"XIUÏT, XIUÏT"... QUINA XIULADA

"XIUÏT, XIUÏT"...QUINA XIULADA!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de juny de 2015

Diccionari en mà, una manera de mostrar desaprovació a algú o a alguna cosa és fa, amb un xiulet, xiulant, com passà l'altre dia al Camp Nou. Fins i tot, qui no té xiulet, pot fer-ho amb la boca i ajudant-se dels dits, xiuït... A Espanya no xiulen, allí piten amb un pito. Nosaltres som més fins i més treballats, inclús amb les onomatopeies.

Com és un recurs barat, a l'abast de tothom, és de lògica elemental que, si es presenta l'ocasió, moltíssima gent vulga mostrar la seua desaprovació “a algú o a alguna cosa”; tot depèn de les ganes i de l'enuig o cabreig. La xiulada del Camp Nou fou una manera d'expressar-se lliurement. Una setmana abans ja ho havien fet, votant en les eleccions municipals els partits sobiranistes i colauistes i no els espanyolistes.

Com segons l'Audiència Nacional (sic) fer una xiulada és un exercici de la llibertat d'expressió, qui s'escandalitza quan l'hi ha és perquè està en contra d'aquest dret i aleshores és que té un problema greu de “democratitis”. Si els antidemòcrates que pateixen aquesta mena de febrada volen anar més enllà i pretenen imposar càstigs als xiuladors, demostren que també són molt burros, perquè l'única cosa que aconseguiran serà que la gent xiule amb més força en la propera ocasió.

Com els del govern central, que d'ells parlem, estan en l'atzucac de voler actuar amb contundència però sense cap base legal, es volen inventar una llei que obligue tothom a respectar l'himne, la bandera i la monarquia i sinó, amenacen que hi haurà garrotades. Evidentment és que no tenen remei, perquè això ja era delicte en temps de Franco i, ara que pense, és possible que la llei no haja estat ni derogada. El que haurien de fer, perquè ningú no els xiule, és fer-se de voler, en lloc d'obligar la gent a voler-los a la força, com passa a Corea del Nord.

Que es pregunten aquests “torquemades” per quines raons hi ha tantíssima gent que no els volem, que no els votem i que els xiulem. Hi haurà raons històriques? Hi haurà ferides obertes i encara no tancades? Hi tindran alguna cosa a veure les postures energúmenes d'alguns ministres, com el d'educació i el de governació...? I l'actitud del govern central estrangulant l'economia catalana i retallant i/o anul·lant l'Estatut? Serà que a tot açò s'ajunta la ignomínia de la corrupció? Veiem-ho.

Hi ha els greuges històrics, que començaren amb l'abolició dels furs a mans de la dinastia borbònica i que no han cessat, a base de prohibicions i de limitacions de drets. Hi ha les ferides obertes per la guerra franquista, els assassinats del president Macià i de tants “enemigos del régimen”, la persecució i l'exili... Les actuacions anticatalanes de Wert, que pretenia espanyolitzar els nostres escolars, per exemple. O les actuacions econòmiques, tractant d'asfixiar Catalunya o les desatencions a les infraestructures. I encara pitjor, l'actitud de tot l'aparell de l'Estat en contra de les reivindicacions catalanes.

I, per si no en teníem prou, hi ha tot el tema de la corrupció, que no atura. Precisament aquest tema és el que ha fet que el PP haja tingut la pèrdua massiva de votants i, en conseqüència, de les seues majories absolutes, segons ha reconegut tothom, fins i tot el cagadubtes i dèspota de Rajoy.

I això no és tot, perquè des de la prepotència de les majories amb què s'han emparat, han perpetrat agressions a la llengua, amb maniobres secessionistes a l'Aragó (lapao), a les Illes (tantes illes tantes llengües), al País Valencià (valencià blaver) i retallades per a tots, amb agressions a les nostres lleis històriques.

Ja que a la resta de l'Estat el veïnat també ha hagut de patir aquesta mala gent, perquè per a tots n'ha hagut, finalment els populars s'han trobat amb el que s'han merescut. Els socialistes, que els van al darrere, tanmateix. Per això, perquè hem dit prou i perquè s'hi han aixecat també els indignats, mitjançant Podem, ara els populars se senten aïllats i assetjats. Els socialistes s'han trobat amb la necessitat d'haver de pactar amb les esquerres, més o menys amb vergonya. Uns i altres han vist, per fi, que han arribat els dies de les tornes i que ara els toca empassar-se la vergonya i la humiliació. Els populars, és que no veien que se n'havien passat? Per què s'han estranyat, si han perdut la confiança de la gent?

A més de la xiulada, és que hem guanyat la Lliga i la Copa! Quina manera de gaudir en un final de temporada memorable. Quan escric açò encara no sé com acabarà el partit contra la Juventus, però estic segur que el Barça guanyarà també la copa d'Europa. A Madrid no podran pair-ho, com li passa al Ronaldo.

A tot açò, hem d'afegir el plaer de veure empresonats tants personatges de la rècula, de veure'n engarjolats i conduïts davant de la Justícia a molts pinxos i furtamantes, i de saber que n'aniran caient més. I el plaer de veure les cares de desesperació de la Cospedal, de Bauzà, de Fabra, de la Camacho, de la Rudi, de l'Aguirre, de Rajoy... Quina passada! Quina hòstia, quina hòstia, la que s'han pegat els popular, com deia Rita Barberà.

A aquesta gent se'ls ha acabat el bon rotllo i s'han quedat amb el cul a l'aire. Que se jodan. De l'única cosa que poden estar tranquils, és que ja no els farem escratges; ara, per a què? Han de porgar, com hagueren de porgar els socialistes, que també ho perderen tot per la corrupció de la darrera etapa de Felipe González. I han de retornar fins el darrer cèntim dels que han pispat o beneficiat injustament, cosa que, per cert, mai s'ha fet en aquest país.

Per la nostra part, el que importa és que els líders siguen capaços de governar bé des de l'esquerra, democratitzant les institucions i complint les promeses electorals, de transparència i de participació. I, per descomptat, que integrem més gent en dues grans aventures que ens falten guanyar: les eleccions catalanes, amb la independència al darrere; i les eleccions generals, per a fer fora Rajoy i els seus.