Ara sé què és millor per al Bloc
EL REPUNT
M'han convocat a decidir, com a militant del
Bloc, si estic d'acord o no a pactar amb algun altre partit per anar
junts a les eleccions generals, o siga amb Podem. Malgrat que pensava
que era millor pactar (opció B), finalment he votat per l'opció A, que
és la de no pactar. Com ja havia manifestat el que pensava entre els
amics i coneguts, i ara m'ho he repensat, crec que estic obligat a
reconèixer l'error que estava a punt de cometre. Ho faig l'endemà de la
data fixada per a prendre una decisió (ahir dissabte) i quan ja se
sabran els resultats, la qual cosa vol dir que he arribat tard a
influir, ni per a bé ni per a mal, en cap dels amics i coneguts.
Jo pensava que com al llarg de la història havíem fet pactes de tota mena, fins i tot amb el dimoni, o siga amb convergents, socialistes, comunistes i populars, ningú s'estranyaria si ara en fèiem amb els podemistes. A fi de comptes, pensava, si s'han acabat les majories absolutes i també el bipartidisme, a partir d'ara pactar s'ha d'entendre com una obligació legal, com passa amb la paritat, i tothom s'haurà d'aparellar a la força. Però, com no és obligatori, podem triar.
L'opció A, que jo he votat, significa enfrontar-se sols a les eleccions i confiar que els pronòstics del CIS l'encerten (sempre hem dit que no són gens de fiar), i que amb la nostra bona voluntat i amb l'esforç de tots, puguem continuar la bona ratxa de Compromís i fins i tot augmentar-la. Com aquesta opció és la que han defensat els nostres dirigents més importants, Sebastià i Baldoví, alguns alcaldes i regidors, és d'esperar que els haurem fet cas. Si és així, doncs ara tothom a la feina.
L'opció B, que jo no he votat, significa anar amb Podem, però sols en el cas que els col·legues accepten que Compromís ocupe la primera línia (Compromís-Podem), i els primers llocs de les llistes; que Compromís forme grup propi a Madrid, etc. Aquesta segona opció, si és la que ha eixit votada, ha de passar, però, per l'aprovació o sedàs dels podemites, o siga que....
Siga com siga, si finalment tenim èxit, i si fem falta per a fer alguna cosa important a Madrid, hi haurà temps a discutir si continuem en l'opció A, o siga si continuem sols, o si ens passem a l'opció B, o siga si fem algun pacte. Que tinguem sort, en qualsevol cas, és el que ha de preocupar-nos.
Ara bé, voldria donar alguna explicació del meu canvi d'opinió, perquè sé que la meua primera opinió havia provocat confusió entre amics i coneguts, entre els quals, fins i tot, algú s'ho havia pres molt malament. Jo pensava que ens convenia pactar amb els de Podem, en primer lloc perquè són els únics que “ens acceptem”, encara que amb més desconfiança que altra cosa, però com nosaltres també recelem d'ells, doncs, això mateix.
Als de Podem també els veig més propers a nosaltres en els aspectes socials, malgrat les seues incerteses lingüístiques i nacionals, que supose que podem ajudar-los a canviar. Finalment, perquè amb Podem no correm el perill d'ésser fagocitats, com han intentat sempre els socialistes i els comunistes; a més a més, si això passara, amb la nostra experiència, sabríem evitar-ho. Com la meua simpatia, en general, pels de Podem la tinc acreditada, no cal que torne a repetir res.
Però, les eleccions catalanes els han obligat a treure's la carassa, i què els ha eixit? L'espanyolitat! I això m'ha fet obrir els ulls i reconèixer que aquest verí el porten a la sang, és una qüestió d'ADN. Ells han dit que estan d'acord amb el dret a decidir, però que la seua elecció és l'espanyola. I bla, bla, bla. Han demostrat que no entenen res del que passa a Catalunya i han volgut, fins i tot, tocar la vena xarnega. Estic segur que no hauran llegit el llibre de mon tio Paco Candel, “Els altres catalans”, o que si l'han llegit no s'han assabentat de res.
