LA XORRA DE BLASCO I ALTRES PENQUES
Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 de gener de 2014
Encara que els nostres diccionaris no ho admeten, tindre molta xorra és
tindre molta sort; la xorra també és el penis. Com en castellà també els passa,
el diccionari de la RAE sí que accepta el mot, amb les dues accepcions. Jo crec
que nosaltres podem i devem de fer el mateix, sense considerar que el mot siga
un castellanisme, que no entenc el perquè, ja que el mot és vivíssim i
esplèndid. Mentre els nostres acadèmics s'ho pensen, jo he decidit fer-ne ús,
concretament per a referir-me a la xorra de Rafael Blasco, en el sentit de la
seua sort. De passada citaré altres individus que també tenen xorra o sort.
De Blasco, que podríem considerar el paradigma de la paradoxa, el prototip de
la desvergonya i considerar-lo mestre en camuflatge, s'han dit i s'estan dient
moltes coses, però mai no se sabrà tot, perquè és astut com una rabosa i sap
esmunyir-se com les anguiles. A la vista està que és un manipulador, un farsant
i un truà i només cal llegir les seues respostes al jutge, quina barra! Com
sabem, estan jutjant que s'hagen robat els diners públics destinats a ajudes a
les ONG (Haití i Nicaragua) i ara sabrem també si ell mateix també n'ha
robats.
Però no és del cas que s'està jutjant que vull parlar, sinó que faré unes
reflexions sobre la seua història política i les seues manipulacions. La seua
trajectòria política és impressionant i camaleònica i va del PCE, passant pel
MCE, FRAP, PSOE, i Convergència Democràtica Valenciana, fins arribar al PP. La
llista ja ho diu tot. Les seues insegures conviccions o ideari canviant no són
simples canvis de jaqueta, sobre tot perquè li han permès ocupar, en totes les
organitzacions en què ha estat, càrrecs importants. La pregunta que cal fer-se
és com ha estat possible que aquest individu s'haja passejat tan impunement per
la política? Com és que l'han deixat fer i l'han deixat anar, sense més?
Se sap que el FRAP sospità d'ell quan aconseguí fer-se l'escàpol, en les
batudes de la policia, sobre tot la que va haver a la frontera (La Jonquera).
Sabem que Lerma el féu fora del PSOE arran d'unes denúncies urbanístiques de
corrupció en què hi estava implicat. Sempre se salvà, però sobre tot tingué
molta xorra quan un altre individu de la seua talla i moral, Zaplana, li
facilità l'entrada al PP, que és on ha estat fins ara i d'on encara,
descaradament, està cobrant.
En la maniobra de Convergència Democràtica Valenciana va coincidir amb un
altre individu, Eliseu Climent, que també té molta xorra. Aquests dos
personatges es coneixien de lluny, quan aquell vivia de la “clandestinitat” i
l'altre anava formant el seu tinglado d'empreses dites nacionalistes, a costa
d'ingenus com jo. Durant la presidència de Lerma, Climent féu esplèndids negocis
amb els socialistes i Blasco hi era entremig. Però les relacions es feren més
estretes quan Blasco intentà organitzar Convergència Democràtica Valenciana.
La proposta implicava Unió Valenciana i el Partit Valencià Nacionalista, que
era una escissió d'Unitat del Poble València. Climent hi era al darrere
d'aquella escissió (La Tercera Via). Per cert, tinc extraviat uns versos que
dediquí a la maniobra, que comencen així: La Tercera Via és una estrofa monorima,
inventada per Climent, etc. Hi eixien Martí, Mira i altres i recorde que a
Fuster li féu molta gràcia. Crec que la publicaren a la Túria. Si ningú sap res,
o té una còpia, li agrairé que m'ho faça saber.
Un altre individu amb molta xorra és Josep Maria Felip, d'una trajectòria
política similar a la de Blasco, encara que té en el seu haver un intent
d'entrar al Bloc, que fou avortat a temps. D'ell s'ha de dir que sempre s'ha
tingut la sospita que era un espieta, retorçut i silenciós i per tant de poc de
fiar. Qui si que se'n refià fou, evidentment, Blasco. Hi ha la qüestió de la
seua adscripció a la maçoneria, que aquesta sí que és bona. Cal suposar que ja
l' hauran expulsat a la tenebra exterior, amb deshonor i si no és així, pitjor
per a l'ordre.
En aquest País hi ha més penques, evidentment, però avui ja en tenim prou amb
aquests. Ara hem d'esperar a veure si se'ls acaba, per fi, la xorra o no. Alguns
periodistes ja han dit que Blasco, Felip i la resta d'encausats, ja són uns
cadàvers polítics. Jo no ho tinc tan clar. També es digué de Climent, quan
afloraren els draps bruts dels seus negocis i res.
Un amic meu, que creu en Déu, tracta de convèncer-me que si falla la justícia
dels homes, com està fracassant en aquests casos de la corrupció, encara podem
confiar en la justícia que es farà, de manera inapel·lable i contundent, en el
juí final, quan compareixerem a la vall de Josafat i la sibil·la ens posarà a un
costat o a l'altre, els bons i els dolents. “D'allí no ens escaparem ningú i a
uns i a altres se'ns acabarà o el patiment o la bona xorra”, em diu Enric. La
ingenuïtat del meu amic és admirable.
Jo preferisc creure, evidentment, en la justícia humana i vull confiar en la
feina que fan els jutges (alguns), que qui la fa que la pague i que la justícia
siga igual per a tots. Aviat sabrem si és així, amb el cas Blasco, el cas de la
infanta, el cas Gürtel, etc. I finalment un apunt tributari que té a veure amb
el pagament de l'IVA, amb els diners en A i en B i en definitiva amb la
declaració de renda. A la vista que les màximes autoritats defrauden hisenda (la
Casa Real, el PP, els diputats, els sindicats...) i que l'església catòlica no
paga ni xapa, proclame que ens sentim alliberats de cap obligació a ser justos i
que fem com ells, perquè fer com fan no és pecat. Si els qui manen no tenen
escrúpols, per què n'hauríem de tenir els súbdits?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada