LA CONFESSIÓ DE COTINO

LA CONFESSIÓ DE COTINO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de juny de 2014

He tingut un malson: he vist el senyor Cotino donant-se cops de pit, mea culpa, mea culpa i aproximant-se a una de les garites o confessionaris de l'església. Curiosament, jo no entre a les esglésies sinó és amb intenció estrictament artística o historicista, i no m'explique com he somiat Cotino dins d'una església. L'home s'agenolla i comença a confessar els seus pecats. El capellà es veu que és amic i li dóna colpets al muscle, supose que per a tranquil·litzar-lo. Cotino està nerviós i posa cara de pena. Jo estic petrificat, amb la mirada fixada en aquella escena i la suor em raja esquena avall, gairebé com en una pel·lícula de terror... De sobte, Cotino i el confessor se n'adonen que hi sóc, escodrinyant-los, i es giren cara a mi, amb uns ulls que esgarrifen... Uuh! Em desperte mentre el cor em batega amb força.

Els somnis ja se sap que, des de Freud ençà, són objecte de moltes conjectures, per tal d'interpretar-los. Encara que no em refie un pèl dels qui saben interpretar-los, m'agradaria que algú m'ajudara i mantinc una conversa semiprofessional amb una amiga, Sara, que és psicòloga i que s'hi ofereix. Quedem també amb l'Enric, que és un altre bon amic.

Sara em diu que Cotino, “com ja ho has comentat més d'una vegada en els teus articles, t'obsessiona un poc; et passa el mateix amb Eliseu Climent. Crec que tractes d'oblidar-los, però el fet que de tant en tant apareguen als diaris, fent alguna de les seues mangarrufes, t'indigna. I això és el que et fa somiar amb ells. No crec que hi haja res obscur ni secret entre vosaltres, supose”.

Em diu que en el cas de Cotino, “a qui tu consideres un beato i una mala persona, com és de l'Opus, sempre el somies en contradicció amb les seues manifestacions religioses, perquè vols posar de relleu la seua hipocresia: la diferència entre el que diu que creu i allò que fa en la seua vida política, és total. Recorde com el ridiculitzares quan li dugué a Camps el llibre de Job, perquè li servira de consol durant el judici dels vestits de la trama Gürtel”.

Enric està en silenci i prenent notes; en realitat està fent versos. En acabant ens els llig: A Cotino per ser qui és/ no li han valgut de res/ ni les misses, ni el rosari/ ni tampoc l'escapulari./ Ha perdut l'ànima, a més a més,/ i tot per l'interés/ de fer la família més rica./ Com li han descobert el merder/ a vore ara com s'explica/ I de tot aquest afer/ qui s'alegra és Llucifer.

Enric és així i fa versos com Horaci; el problema és que, quan comença, és difícil aturar-lo. De fet, a continuació ens recita els versos que li havia dedicat a Mònica Oltra, que porta escrits en un paperet. En això fa com don Manuel Sanchis Guarner, que també escrivia notetes en trossets de paper, perquè aprofitava fins i tot els marges dels folis. Una jove portuguesa, que vingué a València amb una beca, a treballar amb ell, em deia que les seues notes la posaven nerviosa, perquè don Manuel escrivia as faldinhas, o retallets de paper.

Deixem que l'Enric ens llija els versos que porta escrits: Un partit de corruptes, el PP,/ mentiders, vils i retorts,/ lladregots de mala fe,/ han fet fora de les Corts /Mònica, que desimbolta/ els diu les veritats:/ hipòcrites! gentola! corruptes! descarats!

La conversa deriva cap als temes de moralitat i com Cotino és del gremi de les sotanes (Opus), en parlem. La religió, com el sexe, formen part de la vida íntima de les persones i per tant ningú ha de criticar ningú, sobre si és creient o no. Però, hi ha uns casos molt peculiars. Si un polític s'aprofita de la religió per a tractar de guanyar-se la confiança dels votants conservadors és evident que està polititzant la religió i per tant és legítim recriminar-lo, i més encara si fa res que siga el contrari del que creu. El lucre, el tràfic d'influències, cobrar comissions, pagar en negre, etc. per tot açò el polític hipòcrita ha de ser recriminat, perquè enganya l'electorat tapant-se amb la capa de Déu. Si tot açò, a més a més, és pecat  caldrà que el Papa en diga alguna cosa... N'estem d'acord.

Pel que fa al sexe, jo ja m'he pronunciat més d'una vegada: si el polític es paga ell els seus polvos, avant i que li vaja bé, perquè serien polvos privats; però si van a càrrec dels pressuposts públics, això ja és una altra cosa, perquè en aquest cas són polvos públics. Estem d'acord i tornem al tema de Cotino, que ens ocupa avui.

D'on ve Cotino? De Xirivella. No, home, d'on ve el cognom? Diccionaris en mà, segons la Real Acadèmia Espanyola, cotino ve de cotín/ cutí, i del francès coutil, i vol dir tela de llenç ratllat o amb dibuixos per a fer les cobertes dels matalassos. El diccionari de l'Enciclopèdia Catalana diu el mateix. O siga que cotino, cotí, cutí, vol dir matalasser.

I l'Enric és demana si no hi ha un sant Cotí, que en castellà seria san Cotino. Tractant-se del numerari de l'Opus Cotino seria perfecte tenir un sant en la família. Doncs, sembla que no. He remirat la llista del santoral i no n'hi ha encara cap sant Cotí. Així que, a no ser que el pare Bausset, monjo de Montserrat, diga una altra cosa, el seient de sant Cotí està lliure. Seria una passada que l'acabara ocupant Cotino: sant Cotí Ferrer!

L'home és mereix la glorificació, perquè els pecats ja els tindrà perdonats, amb les amistats que té al cel, especialment amb sant Joan Pau II, a qui li organitzà el viatge a València. Li hauran perdonat fins i tot que desaparegueren tants diners d'aquell viatge. Ara, amb la consciència perdonada i tranquil·la i sense les obligacions del càrrec, que ha de deixar (Fabra dixit), seria un colofó a la seua carrera d'oportunitats i d'hipocresies: sant Cotino! Verge, màrtir, confessor, doctor..., a elegir. Així s'escriu la història a València