En aquestes estem, doncs, i retire la meua relativa confiança als de Pablo, però sense perdre l'esperança que podrem treballar junts en moltes coses. Parlant dels podemistes, els del Papa li diuen Francisco, a seques, al seu líder; els de Podem li diuen Pablo, al seu. No ho dic amb cap segona intenció, sinó per la coincidència.
I com en aquest viatge no anem sols i acabe de referir-me a Catalunya, vull fer una aportació al seu procés electoral, evidentment votaré virtualment per Junts pel Sí. Crec que el resultat d'aquestes eleccions serà espectacular, passe el que passe; fins i tot, encara que engarjolaren a en Mas, que no seria el primer president català empresonat, i fins i tot afusellat, per Madrid, on estan que es caguen. Perquè, passe el que passe, guanyarà Catalunya i perdrà Espanya, gràcies al treball ben fet dels nostres i a la burrera sistemàtica de Rajoy... Res continuarà essent igual després del dia 27.
Aquesta idea la tenen assumida, fins i tot ells mateix. Garcia Margallo, que és qui ha forçat les declaracions de la Merkel, de Cameron i d'Obama, ho té tan clar que ha reconegut que s'ha de modificar la Constitució i donar la raó a les tesis catalanistes; o siga que, si ho diu el ministre d'exteriors, és no tenen tan assegurat el recolzament estranger. Aquesta actitud dels populars és un èxit per a l'independentisme; un reconeixement, al cap i a la fi, que la feina s'ha fet ben feta.
El reconeixement que Catalunya és una nació i el de l'agència tributària catalana, estan a l'abast, dons, i en el camí cap a la independència ambdues coses són fonamentals. La resta de qüestions aniran a continuació, per molt que diga que no Rajoy, que, per cert, té el seu destí fixat per al 20 de desembre.
I no em quedaria satisfet si no dedicara també dues línies als socialistes per a subratllar que han fet un ridícul total, com demostren les enquestes. No em referisc a les ballarugues de l'Iceta, al responsable d'imatge del qual li ha de faltar més d'un regó; em referisc a les intervencions de Felipe Gonzàlez, de Josep Borrell, de Carme Chacon, de Pedro López... Tot molt trist, però això és el que hi ha i el dia 27-S se n'adonaran... i se'ls acabaran les ganes de ballar.
Alea, jacta est
Jo pensava que com al llarg de la història havíem fet pactes de tota mena, fins i tot amb el dimoni, o siga amb convergents, socialistes, comunistes i populars, ningú s'estranyaria si ara en fèiem amb els podemistes. A fi de comptes, pensava, si s'han acabat les majories absolutes i també el bipartidisme, a partir d'ara pactar s'ha d'entendre com una obligació legal, com passa amb la paritat, i tothom s'haurà d'aparellar a la força. Però, com no és obligatori, podem triar.
L'opció A, que jo he votat, significa enfrontar-se sols a les eleccions i confiar que els pronòstics del CIS l'encerten (sempre hem dit que no són gens de fiar), i que amb la nostra bona voluntat i amb l'esforç de tots, puguem continuar la bona ratxa de Compromís i fins i tot augmentar-la. Com aquesta opció és la que han defensat els nostres dirigents més importants, Sebastià i Baldoví, alguns alcaldes i regidors, és d'esperar que els haurem fet cas. Si és així, doncs ara tothom a la feina.
L'opció B, que jo no he votat, significa anar amb Podem, però sols en el cas que els col·legues accepten que Compromís ocupe la primera línia (Compromís-Podem), i els primers llocs de les llistes; que Compromís forme grup propi a Madrid, etc. Aquesta segona opció, si és la que ha eixit votada, ha de passar, però, per l'aprovació o sedàs dels podemites, o siga que....
Siga com siga, si finalment tenim èxit, i si fem falta per a fer alguna cosa important a Madrid, hi haurà temps a discutir si continuem en l'opció A, o siga si continuem sols, o si ens passem a l'opció B, o siga si fem algun pacte. Que tinguem sort, en qualsevol cas, és el que ha de preocupar-nos.
