diumenge, 8 de novembre del 2015

EL TIO SANGONERA, QUE MORÍ D'UNA FARTERA

El tio Sangonera, que morí d'una fartera

Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de novembre de 2015

Les sangoneres són uns cucs repugnants. Segons els llibres, són anèl·lids hirudinis, de forma lanceolada i cos aplanat, que viuen en estanys, rius i canals. S'alimenten xuclant la sang dels animals i les persones que hi xapotegen, com els cavalls i els homes que fan la feina a les marjals de l'Albufera, posem per cas. S'adhereixen a la pell, amb la seua boca que actua de ventosa i com ni mosseguen, ni piquen, l'hoste no se n'adona fàcilment i així elles van fent, xuclant-los la sang.

A més de les de la marjal de l'Albufera, que és la que més conec, perquè me n'hi he tretes d'entre les cames, també les hi ha de secà, com la sangonera de cavall, que s'adhereix a la mucosa bucal dels cavalls i dels bòvids. Tinc la certesa que les hi ha a Llombai, perquè les he vistes.

Lògicament, per associació d'idees, una sangonera també és la persona que viu i que s'enriqueix a despeses dels altres. Aquesta definició de sangonera social, s'entén especialment referida a la política i a l'economia, de manera que es pot aplicar tant als usurers, com als cacics de poble, als empresaris sense escrúpols, però sobre tot als banquers i als polítics. Aquesta accepció és especialment apropiada per al temps que estem patint.

És curiós que he tractat de cercar dites i textos populars que facen al·lusió al mot, i no n'he trobat, a excepció del ‘tio Sangonera que morí d'una fartera', en al·lusió a la insaciabilitat d'aquests individus. He cercat pels llibres i diccionaris; he revisat repertoris de refranys, on n'he trobat referits als avars i als lladres, però cap a aquestes sangoneres; ho he intentat amb les locucions i frases fetes que he pogut. També he anat a l'Alcover-Moll on citen un text del XVI, ‘poden dir-se pròpiament sangoneres que beuen la sang dels pobres'. No he recercat per la literatura.

Sembla mentida que un mot que, aplicat a alguns polítics, banquers o empresaris, tothom entén perfectament, no haja estat més productiu. Possiblement és perquè la definició d'aquesta gent com a sangoneres, és tan evident i universal, que es fa innecessari recórrer a les il·lustracions. Si hom diu, oi que Rato és una sangonera? O el Bárcenas, Granados, els Pujol, Matas, els de la Gurtel, Fabra... Tothom dirà que és evident que ho són, i ningú s'estranyarà, ni demanarà explicacions.

Dic que el valor de sangonera com a sinònim de lladre, que viu de xuclar la sang de la gent, és universal, però hauria de dir que això ho supose. Sols he fet una recerca ràpida en tres o quatre llengües del veïnat i derivades del llatí (sanguinarius, -a, -um), i no ho he intentat en cap altra llengua. Els portuguesos diuen sanguessuga, els italians sanguisuga, els francesos sangsue; els espanyols sanguijuela. En totes aquestes llengües, a més dels cucs en qüestió, també tenen l'altra accepció: ladräo, gatuno; persona molto avida di denaro; personne qui soutire de l'argent; persona que se aprovecha de otros y obtiene sus bienes...

Finalment m'he recercat jo mateix i he trobat que en gener de 2009 ja escriguí un altre article sobre aquest tema i amb el mateix títol, ‘Sangoneres'. Avui, doncs, el que faig és insistir i reafirmar-me; mira si ho tinc clar. Ho faig, però, per a referir-me a les nostres sangoneres, que són les que més ens han de doldre. I per sobre de totes, els Pujol i els seus satèl·lits.

Pensant en el cas, ja fa temps que em vingueren ganes de dedicar-los una adaptació del magnífic poema d'Espriu, “Indesinenter”: nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit per xuclar, pel lucre i per furtar.... va triar la gran vergonya... No he treballat més la paròdia, però done la idea, per si a algú li interessa.

És cert que el govern espanyol ha trobat oportú treure el tema dels Pujols en ple procés independentista, amb una doble intenció: en primer lloc, per a enverinar l'opinió pública contra CIU i Mas, i per a posar els de la CUP contra les cordes. Però, l'independentisme s'ha fet més fort encara, com, per exemple, es veié dimecres passat al camp del Barça, amb milers d'estelades desafiant la UEFA.

I per altre costat, han volgut intentar que la corrupció catalana eclipsara la seua pròpia corrupció, que és molt més gran i extensa que la nostra, i que els té més coberts de merda que a nosaltres.

De manera que si, al remat, els de la CUP entren a tall de raó, i investeixen Mas, el fracàs del govern d'Espanya serà antològic i l'èxit de Catalunya molt important, perquè tire endavant el procés.

Però jo volia parlar de les nostres sangoneres, perquè són les que més ens han de doldre. No és el mateix assabentar-se que hi ha un lladre o sangonera entre el veïnat, o si és un sangonera tal empresari de l'Alcoià, o uns banquers com Blesa... No és igual que si tens la sangonera a casa i és de la família.

Crec que, al marge de l'actuació de la justícia, de la Guàrdia Civil o de l'Adef (quins collons és l'Adef, digué el patró) el ben cert és que davant de tot el que s'està airejant, la societat catalana hauríem de ser rotunds i fer les sangoneres fora de casa. Hem de ser nosaltres els qui posem tot l'interés a fer net; és el que toca: de sangoneres, ni una.

Ho tinc tan clar que si puc presumir de res és d'haver-me apartat totalment dels negocis del Climent-pujolista. Ara el veig, flairant i de flor en flor, tractant de posar la sarpa en els negociats de l'administració quadripartita. Vull suposar que els nostres il·lustres polítics no es deixaran embolicar com abans. De tota manera, alguns ens mantindrem alerta i farem la nostra feina.