho, ni parlar-ne.

També m'han indignat sempre les posicions espanyolistes d'aquesta gent, que aquesta és una altra. Per què són tan defensors de la “unidad de Espanya”? No m'ho explique. Quina obsessió tenen amb Espanya? És per la Pilarica? I sobre les llengües altres que l'espanyola, per què tanta obcecació? És que les altres llengües dels altres pobles de la península no són tan cristianes?

Com la imatge que tinc gravada al cervell dels bisbes espanyols (Gomà inclós) aixecant el braç, cantant el caraalsol i beneint a Franco és tan punyent, aquesta imatge em fa un fàstic absolut. Tant com em fa la de Pius XII beneint les tropes feixistes que marxaven a la guerra, mentre es cagava de por davant de Hitler.

Concretant-nos en la llengua, tinc alguna cosa a dir. Quan s'anuncià que el bisbe àstur Osoro venia a substituir el cardenal manxec i que aprendria valencià i que s'hi posava a la feina immediatament, em quedí sorprès. El cardenal, que pasturava València durant 17 anys no havia aprés a dir ni bon dia en valencià (dues vegades vaig parlar amb ell, quan jo era alcalde de Silla, i done fe de la seua actitud irònica i enemiga). El nou bisbe, que no parlava bable, anunciava la bona nova. Han passat quatre anys i res, encara no s'atreveix a dir ni piu.

Tampoc s'atreveix a donar llum verda als textos litúrgics en valencià, que ja els té fets l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a l'espera del seu nihil obstat.

Un amic meu, que és capellà i en sap molt de la vida de palau, em diu que al bisbe el tenen segrestat. Qui? El tenen segrestat les forces més reaccionàries i blaveres de la ciutat, que pensen que és millor un bisbe mut que parlant com en els llibres. O siga que, donant per bo que el bisbe té bona fe i voluntat, resulta que no el deixen parlar en valencià! Si és així no m'explique per què no es rebel·la. Qui calla, atorga.

I fa uns dies que he estat a Mallorca, concretament a la Seu escoltant el cant de la Sibil·la, en un acte que presidia el bisbe valencià Salinas. El nostre il·lustre paisà podria fer un esforç, ja que no té blavers que el segresten, i millorar el llenguatge. És un esforç mínim, perquè el bisbe parla un bon català-valencià, però apitxat, i amb un poc d'interès podria fer-ho més normatiu.

Sobre els retorots, no tinc ganes de dir res, perquè em fan un fàstic que no puc suportar. Els veig grassos i lluents; repulsius. I si els he posats en el títol de l'article és sols per a cridar l'atenció.

Queden fora d'aquests exabruptes anticlericals una colla de familiars i d'amics, sobre els quals no tinc res en contra. Són uns pocs, però confie que no siguen l'excepció i que n'hi hagen més, que jo no conec. En primer lloc, encara que ja són difunts, dos tios meus, que eren bessons i aragonesos; sols parlaven en aragonès i vivien arrelats a la realitat d'aquells poblets de Terol; crec sincerament que si hagueren viscut a València no haurien format part de la caverna, ni estarien a favor de la llei de Gallardon, ni de Rouco...

Els altres amics ja saben, si em lligen, que m'estic referint a ells. Són rectors que parlen i fan missa en valencià, que no adulen ni el bisbe ni el govern, que no són blavers, que no estan d'acord amb la reforma de la llei de l'avortament, que estan a favor del reconeixement ple de la dona, que també els fa neguit veure els bisbes agafats de la mà dels poderosos... No són uns “retorots”, sinó uns rectors amb molta dignitat, que no arribaran a ocupar càrrecs. Ja ho dic, uns pocs amics.

Que tinguem, doncs, un bon any, millor que el terrorífic que acabem de deixar. Jo sóc dels que creuen que mentre hi haja tants milions d'aturats dir que estem sortint de la crisi és un insult i una vergonya, o siga que Montoro i Rajoy no tenen vergonya dient que la crisi s'acaba. A ells se'ls havia d'acabar, però el poder i les ganes de torturar-nos més.