Ara bé, voldria donar alguna explicació del meu canvi d'opinió, perquè sé que la meua primera opinió havia provocat confusió entre amics i coneguts, entre els quals, fins i tot, algú s'ho havia pres molt malament. Jo pensava que ens convenia pactar amb els de Podem, en primer lloc perquè són els únics que “ens acceptem”, encara que amb més desconfiança que altra cosa, però com nosaltres també recelem d'ells, doncs, això mateix.
Als de Podem també els veig més propers a nosaltres en els aspectes socials, malgrat les seues incerteses lingüístiques i nacionals, que supose que podem ajudar-los a canviar. Finalment, perquè amb Podem no correm el perill d'ésser fagocitats, com han intentat sempre els socialistes i els comunistes; a més a més, si això passara, amb la nostra experiència, sabríem evitar-ho. Com la meua simpatia, en general, pels de Podem la tinc acreditada, no cal que torne a repetir res.
Però, les eleccions catalanes els han obligat a treure's la carassa, i què els ha eixit? L'espanyolitat! I això m'ha fet obrir els ulls i reconèixer que aquest verí el porten a la sang, és una qüestió d'ADN. Ells han dit que estan d'acord amb el dret a decidir, però que la seua elecció és l'espanyola. I bla, bla, bla. Han demostrat que no entenen res del que passa a Catalunya i han volgut, fins i tot, tocar la vena xarnega. Estic segur que no hauran llegit el llibre de mon tio Paco Candel, “Els altres catalans”, o que si l'han llegit no s'han assabentat de res.
En aquestes estem, doncs, i retire la meua relativa confiança als de Pablo, però sense perdre l'esperança que podrem treballar junts en moltes coses. Parlant dels podemistes, els del Papa li diuen Francisco, a seques, al seu líder; els de Podem li diuen Pablo, al seu. No ho dic amb cap segona intenció, sinó per la coincidència.
I com en aquest viatge no anem sols i acabe de referir-me a Catalunya, vull fer una aportació al seu procés electoral, evidentment votaré virtualment per Junts pel Sí. Crec que el resultat d'aquestes eleccions serà espectacular, passe el que passe; fins i tot, encara que engarjolaren a en Mas, que no seria el primer president català empresonat, i fins i tot afusellat, per Madrid, on estan que es caguen. Perquè, passe el que passe, guanyarà Catalunya i perdrà Espanya, gràcies al treball ben fet dels nostres i a la burrera sistemàtica de Rajoy... Res continuarà essent igual després del dia 27.
Aquesta idea la tenen assumida, fins i tot ells mateix. Garcia Margallo, que és qui ha forçat les declaracions de la Merkel, de Cameron i d'Obama, ho té tan clar que ha reconegut que s'ha de modificar la Constitució i donar la raó a les tesis catalanistes; o siga que, si ho diu el ministre d'exteriors, és no tenen tan assegurat el recolzament estranger. Aquesta actitud dels populars és un èxit per a l'independentisme; un reconeixement, al cap i a la fi, que la feina s'ha fet ben feta.
El reconeixement que Catalunya és una nació i el de l'agència tributària catalana, estan a l'abast, dons, i en el camí cap a la independència ambdues coses són fonamentals. La resta de qüestions aniran a continuació, per molt que diga que no Rajoy, que, per cert, té el seu destí fixat per al 20 de desembre.
I no em quedaria satisfet si no dedicara també dues línies als socialistes per a subratllar que han fet un ridícul total, com demostren les enquestes. No em referisc a les ballarugues de l'Iceta, al responsable d'imatge del qual li ha de faltar més d'un regó; em referisc a les intervencions de Felipe Gonzàlez, de Josep Borrell, de Carme Chacon, de Pedro López... Tot molt trist, però això és el que hi ha i el dia 27-S se n'adonaran... i se'ls acabaran les ganes de ballar.
Alea, jacta est
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada