diumenge, 26 de gener de 2014

ELS XORIÇOS NO ATUREN

ELS XORIÇOS NO ATUREN
Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 de gener de 2014
 
Pere, que és una bona persona, dels que no maten ni una formiga, em retreu que sempre parle del mateix tema, dels corruptes, i que li agradaria llegir alguna cosa més optimista, algun tema que no siga tan cruel com les misèries dels xoriços de cada dia. Fa temps em demanava una cosa pareguda, des de Mèxic, Eduard Giner.
Li dic a Pere que això no és possible, que podria donar-li el gust, però que no tindria cap sentit, i que seria com perdre el temps. Els malfactors, talment com Satanàs, mai no dormen i, per tant, nosaltres tampoc no hem de dormir. Precisament això és el que ells voldrien que férem, que els deixarem estar i que ens dedicàrem a tocar el flabiol.
Li explique que la nostra és una societat pusil·lànime i poruga i que si ens passa el que ens passa, és perquè ens ho mereixem. Que mire, sinó, el que estan fent els ucraïnesos, o no fa molt el que feren els grecs, i més prop encara tot el que han estat capaços de fer els burgalesos, els burgalesos!
Al món hi ha pobles valents i pobles covards, d'aquests darrers ho som especialment els valencians, uns merdes, li dic. Som el país amb més polítics corruptes del món, i què? La premsa ens informa cada dia d'un nou episodi de corrupció, sempre a càrrec de la nostra butxaca, i la gent no diu ni piu. A tot estirar, alguns comentaris de cafè i prou. Ací no passa res, va, passa'm el vi!
Avui mateix, un dels encausats de la depuradora de Pinedo li ha dit al jutge que porta el cas, que el que està investigant és la xavalla, la “calderilla” que diuen els espanyols, perquè el frau és el triple o més del que creu el jutge. Li recorde a Pere que l'estafa d'Emarsa, com totes, les estem pagant nosaltres, el poble. I què? Ací no passa res.
El famós don Martí Domínguez, que en l'any 1958 s'atreví a criticar el règim franquista i que per això el feren fora de la direcció de Las Províncias, vingué a Silla a donar una conferència, no recorde l'any, però seria per 1973 o 74 (qui organitzava l'acte fou Lluís Martínez). Des del seu prestigi moral i polític, ens criticà i ens encoratjà als valencians, amb unes paraules que se'm quedaren gravades: “els valencians som unes Amparitos, engronsant-nos i ventant-nos amb un palmito a la mà”. Crec que al dia d'avui tot continua igual.
Per tant, amic Pere, mal que et sàpiga jo vull fer com don Martí i no pense callar-me mai. Per altra part és el que he fet tota la vida i criticar és el millor que sé fer. Tu t'has dedicat a la política, em diu. Correcte, a la política crítica, li dic. A la crítica en els dos sentits: a opinar de manera raonada sobre les qualitats i els defectes dels polítics; i a censurar i blasmar sobre el que fan malament.
Pere em recorda que en algun moment m'ha llegit que reclame que la gent es faça més guerrillera. I tant, li dic. Crec que un dels errors que cometem, especialment els nacionalistes, és que som pacifistes, sobre tot ara. Al llarg de la història hem estat més valents i enguany que commemorem la guerra de Successió és un bon moment per a pensar-hi.
Recorde, per exemple, l'uix que ens provocava, als de la meua generació, fer la mili. Com érem pacifistes i no érem franquistes, i com encara no existia l'objecció de consciència, no teníem més remei que deixar-nos reclutar. Pensàvem que aquell era un temps perdut, de no fer res i d'envilir-nos. Una desgràcia, en definitiva. En conseqüència, posàrem poc d'interès a aprendre a fer la guerra, a fer ús de les armes, ni a defensar-nos en cas d'un atac, etc.
Açò és una història, la de la mili, que la gent jove no pot comprendre. Encara recorde que uns jovenets anarquistes em feren una entrevista per a “La puça i el general” i arribats en aquest punt em preguntaren perquè no m'havia declarat objector. Perquè això no s'havia inventat, encara; en el meu temps l'única opció era la de declarar-se pròfug o desertor.
Ja ho veus, Pere. Mentre “ells” es preparaven i es dedicaven en cos i ànima a l'exèrcit nosaltres pensàvem en l'objecció, o en la deserció. I això és el que tenim. Estàs molt bel·licós, avui, em diu Pere. I hi ha per a estar-ho. Des de Madrid, des de la FAES, des de tots els cantons del PP, no aturen. I el memorial de greuges cada dia es fa més gran.
Si és la qüestió dels robatoris i la corrupció, ja veus com van els diaris. Des de cal mateix Rei, fins al darrer mico de l'escalafó, tothom ha posat la mà al calaix, i hi posa cada dia. I si és la qüestió “ideològica” també ho veus, com va el tema del referèndum català, o com continuen posant-nos impediments a tot, ara mateix tallant Catalunya Ràdio...
Pere s'anima i fa una pregunta: si algun periodista fera el recompte de tots els milions robats que estan judicialitzats; i de tots els milions robats, però que encara s'estan investigant; i dels milions que estan “evadits” en els paradisos fiscals; i de tots els milions que estan malversats en magnificències ruïnoses; i de les comissions que s'han embutxacat tanta gent, des dels més prohoms, als més rates. Si algú fera aquest recompte, n'hi hauria prou per a acabar amb la crisi?
Avui diumenge, és el dia de sant Sebastià a Silla. Pere i jo esmorzem a la plaça, mentre passegen el sant. L'esmorzar que ens hem fet ha tingut un to amarg, però ha estat profitós. Com els xoriços no aturen, nosaltres tampoc.