diumenge, 27 de setembre de 2015

UN CONCERT DE FLAUTA MENTRE ELS CATALANS SE LA JUGUEN

Un concert de flauta mentre els catalans se la juguen

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de setembre de 2015, dia de la llibertat segons el bisbe de Solsona

Els qui per raons administratives no podem votar avui al Principat, què podem fer? Jo, aquests darrers dies, a més d'explicar, on he pogut, les raons de Catalunya per a cercar la independència i de solidaritzar-me amb Junts pel Sí, no he pogut fer res més. Si que ha anat bé el triomf de Syrizas a Grècia, de la qual cosa Rajoy no ha dit ni piu, tant que parlava i això vol dir que l'èxit de Tsipras l'ha fotut més del que sembla, i així mateix als seus corifeus de les tertúlies televisives i radiofòniques.

Cercant de fer alguna cosa, per a tranquil·litzar-me els nervis preelectorals, he connectat una emissora francesa (Radio Mozart), que estan dia i nit posant música del gran geni, i tot és vinga de concerts, d'òperes, sonates, quartets, música de cambra, misses i rèquiems, danses.... Fantàstic! Ara mateix, a les 5 de la matinada, escolte un trio de flauta i em sent com levitant. Que els francesos tinguen aquesta emissora, dedicada íntegrament a emetre música mozartiana, és una prova del seu bon gust i de la seua gran cultura.

El problema és que aquests són tan xovinistes com anticatalans, antibretons, antioccitans, antibascos... Ho són de mena, i qui vulga pot demanar informació als catalans del Rosselló. Fins i tot el primer ministre Valls, que és fill de català, s'ha posicionat en contra de la independència de la nació del pare, encara que entre ell i la seua germana parlen en català, perquè “era la llengua de casa”, diu la xica. A Valls això no el condiciona per a res, ell és francès, vol dir, anticatalà.

Evidentment, també s'han posicionat a la contra, en aquest assumpte de la independència catalana, Hollande, Merkel, Cameron, alguns dirigents de la UE i le gros poisson de l'Obama... També ho han fet Caixa Bank i el Sabadell, que fins i tot han amenaçat amb marxar de Catalunya. I el banc d'Espanya, predint un “corralito”. Evidentment, tot ha estat forçat per la desesperada situació del PP i de Rajoy, com s'ha evidenciat amb els mateixos autodesmentits d'algunes d'aquestes personalitats i institucions, segurament perquè li han vist les orelles al llop, o siga que, en realitat, que tenen més a perdre.

Així que he estat tota la setmana sentint Mozart i llegint les barbaritats i les mentides de la premsa espanyola, incloses les coses que diuen molts sipais de ca nostra, que ja se sap que un sipai és qui treballa per a l'enemic. També he llegit i escoltat les ximpleries del lerrouxista Rivera; les beates reflexions del pare Espadaler; les angunioses giravoltes del ballarí Iceta; les energúmenes amenaces del goril·la badaloní, Garcia; les tonteries i contradiccions de l'il·luminat Iglesias, fent l'indi... He anat contrastant-ho tot amb la informació de la nostra premsa, especialment el Punt/Avui.

És increïble el grau d'enverinament que han intentat inocular entre els votants, encara que crec que el que han fet és donar més motius perquè la secessió avance, o siga que aconseguiran tot el contrari del que volen. Han fet un discurs de la por increïble i ignorant. En aquesta ignorància ha excel·lit i amb nota el mateix Rajoy (l'entrevista de Carlos Alsina crec que passarà a les antologies de les burrades polítiques més grosses).

En conseqüència, aquesta setmana ha hagut moments, més que justificats, per a tirar-se a la beguda. Sort d'en Mozart. Ara mateix, quan escric aquesta columna escolte la preciosa i delicada ària Che soave zeffiretto, de les “Noces de Figaro”, que trobe tan impressionant com balsàmica; la recomane. La comtessa d'Almaviva i Susanna fan un duet que et fa tremolar d'emoció: che soave zeffiretto, questa sera spirerà, sotto i pini del boschetto, ei già il resto capirà... Quin zèfir tan suau, bufarà aquesta tarda, sota la pineda del bosc, i ell ja ho entendrà.

Quin horror, però, quan he tingut la mala pensada d'obrir els diaris i m'he ensopegat amb el famós cardenal de la capa magna (Cañizares). Entre ell i un seu bisbe, han fet un altre duet, però sense cantar, gràcies a Déu, més aviat ha estat una salmòdia monòtona. Aquests, quan canten, sols entonen el Dies irae, dies illa, i gràcies. Han ordenat a tot el ramat catòlic que s'hi pose a resar, perquè no guanyen els catalans. Invoquen l'Esperit Sant. Sembla que aquest duet se'n fot de la postura dels seus col·legues de la Conferència Episcopal, i de la dels bisbes catalans, que pensen tot el contrari. Fins i tot, el de Solsona ha animat totes les parròquies perquè llancen les campanes al vol, avui, per a celebrar la llibertat. Cañizares està en els anys del franquisme.

Però, com tot no han d'ésser misèries, també ha hagut la fantàstica iniciativa de la Candidatura d'Unitat Popular, d'acabar la campanya, el mateix dissabte, o siga ahir i ja fora de termini, però a Perpinyà; ho faran, doncs, a ca nostra, però en un lloc que cau fora de la jurisdicció espanyola. No han fet cap trampa, perquè ja la feren, en 1659, els espanyols i els francesos (Tractat dels Pirineus), quan aquells regalaren una part de la terra catalana als francesos, amb motiu de les bodes dels fills de llurs reis. Seixanta anys després d'aquella tragèdia, vindria la gran desfeta de la guerra de successió i l'arribada dels borbons.

La gran idea de la CUP (que serien la meua alternativa, amic Bosch) l'haurien d'haver copiada altres candidatures, perquè, després de la independència de Catalunya n'hi haurà la dels territoris sota jurisdicció francesa, supose. I després seguirem nosaltres, així que anem prenent tanda. Jo torne a Mozart, que ara va l'acte 2 de Don Giovanni, Segons Kierkegaard és l'obra d'art més gran mai produïda.